 |
UNA SANITAT PÚBLICA PROPERA A LA CIUTADANIA
1. Model de salut i assistencial
2. Model basat en un nou pacte polític i social
3. Salut Pública
4. Model assistencial
5. Model d’organització i gestió
El sistema de serveis socials a Catalunya: un model insuficient.
Què s’ha fet per a pal·liar això fins ara?
Per a què ha servit un departament de benestar social?
Les nostres propostes en serveis socials:
1. Un augment de la despesa de protecció social
2. Un nou pacte social i polític per fixar els drets garantits en Serveis Socials
3. El compromís d’acció en front a les situacions de necessitat que generen exclusió social: lluita contra la pobresa.
3.1. Lluita contra la pobresa i política de garantia de rendes.
3.1.1. La Renda Mínima Garantida (RMG) per a les persones en edat laboral
3.1.2. Prioritat per a la Gent Gran. La Pensió Bàsica Universal (PBU) per als més grans de 65 anys
3.2. Donar veu a les persones i als col·lectius sense veu.
4. Millora de la vida quotidiana, amb suport a les famílies i als seus temps, i dels serveis de proximitat.
4.1. La Transferència Familiar Directa
4.2. Les polítiques familiars de temps.
4.2.1. Els permisos.
4.2.2. Les reduccions de jornada.
4.2.3. Les excedències.
4.3. Els Serveis Educatius per a la petita infància
5. Millora de la vida comunitària : reformular el serveis socials d’atenció primària
6. Una actuació integral, amb una major cooperació entre les administracions públiques
LES POLÍTIQUES PER A L’AUTONOMIA PERSONAL DE LES PERSONES AMB DISCAPACITATS
1. Polítiques generals front els discapacitats i les discapacitades
2. Polítiques actives d’integració en el món laboral.
3. Polítiques d’accessibilitat i mobilitat
4. Xarxa de serveis socials d’atenció primària i residencials.
5. Polítiques específiques de suport a les famílies amb persones amb disminucions i a les persones discapacitades responsables de la unitat familiar
LES POLÍTIQUES PER A L’AUTONOMIA PERSONAL PER A LA GENT GRAN
1. La Xarxa de Serveis per a la Gent Gran
2. La millora dels sistema de Pensions públic
2.1. Cap pensió per sota del S.M.I.
2.2. Millora de les Pensions de viduïtat
PLA D'HABITATGE A L'ABAST. GARANTIR EL DRET A L'HABITATGE PER A TOTHOM
L’habitatge, un dret en regressió per la manca de polítiques correctores del sistema de mercat
CiU i l’habitatge a Catalunya
Pèrdua d’efectivitat de la política de subsidiació dels tipus d’interès, continguda en els Plans d’habitatge. Necessitat d’alternatives
Les característiques d’un nou Pla català de l’habitatge
1. Objectius d’una nova política d’habitatge
2. Propostes de xoc
2.1. Establiment obligatori d’una quota de protecció (“quota solidària”)
2.2. Programa per a l’habitatge buit.
2.3. Atenció, defensa i protecció dels adquirents, usuaris i llogaters dels habitatges.
3. Propostes generals
3.1. Augment de la despesa en habitatge
3.2. Pla d’Habitatge a l’Abast.
3.2.1. Habitatge protegit i públic
3.2.2. Creació de patrimoni públic de sol i habitatge
3.2.3. Foment de l’habitatge de lloguer.
3.2.4. Rehabilitació i mercat secundari.
3.2.5. Habitatges buits.
3.2.6. Gestió del Pla
3.3. Prioritzar l’habitatge en la inversió en obra social de les Caixes d’estalvi.
3.4. Mesures fiscals.
4.2. Habitatge.
4.2.2. Habitatges en règim de lloguer.
4.2.3. Masoveria urbana.
DONES I HOMES: QUE LA DIFERÈNCIA NO SIGUI DESIGUALTAT
Un nou model d’organització de la societat:
1. Canviem els temps, transformem la societat : Cap a una Llei integral de regulació dels temps
1.1. Una Llei integral que reguli de forma unitària l’organització dels temps en l’àmbit laboral, al llarg de la vida i en l’organització de les ciutats.
1.1.1. Mesures per a regular els temps en l’arc de la vida
1.1.2. Mesures per a regular els temps en el treball
1.1.3. Mesures per a regular els temps en la ciutat: Pactes Locals dels Temps
1.1.4. Altres mesures:
2. Contra la violència de gènere en l’àmbit familiar, suport a qui la viu.
2.1. Fer la Llei integral contra la violència de gènere
2.1.1. Que abasti la prevenció
2.1.2. I l’atenció a les víctimes
3. Propostes incloses en els diversos apartats del programa electoral d'icv-ea
3.1. Treball i economia
3.1.1. Contractació a temps parcial
3.1.2. Contractació temporal
3.1.3. Segregació horitzontal
3.1.4. Diferència salarial
3.1.5. Sostre de vidre (segregació vertical)
3.1.6. Assetjament sexual
3.1.7. Repartir els treballs per compartir la vida
3.2. Educació i formació i mitjans de comunicació: La coeducació ha de ser la veritable educació
3.3. Sanitat: La salut és molt més que l’absència de la malaltia
3.4. Serveis Socials
3.5. Dones i espais :Urbanisme, mobilitat, ús d’espai públic i privat...
3.6. Radicalitat democràtica3.6.1. Si un altre món és possible, ho és amb les dones decidint-hi:
UNA SANITAT PÚBLICA PROPERA
A LA CIUTADANIA
Per poder fer un balanç del mal moment en que es troba la sanitat catalana cal fer-ne un breu resum històric del què han representat els 23 anys de “pujolisme” i del govern de CiU.
A Catalunya a diferència de la majoria de Comunitats Autònomes es disposava d’uns serveis sanitaris formats pels serveis hospitalaris els quals uns eren propietat de l’Estat Central i d’altres municipals, de la Església I de les Diputacions o creats pel mutualisme dels treballadors i treballadores (Aliança), i per l’atenció primària que era bàsicament del sistema Insalud i en arribar les transferències de l’Institut Català de la Salut (ICS).
Amb la ordenació de la xarxa hospitalària es crea la Xarxa d’Hospitals d’Utilització Pública de la que hi formen part els hospitals propis (ICS) i els concertats (de diversa titularitat però que per la distribució en el territori possibiliten un més fàcil l’accés a les prestacions sanitàries.
El juliol de 1990 s’aprovava la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC) que va ser una llei consensuada i que representava una possibilitat de pas endavant notòria. Aviat, però, el Govern de CiU va oblidar tres de les característiques que la feien més progressiva i enfocada als interessos de les classes populars:
- La LOSC representava un model de Sanitat integrada amb una visió integral
de la persona i del sistema sanitari.
- La LOSC unificava les condicions laborals de tots els qui treballen en
la sanitat.
- La LOSC suposava un model participatiu.
Els nivells de participació actuals són ficticis: els
sindicats són mers convidats en els òrgans de participació i
en els Consells de Salut els representants de municipis són
representants del partit de Govern més que representants dels
interessos de salut de la població.
On ha estat més greu l’incompliment de la LOSC ha estat en l’esperit
i la lletra de desenvolupar un Sistema Sanitari integrat, en què la
salut de la persona sigui atesa, tant des de l’òptica de la
prevenció com de la recuperació de la salut, com a subjecte únic,
no com a sumatori de demandes de serveis. De fet aquest greu incompliment
no és independent de l’altre incompliment citat: la manca d’unificació de
les condicions laborals. No s’han integrat els serveis sanitaris, en
bona mesura, per no unificar les condicions laborals. Les pitjors condicions
laborals en els centres concertats han estat conseqüència de
la no-integració, el preu que han pagat els centres sanitaris per
mantenir la seva independència, el peatge que han pagat els poders
locals per disposar a prop d’hospitals.
La conveniència de clarificar papers i responsabilitats s’ha dut a terme amb un llenguatge administrador i de mercadeig que, en la pràctica, converteix al Servei Català de la Salut, en que en lloc de ser el responsable de donar resposta als problemes de salut de tota la població, sigui un mer administrador del pressupost que li assigna el Departament d’Economia i Finances i que administra com si fos una companyia d’assegurances, la més gran, però una més, que va contractant un seguit de serveis diversos i dispersos. De fet el Servei Català de la Salut s’ha passat a anomenar-se Cat Salut. Des de fa anys s'ha abandonat la planificació sanitària, a favor merament de la gestió conjuntural. No hi ha, de fet, autoritat sanitària i és el SCS qui juga el màxim paper. Dit d'una altra forma, el Departament de Sanitat i Seguretat Social no juga cap paper rellevant. La iniciativa es deixa al SCS, que actua en funció de les disponibilitats pressupostàries.
La integració que la LOSC preveia entre SCS, ICS i centres públics concertats no s’ha aconseguit i s’ha substituït per una dinàmica, no prevista per la Llei aprovada pel Parlament, de compra-venda d’activitats sanitàries, amb un conjunt de polítics i “poders fàctics” discutint, a l’empar de l'obscurantisme dominant, com es reparteixen quotes econòmiques i de poder i com es passen els uns als altres la responsabilitat d’afrontar amb eficiència i equitat els problemes i aspiracions de salut de les ciutadanes i ciutadans, mentre preserven els seus interessos. El model de compra-venda de productes i serveis sanitaris està fragmentant l’atenció sanitària, mantenint manques d’equitat i representant una gran comèdia: manté costos i tarifes molt diferents per realitzar els mateixos serveis; parla de “comprar” quan la realitat és que els contractes es signen després de realitzar l’activitat. La protecció dels interessos corporatius i industrials (electromedicina i farmàcia) ha provocat el manteniment dels dos grans defectes del sistema sanitari català: la feblesa de l’atenció primària i la desproporcionada despesa farmacèutica, alhora que debilita el sector públic.
L’articulació de l’exercici de les responsabilitats de protecció, promoció i reparació de la salut que doni compliment a les aspiracions ciutadanes de vida saludable en equitat pot dur-se a terme mitjançant diversos organismes i entitats, però no defugint, com ara fa el SCS, la seva responsabilitat de donar resposta, no sols a un pressupost, sinó també i sobretot, a un model de salut integrat pel conjunt de la població i per tots i totes i cada un dels seus ciutadans i les seves ciutadanes. La responsabilitat de la Generalitat no és que es facin activitats en el sector sanitari, la responsabilitat és que s’abordin les necessitats i aspiracions en salut de persones que viuen col·lectivament i solidàriament. La col·lectivitat s’ha de contemplar com un conjunt i les persones tractades com una unitat. La persona malalta és una persona única i indivisible en trossos que es puguin repartir entre els diversos nivells assistencials i les diverses funcions del sistema.
El setembre del 1995 es va modificar parcialment la LOSC, aquesta modificació significava la possibilitat de gestionar privadament la sanitat pública i que es possibilités la creació de societats per a poder-ho fer, incloses les amb afany de lucre. L’article 7è que era el que obria aquesta porta va ser aprovat amb els vots favorables de CiU i PP, l’abstenció del PSC i ERC, i el vot contrari d’ICV. Les disposicions posteriors van preveure que l’ICS no podés optar als concursos per la provisió de serveis en atenció primària.
En el moment actual ens trobem amb una atenció primària acabant-se de completar. A la resta de l’Estat ja fa gairebé 10 anys que està acabada. A Catalunya, a més a més, es va donar la possibilitat al col·lectiu del personal facultatiu que pogués triar acollir-se al model reformat o seguir amb l’atenció primària tradicional. La qual cosa fa que existeixin diferències en les persones ateses. Actualment un 25% de les Àrees Bàsiques de Salut són de gestió privada duta a terme per empreses privades o institucions jurídicament públiques però sense responsabilitat ni control democràtic. Un recent estudi, encarregat pel Cat Salut, demostra que no hi han diferències significatives entre la gestió d’ICS i la resta.
En el camp de la Salut Mental, ens trobem que no està integrada a la xarxa sanitària general, que els recursos no han crescut al mateix nivell que la demanda i pateix un endarreriment històric respecte a d’altres comunitats autònomes de l’estat i altres països de la Unió Europea. La presió assistencial va en detriment del temps d’atenció i la disponibilitat dels professionals en les segones visites i porta a la excessiva medicalització. L’ existència de dues o tres xarxes ( adults, infantil, juvenil i drogodependencies), dificulta una atenció integral i globalitzadora de l’ usuari i la seva familia. En l’actualitat hi ha una falta de recursos per el tractament de transtorns de l’alimentació i ludopaties. La planificació en Salut Mental s’ha fet en funció de la reconversió de les grans empreses (els hospitals monogràfics) i no de les necessitats de la població.
La manca de planificació estratègica, la pèrdua de líderatge del SCS, la no integració dels hospitals en el SCS i el finançament d’aquests ha comportat que el sistema sanitari català, model que ha servit d’aparador i propaganda a CiU, hagi arribat a un punt mort, amb dèficits creixents assistèncials i econòmics i desmotivació dels professionals. La solució al mal finançament no passa per aixoplugar la mala gestió, consentida pel propi SCS, i per abocar diners públics a entitats privades (Hospital General de Catalunya, Aliança). La forma com es financia la activitat dels hospitals no és transparent. A la situació que ha arribat l’Hospital Clínic és una mostra més que el model de finançament dels hospitals concertats ha esta un fracàs, és la punta de l’iceberg de la situació.
1. Model de salut i assistencial
El dret a la protecció de la salut per a tots els ciutadans és un dels drets fonamentals d'un Estat democràtic. Aquest dret a la salut l'entenem en un sentit propi i positiu, i no el definim en contraposició al concepte de "malaltia". Interpretem la salut com una eina per a la promoció de l'individu en el pla personal i social i, en aquest sentit, com un instrument en el diàleg persona-natura i, per tant, en la transformació progressiva de la societat. Interpretem la carència de salut, en conseqüència, com una limitació en aquest diàleg potenciador per a la persona, entesa com un ens individual i col·lectiu. Afirmem d'interpretacions biologistes, que està clarament relacionada amb fenòmens socials com la divisió de classes, l'atur o la cultura.
Les propostes d’ICV-EA van encaminades a fer que els serveis de salut, perquè efectivament es centrin en els ciutadans i ciutadanes, es regeixin per un principis d’equitat, cerca eficient de la salut de la col·lectivitat i atenció holística de la persona, amb decidit rebuig dels interessos particulars o corporatius que debilitin aquests principis. Des del punt de vista assistencial el criteri central per l’aplicació d’aquests principis és el de la integració assistencial. Des del punt de vista d’organització i gestió és la substitució de l’actual XIPP (xarxa d’interessos particulars i privats) que està ofegant la denominada XUP (xarxa d’utilització pública), per un efectiu Servei Català de la Salut responsable únic, però ben descentralitzat, de la sanitat pública i universal.
2. Model basat en un nou pacte polític
i social
Les necessitats assistencials han variat molt com a conseqüència dels canvis demogràfics, socials i tecnològics; aquest fet, unit al creixement anàrquic del sistema i a la manca de prioritats per part del Departament de Sanitat, sempre a remolc d’interessos privats, caciquistes o corporatius, fa que es requereixi una reordenació del sistema sanitari.
És necessari un nou pacte polític i social sobre el sistema sanitari. Un nou pacte social que definim com el “Pacte pel coneixement i l’atenció a la salut personalitzada”. Un pacte per un sistema sanitari basat en el coneixement àgil i rigorós de la salut de les persones, de la societat i de les possibilitats actuals i concretes de millorar-la, mitjançant una atenció que emprant els mitjans tecnològics avançats sigui, sobretot, personalitzada, gens distant ni burocràtica. La materialització d’aquest pacte comporta:
- La revisió del mapa sanitari de Catalunya per adequar-lo
a les necessitats actuals, valorant la resolució del sistema,
establint objectius i prioritats en la seva execució i preveient-ne
el finançament. Un mapa sanitari no sols d’edificis
i serveis, sinó també de recursos humans. Cal planificar
les professions i especialitats que precisa, ara i en el futur, la
salut dels catalans i de les catalanes i la seva distribució en
el territori. Cal planificar i actualitzar les previsions de les
persones que treballen en el sector sanitari per una bona adaptació a
les necessitats canviants i les preferències de la població
- Creació d’una Mesa de Reordenació del Sistema
Sanitari, amb la participació del Departament de Sanitat,
els Ajuntaments, la patronal, els sindicats més representatius
i associacions i entitats representatives dels usuaris i usuàries
i dels veïns i veïnes.
- Constitució de Consells Participatius de Salut en les Regions i Sectors sanitaris en els que els ciutadans i els seus representants valorin, amb col·laboració dels professionals assistencials, els problemes de salut, l’adequació entre els serveis de que disposen i els problemes de salut i es pronunciïn sobre les preferències dels ciutadans en les alternatives de millora.
La salut pública contempla dos eixos bàsics, la protecció de la salut adreçada a la prevenció dels efectes negatius que, diversos elements del medi poden tenir sobre les persones, i la promoció de la salut, fomentant en les persones estils de vida saludables.
- Integració real del subsistema de salut pública en
el conjunt del sistema sanitari global català.
- Potenciació de polítiques de salut, multidisciplinars
propiciant que les opcions més favorables en quant a estil
de vida i hàbits, siguin també les mes fàcils
d'assolir per a la ciutadania, creant entorns favorables, basats
en la preservació del medi ambient i dels recursos naturals,
possibilitant el desenvolupament d’hàbits individuals
saludables, mitjançant l'informació i l'educació sanitàries.
- Potenciació de polítiques integrals de lluita contra
les desigualtats, la marginació i els factors que l'afavoreixin,
especialment en relació amb les problemàtiques derivades
de diferències socioeconòmiques, de gènere,
orientació sexual, immigració, drogodependències
i SIDA.
- Propugnem la creació d’una Agència de Salut
Pública depenent del Departament de Sanitat, per ordenar i
coordinar tots els i les professionals de les diferents administracions
i establir criteris d’actuació, tot respectant l’autonomia
de les administracions locals amb representació en els seus òrgans
de govern. Creiem que si bé l’aprovació de la
Llei de Protecció de la Salut i la proposta de creació de
l’Agència de Protecció de la Salut aporten nous
elements positius, no constitueix més que un abordatge parcial
al problema essencial de la organització de la salut pública
a Catalunya.
- Potenciació, en una xarxa única, vinculada al SCS,
de les activitats d'informació sanitària, vigilància
epidemiològica, promoció i protecció de la salut,
aplegant les aportacions institucionals presents a cada territori,
tenint present, sobretot, els indicadors de desigualtats en salut
que afecten els col·lectius de persones en situació de
pobresa, persones immigrades, gent gran i, molt especialment i en
el seu conjunt, les dones.
- En seguretat alimentària s’ha de fomentar l’autocontrol
de tot el sector agroalimentari, però és evident que
els poders públics no han de defugir de la seva responsabilitat
que és la de garantir que tots els aliments siguin aptes per
al consum, incrementant els controls sistemàtics a tots els
nivells.
- Cal dirigir i potenciar els esforços del subsistema de salut
pública a la identificació i prevenció dels
riscos derivats del medi ambient i la seva contaminació i
de la seguretat dels aliments i aigües de consum.
- Increment del control sistemàtic de la qualitat ambiental,
especialment en els terrenys de la legionel-losi, contaminació ambiental,
i qualitat de les aigües de consum. Establiment de polítiques
municipals integrals dirigides a la millora de la qualitat ambiental,
incentivant les polítiques d’autocontrol, i també incrementant
els controls sistemàtics per part de l’autoritat sanitària.
- En promoció de la salut: fomentar estils de vida saludables,
tant de manera individual com col·lectiva, donant informació i
educant i també; fent prevenció comunitària
mitjançant campanyes de vacunació, mamografies, etc.
En el camp de l’educació per a la salut és important
tenir en compte altres professionals, com els i les ensenyants –s’hauria
d’aconseguir que als centres escolars dins la programació contemplessin
programes de prevenció de riscos en el camp de la salut sexual
i reproductiva, les drogodependències i l’alimentació-
i el paper essencial dels mitjans de comunicació com a creadors
d’opinió.
- Potenciació de polítiques integrals contra la violència
infantil i domèstica a la comunitat.
- Establiment de polítiques d’educació sexual
molt especialment dirigides a la disminució de l’embaràs
adolescent.
- Potenciar les polítiques de formació per la prevenció d’accidents
i malalties laborals, i incrementar-ne el control per part de l’Administració.
- Establir polítiques de precaució, minimització de
riscos potencials, i anàlisi epidemiològica en front
de situacions de les quals la capacitat d’afectació de
la salut de la població es desconeixen actualment (radiacions
electromagnètiques, etc.)
- Garantia i potenciació de l’exercici del dret a la informació epidemiològica i de riscos per a la salut cap a la comunitat i des de les Administracions Públiques. Transparència en les actuacions de salut pública.
Des d’ICV-EA treballem, treballarem i governarem per un sistema sanitari públic amb un model assistencial que es caracteritzi per:
-Tenir una magnitud humana, integrada, que proporcioni assistència i suport a la persona i a la seva família d’una forma continuada, sense interrupcions.
-Estar proper i ser fàcilment assequible als usuaris i les usuàries. Sempre àgil per donar resposta a les seves demandes i necessitats; sempre preocupat per donar una atenció satisfactòria.
-Potenciar les acreditades capacitats dels i de les professionals
que hi treballen, facilitant-los els instruments tecnològics
i organitzatius adequats i donant el suport i reconeixement que és
mereixen.
Per disposar d’un sistema sanitari amb aquesta caracterització cal:
- Potenciar el paper dels equips d’atenció primària,
i en particular el pes de la medicina de família i la pediatria
d’atenció primària, en el sistema assistencial.
Millorar la personalització en la relació metge/essa-ciutadà/na
i infermer/a-ciutadà/na mitjançant: l’ampliació del
temps de dedicació dels metges i metgesses de primària
a les visites i consultes telefòniques i l’ampliació de
les dotacions d’infermeria per a l’atenció domiciliària
i a la malaltia crònica. Ús en els consultoris d’historials
informatitzats; accés per telecomunicació segura al
resum i dades de les històries clíniques dels malalts
i de les malaltes generades en d’altres centres.
- Incorporació de les funcions de treball social, rehabilitació,
fisioteràpia, psicologia, d’atenció a la dona
i de salut mental, en l'atenció primària, de base local,
constituint xarxes integrades amb la resta de serveis d'atenció personal,
de caràcter públic, a escala local i comarcal. Establir
i potenciar en cada una d’aquestes xarxes un Programa d’Atenció Domiciliària.
Especial atenció als problemes de la infantesa i l’adolescència,
a les patologies cròniques i a les patologies mentals menors.
Vetllar per la detecció de maltractaments i la violència
domèstica. Atenció a les noves malalties.
- Incorporació en la formació reglada del personal
sanitari la detecció de violència doméstica
i atenció eficient a les victimes.
- Realitzar el Pla Estratègic del sector. “La salut
mental al 2010”, a partir de la realitat i la planificació existent,
amb la participació de professionals, patronals, associacions,
i la participació interdepartamental de diferents conselleries,
Benestar, Justícia, Treball i Ensenyament, sota el criteri
de l’equitat en el repartiment dels serveis en el territori
i amb un major paper de la Conselleria de Sanitat en la planificació,
ordenació i el control dels serveis.
- Integració de la xarxa de Salut Mental a la xarxa sanitària.
Coordinació dels centres de salut mental amb els centres de
primària. Integració de la xarxa de drogodependèncias
i coordinació amb la xarxa sociosanitària per l’ atenció als
problemes de salut mental de la gent gran.
- Creació de nous recursos assistencials per problemes emergents,
(patologies duals, atenció a immigració, trastorns
de l’alimentació, ludopaties).
- Incloure la planificació familiar en la xarxa pública
- Incorporacció de l’operació de restitució de
la mama que ha estat operada per càncer, en la xarxa pública
- Potenciar la xarxa infant-juvenil, i especialment les articulacions
amb el sistema escolar, justícia juvenil i recursos socials.
Impulsar programes d’ atenció precoç i prevenció.
- Finalitzar el procés de reconversió dels hospitals
monogràfics. Articulació interdepartamental entre Departaments
de l’administració autonòmica i l’administració local
per l’òptima gestió dels recursos socials i comunitaris.
- Establir les mesures necessàries per tal d’evitar
duplicitats de serveis assistencials, completant la integració de
les especialitats ambulatories i hospitalàries, incrementant
l'efectivitat i l'eficiència en la prestació de serveis.
- El temps d’atenció mèdica en l’assistència
primària no superarà les 24 hores. Els temps d’espera
per primeres visites d’especialista, procediments quirúrgics,
rehabilitació i exploracions tindran uns màxims. Estarà garantida
la prestació del servei en qualsevol centre –amb inclusió dels
privats-, si es superés aquest màxim.
- Creació d'una xarxa soci-sanitària pública,
en règim ambulatori, domiciliari i en règim d’ingrés,
que doni resposta als problemes de les persones dependents i ofereixi
el suport necessari a les persones que es responsabilitzin de la
seva cura que, generalment, són dones.
- Programa a tres anys, per universalitzar la teleassistència
a tots els majors de 85 anys i per a totes les persones que ho precisin
pel seu grau de dependència o soledat, segons un protocol
definit. El programa comprendrà el ventall que va des del
botó d’alarma fins als sensors biomètrics per
activar els serveis assistèncials corresponents.
- El Consells Participatius de Salut coneixeran regularment l’estat
de les llistes d‘espera i temps de demora en els diferents
serveis de l’atenció primària, especialitzada,
urgent, hospitalària, sociosanitària, domiciliària
i de teleassistència per poder-se pronunciar sobre les prioritats
de millora.
- Potenciació de la figura del farmacèutic i farmaceutica
com a agent sanitari. Integració del farmacòleg/a a
l’equip d’atenció primària, diferenciant-lo
de la figura del farmacèutic/a no integrat en el sistema.
Nova legislació sobre la distribució dels medicaments
que permeti reduir costos en aquest àmbit i possibiliti la
participació del sector públic.
- Potenciació de la prescripció farmacèutica
per denominacions genèriques en lloc de per denominacions
comercials. Establiment de llistes positives de fàrmacs per
prescriure pel sistema sanitari públic, amb criteris de qualitat,
eficiència i cost-efectivitat, i de preus de referència.
Potenciar la prevenció per evitar la automedicació i
les malalties que moltes vegades creen resistències medicamentoses.
- Integració i descentralització dels serveis d’accés
urgent i transport sanitari (telèfon-061, ambulàncies)
amb informació municipal dels temps reals d’accessos
i trasllats i dels tipus d’atenció prestada. Ampliació del
model d’atenció domiciliària urgent
- Possibilitar la integració de les medicines alternatives
i complementàries, oficialment regulades, com una opció terapèutica
més que cal considerar en els serveis assistencials de finançament
públic.
- Progressiva ampliació de les prestacions de salut bucal,
especialment les de caire preventiu.
- Garantir l’atenció integral a la salut sexual i reproductiva,
des de la vessant educativa i preventiva a l’atenció directa
(facilitant tots els mètodes de control i prevenció dels
embarassos no desitjats, incloent la interrupció voluntària
de l’embaràs prestada des de centres públics).
- Integració de l’atenció a les persones amb addicció dins el sistema sanitari.
5. Model d’organització i
gestió
El criteri central del nostre model és el que ja preveia la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC): la integració en el Servei Català de la Salut (SCS) de totes les activitats i del personal dels centres que, amb finançament públic, presten assistència primària, hospitalària o especialitzada i els centres o serveis de salut pública. Aquesta integració es realitzaria mitjançant diverses mesures:
- Increment del nombre de Regions Sanitàries del SCS perquè totes
disposin d’entre 200.000 i 500.000 habitants.
- Creació d’un únic òrgan de gestió en
cada Regió Sanitària, amb capacitat jurídica
i econòmica pròpia, tot i ser un ens del SCS, del qui
dependran totes les activitats i persones que treballen en la sanitat
finançada públicament, sigui personal funcionari, estatutari
o regit per l’Estatut dels treballadors (tenim prou experiències
a Catalunya, de treball en una mateixa institució de personal
de diversos règims jurídics). Per Barcelona ciutat,
un òrgan de cooperació estaria per damunt dels 4 òrgans
de gestió de les 4 regions en què estarà dividida
la ciutat.
- Dependència respecte a l’òrgan de gestió de
la Regió Sanitària corresponent de totes les activitats
i persones de l’ICS i de les institucions dependents de la
Generalitat (Consorcis i empreses públiques) i oferta d’integració als
altres centres concertats de l’actual Xarxa d’Utilització Pública
(XUP).
- Cada regió s’organitzarà en diversos sectors
de salut i es dotarà de les Unitats Productives que, amb criteris
d’integració assistencial, descentralització i
obtenció de sinèrgies, s’estimin convenients.
Aquestes Unitats Productives prestadores de serveis tindran capacitat
de contractació pròpia. Algunes d’aquestes unitats
seran, com ara, centres o conjunts de centres només d’atenció hospitalària
o primària i d’altres prestaran conjuntament atenció hospitalària,
socisanitària i primària, però totes les unitats
aplicaran el criteri d’integració assistencial. En els òrgans
rectors de les regions, dels sectors i dels centres sanitaris del
SCS hi participaran els Ajuntaments; participació que en el
cas de centres que, simultàniament, prestin serveis de salut
pública i d’atenció primària, serà majoritària.
- El SCS disposarà, a més, d’uns serveis centrals
que tindran funcions de planificació, assignació pressupostària,
promoció de protocols d’activitat i establiment de pautes
d’incentivació i promoció econòmica, professional
i social entre el personal que treballi en el SCS. Funcions i pautes
encaminades a la millora de la qualitat, de l’eficiència
i de l’equitat i de la satisfacció d’usuaris i
professionals.
- El SCS establirà un programa a 5 anys perquè la despesa
sanitària finançada públicament sigui, per càpita,
en grups diferenciats per edat i sexe, igual en totes les regions
sanitàries; si bé s’aplicarà un corrector
per índex de renda per compensar la relació entre menys
renda i més problemes de salut. La retribució horària
fixa per categoria i torn horari serà equivalent per a tot
el personal del SCS. Les regions tindran autonomia per a la distribució i
gestió del seu pressupost entre els diversos capítols
pressupostaris així com entre despesa en atenció hospitalària,
primària, domiciliaria, teleassistència, prestació farmacèutica,
etc. Els Consells Participatius de Salut es pronunciaran sobre les
prioritats pressupostàries
- L’actual ICS passarà a ser una institució garant
dels drets del personal estatutari. Es constituirà un òrgan
patrimonial en què hi participaran l’ICS i els propietaris
dels edificis dels centres sanitaris que s’hauran incorporat
del SCS. Aquest òrgan controlarà que la dotació pressupostària
per inversions dels centres del SCS sigui conjuntament en cada regió,
com a mínim, del 10 % del valor del immobilitzat en el moment
en què les activitats passin a integrar-se en el SCS.
- El model de gestió de les regions, sectors i centres del
SCS es basarà en els criteris de: plena transparència
informativa, ús intensiu i coordinat de les noves tecnologies
mèdiques i de la informació i fiscalització de
l’aplicació de la despesa on line, aplicació de
les metodologies de la medicina basada en l’evidència
i la comparació per cerca d’òptims de procediments
i organització (benchmarking). Les pautes d’integració assistèncial
i transparència informativa seran condició sine qua
non pels centres concertats.
- Les regions, sectors i centres assistencials coneixeran el seu pressupost als 15 dies de ser aprovats pel Parlament els pressupostos de la Generalitat. La disposició del pressupost no serà fixa sinó subjecta al compliment d’objectius d’activitat, qualitat i plans de salut mitjançant fórmules relativament similars a les aplicades actualment per als concerts. Aquests pressupostos seran la materialització de les pautes del mapa sanitari segons la planificació del Departament de Sanitat.
Amb l’objectiu d’una efectiva integració assistencial, les regions i sectors del SCS seran els responsables únics de tota la sanitat pública i l’assegurament obligatori de malaltia, abandonant el trencament que ara en suposa la gestió per les mútues de la Incapacitat Temporal (IT) per contingències comunes (malaltia no laboral) dels treballadors i treballadores en actiu. El paradigma de l'equitat en el nostre sistema és, precisament, la neutralitat dels agents gestors dels serveis de salut, que, tant orgànicament com funcionalment, depenen d'ens públics. El seu sou no depèn directament ni dels empresaris ni dels treballadors. Per contra, les mútues d'accidents de treball són entitats constituïdes per associacions d'empresaris privats i els metges i metgesses de les mútues estan a sou d'aquests empresaris, que, evidentment, són part implicada en la situació d'alta o baixa laboral dels "seus" treballadors. Cal retrocedir en els passos ja donats cap a la dualitat del Sistema Nacional de Salut: els metges i metgesses de capçalera de l'atenció primària per als ciutadans i ciutadanes "no actius" (aturats i aturades, jubilats i jubilades , menors d'edat, etc.) i els i les professionals de les mútues per als "actius".
LA UNIVERSALITZACIÓ DELS SERVEIS
SOCIALS. UNA CATALUNYA SENSE POBRESA I AMB QUALITAT DE VIDA PER LES
PERSONES.
El sistema de serveis socials a Catalunya:
un model insuficient.
Les situacions de necessitat, que són situacions de risc d’exclusió per als col·lectius més vulnerables, continuen existint i encara podríem dir que s’han agreujat en els darrers anys, a Catalunya on, com a la resta de l’Estat espanyol, s'han generat dinàmiques d'exclusió que la gestió que s’ha fet de l'estat del benestar, no ha sabut frenar.
A Catalunya avui el 10% de la població més rica disposa del 26% de la riquesa; el 10% de la població més pobre disposa del 2,4% de la riquesa. És a dir, els més rics tenen deu vegades més que els més pobres. Dit d’altra manera, el 10% de la població més rica disposa de la mateixa renda que el 50% de la població. O sigui, sis-centes mil persones tenen el mateix que tres milions de persones.
A més, hi ha en termes de mesura europeus, al voltant d’un 14 % de les llars o famílies pobres, en els que viuen més de 900.000 persones (el 16 % de la població) i no arriben al 50 % de la renda per càpita neta mitjana. A Barcelona s'hi concentren el 25 % dels pobres de Catalunya. I d'aquests, quatre de cada deu són joves de menys de vint-i-cinc anys.
I a tall d’exemple de com això afecta a la vida de les persones, recordarem que l'esperança de vida al barri de Pedralbes és deu anys superior a la dels habitants del Raval.
En altre ordre de coses, a Catalunya en aquest començament de segle, encara no saben ni llegir ni escriure 124.000 persones, el 2,3 % de la població, i estan sota la categoria “sense estudis” (tan sols amb escolaritat mínima), 916.000 persones. El que en conjunt representa el 16 % de la població.
I tot això, a més, inscrit en un moment de crisi del model de família tradicional. És a dir, la pèrdua de pes relatiu del model patriarcal clàssic, on la llar bigeneracional, de parella formalitzada heterosexual, on el treball remunerat correspon a l’home i les tasques domèstiques i de cura a la dona, perd bona part de la seva anterior centralitat social. I des de la diversificació de les formes de convivència familiar, ja que la realitat estandarditzada del model tradicional va donant lloc, de forma progressiva, a un escenari molt més heterogeni. Avui a Catalunya, la suma de llars unipersonals, unigeneracionals i monoparentals, de parelles de fet i parelles d’un mateix sexe és ja una complexa realitat social majoritària. I, on , d’altra banda, la inserció de les dones en l’espai dels treballs remunerats ha obert noves pautes de desigualtat, l’avenç cap a la paritat en l’espai domèstic ha estat molt petit.
I amb una situació on s’està donant un augment significatiu de l’esperança de vida i dels casos de disminució, l’esperança de vida és del 76 anys pels homes i pels 82,6 anys per les dones. Els majors de 60 anys representen el 22,5% de la població de Catalunya.
I les projeccions demogràfiques no són pas alentadores: la societat espanyola i la catalana tenen nivells d’envelliment molt elevats. Es calcula que l’any 2005 hi haurà a Catalunya 1.155.000 persones majors de 65 anys (18,3% de la població); l’any 2010 seran de 1.224.000 (18,96%) i l’any 2020, 1.396.000 (21,10%). I a més s’està produint un envelliment de l’envelliment, és a dir un augment del nombre de persones majors de 80 anys, amb un ritme de creixement superior a la població de 65 anys.
I per acabar la fotografia de la realitat, trobem que a Catalunya hi ha 252.000 persones en situació de dependència, el 4,2% de la població catalana, 150.000 dels quals ho són amb disminució total o severa
A la vista d’aquestes dades ningú no pot dubtar de l’existència de situacions on cal intervenir.
Què s’ha fet per a pal·liar això fins ara?
Ell nostre país, en aquest procés de construcció de nous sistemes de protecció social, pateix d’un endarreriment crònic. El nostre sistema de benestar social és més imperfecte que el de la resta de països de l’entorn. És més, al nostre país els serveis socials han esdevingut en espai d’electoralisme i de clientelisme.
Primer, perquè a Catalunya es fa menys esforç pressupostari dedicat a les polítiques de protecció social i serveis socials que a la resta de l’estat espanyol i estem molt lluny de la mitjana de despesa europea en aquest apartat.
- Som 2 punts percentuals del PIB, i cada “punt percentual del PIB” significa a Catalunya, al voltant del 1250 milions d’euros anyals, per sota de la mitjana espanyola de despesa en protecció social. I som prop de 10 punts percentuals del PIB per sota de la mitjana europea de despesa en protecció social
- La despesa en protecció social a Catalunya no para de disminuir en els darrers anys, tan en termes relatius al pes d’aquestes polítiques dins de l’actuació política de la Generalitat, com en relació al PIB.
I si baixem al nivell del que es fa en polítiques per a les famílies i els serveis de proximitat veurem com les prestacions directes a les famílies a Catalunya se situen en una cinquena part de la mitjana europea, i com la cobertura del 0-3 se situa 30 punts per sota dels països nòrdics. O que tans sols es dediquen 1.852.233 hores actuals dels serveis d’atenció domiciliària, el que significa, per exemple, un percentatge de cobertura 5 vegades menys que el es dona de mitjna en les països nòrdics (el 3,8% a Catalunya en front del 18 % als països nòrdics)
I segon, perquè no estan delimitats quins drets són exigibles. En la pràctica, els serveis que rebem estan en relació amb el nostre lloc de residència, i dependran molt d’on estem empadronats. Així, afirmem que aquest sistema no assegura la igualtat dels ciutadans davant la llei. Malgrat el fet de tenir una llei de “descentralització” dels serveis socials (la llei 4/94), aquesta no ha donat, però, cap fruit atesa la manca d’una predisposició política per part de la Generalitat a la col·laboració i a la delimitació d’un sistema estable de finançament.
Per a què ha servit un departament de benestar social?
Sota el nom de “benestar social”, el govern de CiU ha
professionalitzat la caritat i ha desenvolupat noves i subtils maneres
de clientelisme ideològic, que de ben segur seran recordades
durant molt temps. Veiem alguns exemples significatius:
- El Govern de CiU, en comptes d’impulsar una política de transparència i de concerts —delimitant els costos i les fonts de finançament— ha optat per una política de “convenis” o per la descapitalització dels serveis transferits, com és el cas de l’atenció domiciliària.
- El govern Pujol i CiU s'han omplert la boca parlant de societat civil, però el que ha fet a la pràctica és una delegació i una desresponsabilització de les seves funcions, traspassant a les entitats privades el que eren les seves obligacions. CiU ha traspassat en quinze anys gairebé 1200 milions d’euros (és a dir, 200.000 milions de les velles pessetes) a la iniciativa privada, mentre que als ajuntaments, els ha transferit tan sols 250 milions d’euros (40.000 milions de pessetes). És a dir una quantitat cinc vegades menor.
- I mentre a Catalunya no tenim cobertes les necessitats bàsiques, no és ètic que el govern gasti 90 milions d’euros (15.000 milions de pessetes) en quinze anys en Campanyes d’Acció Cívica. És a dir, en poc més que en festes i xerinola amb un component d'adoctrinament ideològic.
- A més, això es produeix en una situació de “deslleialtat” en les relacions amb els ens locals, els quals, segons les lleis, tenen competències i obligacions en serveis socials, però, a les mateixes lleis, no s’estableix d’on vindrà el finançament per acomplir-les.
Davant això, des d’ICV-EA afirmem que:
- CiU, com ho demostra la seva pràctica en els Governs Pujol, no comparteix els valors, d’equitat, de solidaritat, de cohesió, de cooperació, perquè la seva pràctica no els ha consolidat. Ans al contrari, no ha sabut ni volgut garantir els drets dels ciutadans i ciutadanes als serveis socials.
- Ens trobem amb una situació d’urgència social. Cal intervenir per tal de delimitar el camp d’actuació del serveis socials i redefinir, amb consens amb la societat, quin és el sistema català de serveis socials que el país necessita.
El nostre model parteix d’un objectiu estratègic central:
Fer de Catalunya una societat plenament inclusiva, on les persones –totes
elles ciutadans i ciutadanes de ple dret- puguin accedir a tots els
mecanismes de desenvolupament humà i d’inserció en
xarxes socials que els hi permetin portar a terme els seus projectes
vitals en condicions de màxima llibertat i igualtat, sense relacions
de dominació i dependència, en un marc generador d’autonomia
i de reconeixement i valorització de totes les diferències.
Per a aconseguir-lo, utilitzarem un instrument global:
El Compromís Ciutadà per la Inclusió Social elaborat de forma participativa, d’abast nacional, i d’aglutinació en una xarxa de polítiques i accions de lluita contra totes les dimensions i els factors generadors d’exclusió social a Catalunya.
Aquest Compromís Ciutadà per la Inclusió Social s’ha de desplegar, com a mínim, en el següent ventall d’àmbits: lluita contra la pobresa, lluita contra l’atur i per la qualitat de l’ocupació, educació pública i cohesió social, serveis socisanitaris, transferències socials directes, atenció de proximitat a les persones i les famílies, habitatges accessibles i barris dignes, canvi en les jerarquies dels temps, lluita per la igualtat i contra la violència de gènere i polítiques d’acollida i ciutadania multicultural.
Alhora, tots aquests àmbits d’acció han d’estar vertebrats per processos participatius i un compromís per la radicalitat democràtica en les polítiques socials, com a alternativa ciutadana a la tecnocràcia i el paternalisme. ICV-EA es compromet a traslladar els valors de la democràcia participativa, de la proximitat, i de l’enfortiment de les organitzacions i els moviments socials a totes les dimensions de l’estat de benestar.
El model que des d’ICV-EA defensem, es defineix a partir dels criteris de la universalització i la equitat territorial; la garantia de l’autonomia personal, entesa com el dret a viure i a rebre la resposta, prioritariament, en l’espai on viu la persona, contemplant les repostes insitucionals com a última possibilitat; participació de les persones implicades i de les seves organitzacions; diversificació i flexibilitat de l’oferta amb la xarxa pública (autonòmica i local) com a eix vertebrador i amb un caràcter fonamentalment gratuït, excepte en els casos de substitució de la llar que hi hauran aportacions individuals; global, mirant de manera integral les situacions i problemàtiques dels individus, famílies i grups objectes d’intervenció amb la disposició d’una anàlisi integral del territori, dels seus actors i de la seva inserció en el terrritori; Fomentant la resolució comunitària de les necessitats i problemes, especialment, a partir de la implantació d’estratègies de mediació; integrador de la diferència; i educador en el conjunt de mesures, serveis, programes i equipaments, tractant de estimular processos d’adquisió de recursos individuals, grupals i socials.
Per a ICV-EA, l’estat de benestar, des del sistema de serveis socials, ha de construir tota una bastida de mesures, basades en amb quatre principis bàsics
- “l’establiment d’actuacions de caràcter preventiu”, en les que s’actuï sobre les causes que produeixen l’exclusió social des del binomi “detecció de necessitats-coordinació de sistemes”, que eviti la caiguda en circuits de precarietat als col·lectius més vulnerables socialment.
- “la intervenció en situacions de necessitat”, que poden afectar a qualsevol persona al llarg de la seva vida, en les que caldrà un ajut. Per assegurar això s’han de delimitar els drets exigibles individualment i col·lectivament i en que situacions es poden reclamar.
- assegurant la “universalitat de l’accés a les prestacions” i donant resposta a l’expectativa de poder rebre les prestacions quan es necessiti s’han d’establir els mecanismes que ho assegurin.
- I amb la implementació d’accions per a la millora de la vida quotidiana de les persones, amb unes veritables “polítiques de suport a les famílies i de amortització dels temps”
Les nostres propostes en serveis socials:
Cal transitar de la concepció selectiva, reactiva i assistèncial dels serveis socials cap a un nou model: amb uns serveis personals i familiars de proximitat, universals, de qualitat, sensibles a la diversitat i oberts a la participació i que milloren la vida quotidiana de les persones.
1. Un augment de la despesa
de protecció social
Ens comprometem a augmentar la despesa de la protecció social a Catalunya,
en proporció al PIB de Catalunya, per tal d’arribar a la mitjana
europea (actualment més de 9 punts superiors), a un ritme de creixement
equivalent a 2 punts del PIB anyal.
2. Un nou pacte social i polític
per fixar els drets garantits en Serveis Socials
Preconitzem un nou pacte social i polític que sigui fruit d’un debat social ample i participatiu i que fixi quins són els drets garantits en matèria de Serveis Socials, per a quina població, en quines condicions, amb quin finançament i des de quina distribució competencial.
En funció del pacte que sortís d’aquest Debat s’haurà de procedir :
- A la modificació legislativa per adequar la reglamentació actual
als continguts del Pacte.
- A l’actualització del Mapa de Serveis Socials, seguint
els criteris acordats en el Pacte, i a l’adequació corresponent
del PAS.
- A la planificació de les actuacions i dels recursos necessaris
( Pla d’Inversions, d’equipaments…), per tal de
donar satisfacció i assegurar la percepció dels drets
garantits.
- A derogar el Decret 394/1996, de 12 de desembre, pel qual s’estableix el règim de contraprestacions dels usuaris en la prestació de serveis socials i s’aproven els preus públics per a determinats serveis socials prestats per la Generalitat de Catalunya.
3. El compromís d’acció en
front a les situacions de necessitat que generen exclusió social:
lluita contra la pobresa.
3.1. Lluita contra la pobresa i política
de garantia de rendes.
Refresquem algunes dades: actualment a Catalunya, hi ha en termes de mesura europeus, al voltant d’un 14 % dels llars o famílies pobres, en els que viuen més de 900.000 persones (el 16 % de la població), que no arriben al 50 % de la renda per càpita neta mitjana. D’elles, al voltant de 668.000 persones, un 11% de la població, viu en situació de pobresa relativa (per sota del 25% de la renda mitjana equivalent). Un 4% de la població, 250.000 persones, viuen en condicions de pobresa severa, és a dir, amb menys d’un 15% de la renda per càpita mitjana del país. Del conjunt de les persones pobres, 105.000 són infants, 230.000 persones en edat laboral i 343.000 població jubilada. Del conjunt dels adults en situació de pobresa, un 73% són persones inactives, un 24,5% aturades i un 2,5% ocupades. La pobresa a Catalunya afecta 301.000 llars; en 61.000 d’aquestes llars hi viuen infants; i 202.000 estan encapçales per persones jubilades. Si considerem la variable sexe, veiem com la pobresa afecta 172.000 llars encapçalades per dones i 129.000 per homes. En el 39% de les llars pobres els adults no tenen cap tipus d’estudis; i en el 49% només estudis primaris. La pobresa severa afecta 97.000 llars; en 30.000 d’aquestes hi viuen infants; 25.000 són llars de mare sola i 55.000 són llars de persones jubilades. La pobresa severa afecta 53.000 llars amb adults sense estudis.
Aquesta situació és en bona part fruit de la manca de voluntat política del Govern de la Generalitat. CiU ha estat incapaç d’abordar el problema de la pobresa a Catalunya: les polítiques educatives i de sanitat han estat poc inclusives; la xarxa de serveis socials i de proximitat ha tingut un desplegament del tot insuficient; i les Rendes Mínimes d’Inserció mostren taxes de cobertura ínfimes i quantitats molt baixes; a banda d’un elevat grau de familiarisme conservador, condicionalitat i discrecionalitat en la seva assignació.
CiU ha mostrat insensibilitat cap a la pobresa i residualitat de les polítiques per fer-hi front. Ha optat per propines i almoines i no per l’expansió dels drets de ciutadania social.
Enfront a aquesta situació, ICV-EA pren el compromís moral i polític de prioritzar totes aquelles polítiques tendents a l’eradicació de la pobresa a Catalunya. No és cap utopia, per mitjà d’una millora radical del nostre sistema de protecció social, Catalunya ha d’esdevenir un país capdavanter, referent a Europa i al món, en termes de desenvolupament humà i lluita contra la pobresa.
ICV-EA planteja, com a objectiu estratègic de la lluita contra la pobresa a Catalunya, avançar en la perspectiva de la Renda Bàsica (RB). La RB és un pagament que els poders públics realitzen mensualment a cada ciutadà, ciutadana o persona resident en el seu territori, de forma individual, incondicional i amb total independència de qualsevol altre ingrés o font de renda que es pugui tenir. L’objectiu de la Renda Bàsica és avançar en la desmercantilització de les persones, que tothom pugui viure sense risc de pobresa, més enllà dels vincles amb el mercat de treball. La RB pot considerar-se com un nou dret social de ciutadania: el dret a l’existència per mitjà de la seguretat en l’ingrés.
Avui la Generalitat no disposa de les competències fiscals i socials que permetin plantejar la RB en el marc de la propera legislatura. La renda bàsica ha d’anar lligada, per tant, a la reivindicació de l’ampliació substancial de l’autogovern: més autogovern per aprofundir la seva dimensió social. Malgrat això, l’actual model de protecció social a Catalunya és susceptible d’ampliació i millora radical. Millora que pot plantejar-se ja en la perspectiva de la Renda Bàsica, és a dir, en l’assentament progressiu de les bases institucionals i culturals que facin possible la seva aplicació a mig termini.
En el marc de la propera legislatura, 2003-2007, el compromís concret que pren ICV-EA amb la societat és garantir a totes les llars de Catalunya un nivell d’ingressos per sobre de la línia de pobresa relativa. En aquesta perspectiva, caldrà actuar en diversos fronts: garantir legalment el caràcter universal de les prestacions, reduir dràsticament la fragmentació actual d’aquestes, incrementar-ne les quanties i estendre’n decididament les taxes de cobertura. De forma progressiva, s’haurà d’avançar en els principis d’incondicionalitat i individualització de totes les prestacions socials, superant tant els esquemes de vinculació a la inserció laboral, com les concepcions familiaristes que tendeixen a reproduir les desigualtats de gènere. Caldrà avançar també cap a: a) la integració de la protecció social amb el sistema fiscal, de forma que s’evitin les conseqüències regressives de la seva desconnexió actual; b) la vinculació de la protecció social amb la resta d’àmbits de l’estat de benestar, de forma que l’acció contra la pobresa sigui un element més de l’acció global contra l’exclusió.
Com a concreció de tot l’anterior, ICV-EA planteja instrumentar el compromís de lluita contra la pobresa, al llarg del període 2003-2007, per mitjà de dues propostes:
3.1.1. La Renda Mínima Garantida
(RMG) per a les persones en edat laboral
El Parlament de Catalunya haurà d’establir per llei una Renda Mínima Garantida (RMG), per tal d’assegurar un nivell bàsic d’ingressos, de manera permanent i com a nou dret de ciutadania social, a totes les persones en edat laboral, entre 16 i 65 anys. La RMG, en aquesta legislatura, seria una prestació amb control d’ingressos concedida par unitat de convivència, és a dir, és concedida a totes les persones en edat laboral que acreditin uns ingressos por persona equivalent a la seva llar inferiors a la quantia de la RMG, i un període de residència a Catalunya similar al exigit por actual RMI (1 any). La RMG complementarà de forma diferencial qualsevol renda que percebi la llar fins al nivell establert. Per altra banda, el dret a percebre la RMG serà totalment independent de qualsevol tipus de contracte d’inserció i/o contraprestació de tipus formatiu o laboral.
La quantia bàsica individual de la RMG pren com a referència la pensió contributiva mínima per a menors de 65 anys (362,54 €/mes el 2003). Aquesta quantitat està per sobre tant de l’actual quantia bàsica del PIRMI (317,41 €/mes el 2003) i del subsidi d’atur (338,40 €/mes el 2003), com de la línia de pobresa relativa a Catalunya (al voltant d’uns 315 €/mes el 2002). Es tracta de garantir, per tant, que cap llar de Catalunya tingui un nivell de renda per persona equivalent inferior als 362,54 €/mes.
La RMG substituirà a l’actual Renda Mínima d’inserció i complementarà a I’alça els actuals subsidis d’atur o altres possibles prestacions similars (com la renda activa d’inserció) fins equiparar-les al nivell de la RMG, inclosos els complements per persona equivalent integrant de la llar que siguin necessaris. A més, l’acció dels serveis socials haurà d’estendre la cobertura de la RMG a totes aquelles persones i/o llars sense protecció social de cap tipus i amb rendes por persona equivalent per sota del nivell de la RMG.
Com a excepció provisional, es podrien acollir també a la RMG, durant la primera etapa d’implantaoió de la PBU, els ciutadans amb 65 anys o més en els casos en qué degut a les característiques de la seva llar satisfaguin els requisits por ser beneficiaris de la RMC, fins i tot si cobran la PBV en aquesta primera fase; quan, a la segona fase, la PBU s’hagi instaurat íntegrament, aquesta possibilitat despareixerá.
El cost net d’aquesta RMG, és a dir, el cost afegit a les actuals prestacions com la RMI, el subsidi d’atur o d’altres, i a les altres possibles rendes de les llars que siguin potencials beneficiàries s’haurà de finançar a càrrec dels pressupostos de la Generalitat. El seu cost total se situa al voltant d’un 1,6% dels pressupostos de la Generalitat. La seva introducció podria fer-se de forma progressiva al llarg dels anys 2004 i 2005.
De cara a evitar la “trampa de la pobresa”, és a dir, el possible desincentiu per acceptar determinades ofertes de feina per part dels beneficiaris de la RMG, s’establirien mecanismes de compatibilització del salari amb la RMG fins a un determinat nivell d’ingressos per sobre del SMI, de forma esglaonada. Això faria possible, en successives legislatures, plantejar com a objectiu desitjable l’augment de la quantia de la RMG fins l’actual SMI.
Val a dir, finalment, que entre les prestacions socials contra la pobresa, l’àmbit laboral i la fiscalitat es configura un triangle d’interdependències molt fortes. Caldrà, per tant, potenciar les polítiques actives d’ocupació (formació, orientació-inserció, nous filons...), però fer-ho de forma independent i desvinculada de la política de rendes mínimes garantides. I caldrà també avançar cap a una nova estructura fiscal -en l’àmbit de la capacitat normativa de que disposa la Generalitat- que contempli la supressió de desgravacions fiscals regressives, i introdueixi noves figures directes, progressives i ecològiques.
3.1.2. Prioritat per a la Gent Gran.
La Pensió Bàsica Universal (PBU) per als més grans
de 65 anys
El Parlament de Catalunya haurà d’establir per llei una Pensió Bàsica Universal (PBU) per a tota la població de més de 65 anys, de caràcter individual i permanent, com a nou dret de ciutadania social.
(Aquesta mesura es presenta d’una manera més extensa en l’apartat específic de mesures per al gent gran).
3.2.Donar veu a les persones i als
col·lectius sense veu.
Volem palesar l’existència de tot un munt de persones en situacions socials d’alta vulnerabilitat a l’exclusió, o bé en situació severa de marginació, poc o gens visibles socialment, amb molt poca o nul·la capacitat d’expressió de necessitats. Col·lectius com els infants i adolescents en risc, persones sense llar, persones que han estat o són a la presó, treballadores i treballadors sexuals sovint en situació irregular i d’explotació, col·lectius amb problemes sociosanitaris que generen no només dependència sinó també situacions d’estigmatització i marginació...
Des d’ICV-EA adoptem el compromís moral i polític de denunciar tant la seva situació com els seus factors generadors; d’articular i expressar les seves necessitats; i de construir amb ells i elles propostes concretes d’emancipació. En definitiva, el compromís de donar veu i nom als col.lectius sense veu i de fer-los partíceps de l’elaboració de la seva situació.
a)Respecte a les toxicomanies:
- despenalitztació del consum, per poder oferir vies de sortida
no articulades en el delicte a aquells que han caigut en aquests
circuits.
- campanyes de sensibilització social sobre els efectes de les drogues legals: tabac o alcohol (i per similitud: control del joc per tal d'evitar les ludopaties).
b)En relació a les treballadores i treballadors sexuals.
- Cal combatre les xarxes d'explotació de la prostitució.
Cal la persecució judicial dels proxenetes i els traficants
de persones i realitzar mesures socials i d'inserció laboral
per les prostituides.
- Així mateix caldria estudiar fórmules que garanteixin els drets socials de les persones que exerceixen la prostitució (sense que en cap cas es puguin beneficiar els proxenetes) així com oferir a aquests col.lectius mesures de suport social i d'inserció laboral.
c) Infància i adolescència en risc, en situacions de desemparament o de maltracte...:
- delimitació del mapa de necessitats
- delimitació del mapa de recursos existents.
- inversió urgent per tal de compensar les mancances existents,
estructurals i de xarxes d'intervenció supletòria,
fixant els estàndards mínims que evitin situacions
de gestió privada a preus de subhasta mínima
- creació d'observatoris i de mecanismes de participació social i professional que "objectivarien la intervenció”
d) Acolliment i adopcions:
- refundació del ICAA.
- campanyes creibles sobre les possibilitats d'acolliment i adopció al
nostre país.
- control dels processos d'acolliment i adopció internacional
evitant l'alimentació dels mercats internacionals de compra-venda
de nens i nenes.
- desprivatització dels processos de validació de les famílies acollidores tant pels casos nacionals com els estrangers.
e)Persones sense llar i transeünts:
- serveis i recursos especialitzats, amb intervenció personalitzada dirigida a la seva restitució a les xarxes normalitzades de circulació social. Però des de la consciència que sempre hi haurà gent que "no pot ni vol ser-hi dins del sistema", encara que això no signifiqui que no se l'ha d'atendre.
f)Victimes de violència de gènere:
- Impulsar una llei integral contra la violència de gènere
- Destinar una 0.25% del pressupost de la Generalitat de catalunya
contra la violència de gènere des de les seves vessants
de sensibilització, prevenció i d’atenció a
les víctimes.
- Creació d’un catàleg i mapa de recursos que inclogui recursos d’emergència i de llarga durada, de les diferents institucions i entitats involucrades.
g)Inserció laboral:
- individualització dels plans.
- empreses d'inserció amb regulacions especials.
- criteri de prioritat en les contractacions de les administracions
públiques d'aquests col·lectius.
- treball protegit per a col·lectius que mai arribaran a nivells
normalitzats en l'àmbit sociolaboral.
- separació de les prestacions de les contraprestacions
- clàusules socials.
4. Millora de la vida quotidiana,
amb suport a les famílies i als seus temps, i dels serveis de
proximitat.
El model d’estat de benestar que s’ha anat configurant a Catalunya descansa sobre dos grans sistemes universals –l’educació i la sanitat- poc sensibles a la participació, i a la diversitat social i personal. I sobre un sistema de serveis socials de caràcter selectiu i residual. ICV-EA proposa superar aquest esquema. D’una banda l’educació i la sanitat han d’incorporar elements de proximitat, de comunitat, de connexió forta amb el territori. D’altra banda, cal transitar de la concepció selectiva, reactiva i assistencial dels serveis socials cap a un nou model: amb uns serveis personals i familiars de proximitat, universals, de qualitat, sensibles a la diversitat i oberts a la participació.
Es tracta de generar, en el marc de la vida quotidiana i del benestar de proximitat, nous espais d’inclusió social, de ciutadania social participativa. ICV-EA es compromet, des de l’aposta per l’enfortiment de la responsabilitat pública, a potenciar la iniciativa social i la participació ciutadana en els serveis de proximitat, com a perspectiva d’aprofundiment democràtic i de generació de ciutadania activa.
El compromís d’ICV-EA amb l’expansió de la ciutadania social cap a l’esfera de la quotidianitat i la proximitat s’articula sobre la base de tres propostes prioritàries: les polítiques familiars de temps i de transferències directes, Els serveis socieducatius per a la petita infància i la xarxa de serveis per a la gent gran.
Al llarg dels últims anys, les dinàmiques socials de família, a Catalunya, han mostrat algunes tendències clares:
La crisi del model de família tradicional. Es a dir, la pèrdua de pes relatiu del model patriarcal clàssic. La llar bigeneracional, de parella formalitzada heterosexual, on el treball remunerat correspon a l’home i les tasques domèstiques i de cura a la dona, perd bona part de la seva anterior centralitat social.
La diversificació de les formes de convivència familiar. La realitat estandarditzada del model tradicional va donant lloc, de forma progressiva, a un escenari molt més heterogeni Avui a Catalunya, la suma de llars unipersonals, unigeneracionals i monoparentals, de parelles de fet i parelles d’un mateix sexe és ja una complexa realitat social majoritària.
Les grans dificultats de superació de les desigualtats i les segmentacions de gènere. La crisi del model patriarcal i la diversificació de formes familiars no ha suposat la superació de les desigualtats entre dones i homes. La inserció de les dones en l’espai dels treballs remunerats ha obert noves pautes de desigualtat, l’avenç cap a la paritat en l’espai domèstic ha estat molt petit. L’androcentrisme dels serveis i la presència desigual d’homes i dones en l’espai públic persisteixen.
Pel que fa a les Polítiques Públiques a Catalunya, es poden destacar també tres tendències de fons:
a.El predomini de la retòrica familiarista per part del Govern de CiU. El Govern de la Generalitat, al llarg dels més de vint anys d’autonomia a Catalunya, no ha deixat d’emprar una retòrica familiarista tradicional. Ha anat construint un discurs favorable al manteniment dels rols clàssics de la família, genèricament natalista, i poc sensible tant a les desigualtats de gènere, com a les desigualtats entre models i projectes familiars.
b.La residualitat de les polítiques públiques de família a Catalunya. Aquesta retòrica familiarista ha impactat en l’imaginari col·lectiu de la societat catalana, però ha entrat en flagrant contradicció amb la feblesa i residualitat de les polítiques autonòmiques de suport a les famílies. Contradicció que és ja ben sentida per amplis sectors socials. Els resultats són ben clars: taxes de natalitat molt per sota de les desitjades, enormes dificultats d’emancipació dels joves, nivells molt alts de precarietat de les dones, percentatges enormes de demanda no atesa en llars d’infants, centres de dia, residències de gent gran, etc.
c.La redefinició/innovació de les polítiques familiars a tota la Unió Europea. L’estancament de les polítiques a Catalunya contrasta amb el dinamisme i la innovació de les polítiques de família als països socialment més avançats de la Unió Europea. Fet que ha produït un aprofundiment de les diferències. És a dir, un creixent diferencial negatiu de benestar que afecta els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. Les prestacions directes a les famílies a Catalunya se situen en una cinquena part de la mitjana europea; com la cobertura del 0-3 se situa 30 punts per sota dels països nòrdics o en la meitat dels continentals; o com la mitjana de la UE multiplica per cinc la despesa en habitatge del Govern de CiU. I tot això són xifres relatives, no absolutes. No expressen, per tant, diferències socieconòmiques estructurals, sinó diferències en clau de voluntats i valors polítics.
Davant d’aquestes dinàmiques, ICV-EA pren el compromís d’impulsar un model de polítiques de família clarament alternatiu al preconitzat per CiU. Un model basat en els següents criteris:
- fer possible el dret a la família, a unes relacions familiars de qualitat, en el marc d’un nou model d’articulació entre el temps familiar i la resta d’àmbits de la vida quotidiana
- connectar les polítiques de família als objectius de feminització de la societat i d’igualtat d’oportunitats entre dones i homes en totes les esferes.
- generar les condicions que permetin desenvolupar tota la diversitat de projectes i models familiars en igualtat de condicions, sense discriminacions.
- lluitar contra les desigualtats socials de família; és a dir, contra les situacions d’exclusió social que tenen el seu origen en contextos de precarietat i desestructuració familiar.
- generar les condicions que facin possible la maternitat / paternitat
desitjada.
Les nostres
mesures i propostes
Tant els compromisos amb la petita infància, com amb les persones discapacitades i amb la gent gran (que us presentem més endavant) poden considerar-se polítiques de suport a les famílies, des d’una perspectiva que connecta amb els valors de la igualtat, l’autonomia personal i la diferència. Tot i així, existeixen altres dimensions de política familiar que van més enllà i complementen la universalització dels serveis de proximitat, ICV-EA pren amb la societat el compromís de prioritzar-ne tres d’elles: l’establiment d’una Transferència Familiar Directa, les polítiques familiars de temps, en un context molt més ampli de canvi en les relacions de gènere i de feminització de la societat i els Serveis Socieducatius per a la petita infància.
4.1. La Transferència Familiar
Directa
El Parlament haurà d’establir per Llei una Transferència Familiar Directa (TFD), per a fill/a menor de 16 anys, de caràcter universal i finançada a càrrec dels pressupostos de la Generalitat.
La quantia de la transferència familiar se situaria entre el 20 i el 25% de la Renda Mínima Garantida, és a dir, al voltant d’uns 83 € mensuals. S’establiria una gradació de quantitats en funció del número de fills/es: així doncs, la prestació per al segon fill podria situar-se al voltant de 60 € i la del tercer fill al voltant de 40. Es fixaria una TFD màxima, que podria ser de 200 € mensuals, per famílies amb quatre i més fills/es.
La TFD tindrà un calendari progressiu d’introducció: tant pel que fa a la seva quantia, com pel que fa als criteris d’assignació –en funció dels nivells de renda familiar- fins assolir la cobertura universal.
4.2. Les polítiques
familiars de temps.
Les famílies necessiten serveis i ajuts econòmics. Però necessiten també temps: temps per compartir, per educar, per l’afectivitat, per donar suport als més febles. Les polítiques de temps hauran d’impulsar la plena participació dels homes en l’àmbit domèstic-familiar i hauran d’implicar tota la societat (ciutadania, poders públics, agents econòmics...). Aquestes polítiques presenten tres instruments clau de concreció:
Ampliació del permís de maternitat a un mínim de 20 setmanes. I permís de paternitat de 8 setmanes distribuïdes en dos períodes de 4 setmanes: un simultani al de la mare i un altre al finalitzar el de la mare.
4.2.2. Les reduccions de jornada.
Ampliació tant dels temps com dels supòsits de reducció de jornada, amb incentius per a l’alternança entre dones i homes (i quan sigui precís la simultaneïtat); ampliació de les reduccions per lactància, per atenció a fills i filles fins els 6 anys, per cura de familiars amb problemes de salut o en situació de dependència, per participació en les AMPAs i els Consells Escolars...
Ampliació tant dels temps com dels supòsits d’excedència, amb possibilitat i incentius per a l’alternança entre dones i homes. Possibilitat d’excedència de 3 anys, per atenció a fills/filles menors de 6 anys; i excedència d’1 any per atenció a fills/filles entre 7 i 12 anys. Excedència d’1 any per cura de familiars amb problemes de salut o dependència. Totes amb reserva de lloc de treball.
4.3. Els Serveis Educatius per a
la petita infància
ICV-EA es compromet a impulsar un model de política d’atenció a la petita infància (de 0 a 3 anys) definida a partir dels principis:
Universalitat i caràcter educatiu. L’atenció a la petita infància s’ha de considerar un dret social de ciutadania i per tant s’ha de garantir l’oferta suficient de serveis El conjunt d’equipaments, programes i serveis oferts en el context de la política d’atenció als infants petits han de tenir un caràcter educatiu escolar i no escolar.
Oferta diversificada i flexible, amb la xarxa pública com a eix vertebrador. Atorgar prioritat a la creació d’una xarxa pública d’escoles bressol equilibrada territorialment, i tot un ventall de serveis complementaris adaptats a les necessitats de les comunitats i els territoris: cases dels petits, espais familiars, espais de joc i de socialització, ludoteques 0-3, casals, i tot amb participació de la iniciativa social.
Participació i corresponsabilitat. La política educativa 0-3 s’haurà d’elaborar de forma participativa amb processos que garanteixin la implicació i el protagonisme de tota la comunitat educativa i la col·laboració entre la Generalitat i els Governs Locals.
Proposem:
- La creació de 30.000 places d’escola bressol pública.
La creació de places públiques de serveis educatius
de proximitat.
- L’elaboració participativa d’un Catàleg
integrat de serveis i un Mapa Educatiu Infantil de Catalunya, on
s’acordi la implantació territorial, a partir de criteris
de reequilibri i equitat, tant de la xarxa pública d’escoles
bressol, com de la xarxa pública de serveis educatius de proximitat,
complementaris als equipaments escolars.
- L’elaboració participativa d’un Pla Plurianual
de Finançament de la política de serveis educatius
de proximitat.
- Creació dels Consells educatius del 0-3 com a mecanismes
de participació ciutadana.
- Incorporar la presència dels serveis educatius de proximitat en els Projectes Educatius de Ciutat.
5. Millora de la vida comunitària
: reformular el serveis socials d’atenció primària
Calen uns serveis socials de l’Atenció Primària ben implicats amb el territori per poder desenvolupar aquest compromís. Uns serveis socials d’atenció primària amb les seves tres categories: serveis o equips bàsics, serveis domiciliaris i serveis de proximitat – menjador, estades limitades, centres oberts…-, i que tots tres treballin en xarxa.
Serveis que han de realitzar funcions d’informació i assessorament de servei d’atenció individual, grupal i familiar i sobretot, han de fer treball social i educatiu comunitari.
Aquest serveis, com a conseqüència de la política de CiU dels darrers anys, que els ha convertit en mers expenedors de beques menjador, d’ajuts i de PIRMIs, han quedat molt afectats social i professionalment. Socialment perquè no han pogut desenvolupar les seves funcions ja que els exigus mitjans que s’ha posat al seu abast no han estat suficients. I professionalment perquè la manca de respostes institucionals a les demandes d’intervenció reiterades des del discurs tècnic i social, han fet que ara ens trobem amb baixos nivells de motivació dels professionals. No hem d’oblidar que el principal capital d’aquests serveis són els seus professionals que treballen el dia rera dia en l’acompanyament a les persones i als grups.
Cal un reforma d’aquest nivell proper d’atenció a les persones i un compromís seriós amb ells i amb els responsables de la seva gestió.
Els ajuntaments i administracions locals, que en són els responsables de la gestió i execució d’aquest primer nivells d’acció social han estat molt poc recolzats en la seva tasca. En tot Catalunya, aquestes administracions fan una despesa pressupostaria important de al voltant del 200 milions de € anuals. I per a donar aquests serveis la Generalitat, què és qui en te les competències, tan sols els ha transferit en les darrers 10 anys l’equivalent al 12,5% (250 milions de € en front d’una despesa d’uns 2000 milions de €). La resta es despesa “voluntària” dels ajuntaments.
I a més, en molts casos, per rebre aquestes almoines, els ajuntaments han hagut de plegar-se a les exigències d’uns polítics clientelistes i rancorosos que aprofitaven el seu lloc per retornar suposats agravis. Encara no s’ha establert una cultura de col·laboració interinstitucional que parteixi de les persones i de les seves situacions i de l’obligació de donar-les resposta; i que no que es dediqui a respondre als missatgers d’aquestes situacions segons el seu color polític.
A més, com a exemple màxim, des del mateix departament s’ha potenciat una mena de segona xarxa de serveis socials d’atenció primària paral·lela a tot Catalunya, mitjançant la Direcció General d’Acció Cívica en la que el govern s’ha gastat 120 milions de € (20.000 milions de pessetes) en vint anys en Campanyes d’Acció Cívica. És a dir, en poc més que en festes i xerinola amb un component d'adoctrinament i de fidelitat ideològica rància i caritativa.
Tot el contrari al que proposem des de ICV-EA, que consisteix en un model proper a les persones, dinamitzador de les capacitats creatives de les persones i dels grups, preservador i estimulador de les xarxes de relació social, respectuós amb les diferències de les que fa element de riquesa i que descansa sobre els eixos del binomi prevenció-coordinació i l’aposta pel treball comunitari.
Per a ICV-EA cal una reformulació dels serveis socials d’atenció primària que pivoti sobre el binomi prevenció-coordinació i que desenvolupi una manera de fer més propera a les persones, perquè tan sols des de la tasca que s’articula a pàrtir d‘aquest binomi, podrem aconseguir uns veritables resultats de millora de la qualitat de vida i del benestar de les persones i que actuïn com a inclusius i preservadors de la caiguda en situacions de necessitat de les persones i col·lectius socials més vulnerables. Un binomi que assegura la integralitat de l’acció social en el territori i la seva vertebració.
Així, els elements caracteritzadors del nostre model de serveis
socials d’atenció primària dibuixen uns serveis
que ha de actuar com:
Instruments de la prevenció. La detecció de factors de risc
que fan preveure el naixement d’un problema social en l’àmbit
comunitari feta des d’un abordatge interdisciplinari. Aquest caràcter
preventiu del serveis socials d’atenció primària, complementa
i consolida els efectes que tenen les polítiques de lluita contra
la pobresa que plantegem i que volen la desmercantilització de les
persones i que tothom pugui viure sense precarietat, sense risc de pobresa,
més enllà dels vincles amb el mercat de treball.
I, en segon lloc, com asseguradors i sistematitzadors de la coordinació de totes les polítiques de benestar i de serveis personals que es donen en un territori amb l’objectiu d’incrementar el nivell de promoció social i participació en els drets socials d’individus i famílies, grups i col·lectius socials, per respectar i complementar els lideratges socials positius dels actors i entitats que puguin existir en el territori, és bàsica. El què en termes de treball educatiu i social comunitari vol dir una intervenció global en el territori que no afecti tan sols els serveis de benestar sinó el conjunt de serveis municipals i molt en especial urbanisme, seguretat (guàrdia urbana) i educació.I això té, a més a més, també un caràcter plenament preventiu.
Per a ICV-EA, el treball soc