Eleccions2003 - Per què i com

Índex:

1. Un país amb qualitat de vida

Repte 1. Avançar cap a un nou model de serveis socials a Catalunya

ÀMBIT 1: GESTIÓ I FINANÇAMENT
ÀMBIT 2: EXCLUSIÓ SOCIAL I POBRESA

Repte 2. Garantir l’atenció a la infància

ÀMBIT 1: DRETS DE LA INFÀNCIA
ÀMBIT 2: INFÀNCIA EN RISC I MENORS IMMIGRANTS

Repte 3. Millorar la qualitat de vida de la gent gran

ÀMBIT 1: PENSIONS
ÀMBIT 2: ATENCIÓ SOCIOSANITÀRIA
ÀMBIT 3: PARTICIPACIÓ I LLEURE

Repte 4. Afavorir l’autonomia i integració de les persones amb discapacitat

ÀMBIT 1: ACCESSIBILITAT I SUPRESSIÓ DE BARRERES
ÀMBIT 2: PRESTACIONS I SERVEIS
ÀMBIT 3: INTEGRACIÓ LABORAL

Repte 5. Donar suport a les unitats familiars

2. Un país amb una sanitat pública, gratuïta, de qualitat i universal

Repte 1. Avançar cap a una nova cultura nacional de la salut

ÀMBIT 1: UNA NOVA CULTURA DE LA SALUT
ÀMBIT 2: PRÀCTICA ESPORTIVA I SALUT
ÀMBIT 3: MILLORAR L’ATENCIÓ A DETERMINATS COL·LECTIUS
ÀMBIT 4: DROGODEPENDÈNCIES

Repte 2. Facilitar l’accés de les persones als serveis sanitaris

ÀMBIT 1: ATENCIÓ PRIMÀRIA (ABS)
ÀMBIT 2: ASSISTÈNCIA HOSPITALÀRIA I ESPECIALITZADA

Repte 3. Ampliar la cobertura del sistema públic de salut

ÀMBIT 1: SALUT MENTAL
ÀMBIT 2: NOVES PRESTACIONS, SERVEIS I TERÀPIES
ÀMBIT 3: SIDA

Repte 4. Millorar la gestió i l’eficiència del sistema sanitari català

ÀMBIT 1: GESTIÓ DE LES ÀREES BÀSIQUES DE SALUT I L’ATENCIÓ PRIMÀRIA
ÀMBIT 2. REFORMA DE LA GESTIÓ DELS RECURSOS
ÀMBIT 3. DESPESA FARMACÈUTICA
ÀMBIT 4: RECERCA BIOMÈDICA

3. Un país sense desigualtats de gènere

Repte 1. Assolir la igualtat efectiva entre gèneres

ÀMBIT 1: COEDUCACIÓ
ÀMBIT 2: MÓN LABORAL
ÀMBIT 3: PARTICIPACIÓ POLÍTICA I SOCIAL

Repte 2. Erradicar la violència de gènere

ÀMBIT 1: SENSIBILITZACIÓ I PREVENCIÓ
ÀMBIT 2: PLANIFICACIÓ URBANA
ÀMBIT 3: ADMINISTRACIÓ DE JUSTÍCIA
ÀMBIT 4: ATENCIÓ A LES VÍCTIMES

Repte 3. Incorporar la perspectiva de gènere en la quotidianitat

ÀMBIT 1: ÚS DEL TEMPS
ÀMBIT 2: SALUT
ÀMBIT 3: ATENCIÓ SOCIAL
ÀMBIT 4: CULTURA
ÀMBIT 5: ESPORT
ÀMBIT 6: JUSTÍCIA
ÀMBIT 7: UNIVERSITATS I RECERCA
ÀMBIT 8: IMMIGRACIÓ
ÀMBIT 9: POLÍTICA INTERNACIONAL I DESENVOLUPAMENT

4. Un país amb habitatge de qualitat per a tothom

Repte 1. Garantir l’accés a un habitatge assequible

ÀMBIT 1: HABITATGE PROTEGIT I SUBVENCIONS A L’ADQUISICIÓ D’HABITATGE
ÀMBIT 2: HABITATGE DE LLOGUER

Repte 2. Assegurar les condicions d’habitabilitat del parc construït

ÀMBIT 1: QUALITAT URBANA

1. Un país amb qualitat de vida

Repte 1. Avançar cap a un nou model de serveis socials a Catalunya

ÀMBIT 1: GESTIÓ I FINANÇAMENT

1. Diagnosi

Catalunya, que havia estat pionera en els serveis socials en la dècada dels anys trenta, es va trobar a partir del 1977 amb una situació dels serveis socials sota mínims. En aquests darrers 25 anys, s’han anat millorant des de les diverses administracions, però aquesta millora encara no ens ha permès arribar, ni a la mitjana dels països de la Unió Europea, ni a la que Catalunya es mereix en funció de la seva riquesa. Els serveis de caire social no són serveis prioritaris per a la Generalitat si ens fixem en l’esforç financer amb recursos propis que hi destinen. Quasi tres quartes parts de mitjana dels recursos destinats per les CCAA provenen de transferències de Madrid. I no només és qüestió de destinar-hi més recursos, sinó voluntat política i eficiència. A més, els serveis socials són dèbils: no vinculen els poders públics, depenen de les lleis que els desenvolupen, i aquestes dels pressupostos. I hi ha un finançament insuficient per a una competència totalment transferida.

Els pressupostos assignats al Departament de Benestar i Família, han estat especialment migrats, malgrat l’aparent increment d’aquest darrer any: la partida pressupostaria del Departament de Benestar i Família (segons el Departament d’Economia i Finances) per l’any 2003 és de 139.771,43 milions d’€). En tots els anys d’aquesta legislatura el Govern ha incomplert el mandat del Parlament de Catalunya de l’any 1999, en què s’indicava que el Departament de Benestar Social, havia de superar el 4% del pressupost total, per sobre del 3,3 % d’enguany, percentatge que, a més, queda molt lluny del 4% del PIB, destinat a Benestar Social, que tenen de mitjana els països de l’UE.

Catalunya dedica només el 20’3% del seu PIB a polítiques de protecció social quan la mitjana de la UE és de 28’7%, és a dir, som 8 punts per sota de la mitjana europea, molt lluny de Dinamarca que dedica el 33’6% i per sota de la mitjana de l’Estat espanyol, Portugal i Grècia que dediquen respectivament un 22’4%, un 21’6% i un 23’3%. (Idescat). La convergència real amb Europa passa també per la convergència en despesa social, no només per la convergència econòmica. Tot això lligat també a la Llei de caixes que propugna ERC per tal d’aconseguir més recursos socials (en la línia dels convenis amb les caixes catalanes per a la construcció de més residències per a la gent gran).

Hem de ser conscients que en els darrers 5 anys la caixa central de la Seguretat Social, ha tingut superàvit. En concret al 2003, ha arribat a un 0,5% del PIB estatal (3.900 milions d’€). D’aquest només 1.202 milions varen anar al fons de reserva (el qual ja arriba als 7.200 milions, la resta s’ha destinat a la despesa d’altres ministeris (entre altres a cobrir els forts increments dels darrers anys del Ministeri de Defensa). Igualment hem de tenir present que un alt percentatge d’aquest superàvit s’ha recollit de la forta contribució que s’ha obtingut a partir de la recaptació de la Seguretat Social dels treballadors/res catalans: pensem que hi ha 2.931.180 contribuents catalans, el 18,1% dels treballadors i treballadores de l’Estat.

Aquests pressupostos, a banda de ser migrats, han estat marcats per clars interessos electoralistes: dubtosos complements a pensions (mínims i sense concretar el dret a possible continuïtat), actes faraònics només d’imatge (Congrés de la Gent Gran, fòrum d’entitats, etc.), ajuda a les famílies, antisocials (linials, molt escassos), etc. Aquestes actuacions han coincidit amb una escandalosa manca d’inversions a demandes socials: atenció domiciliària, residències i centres de dia per la gent gran, manca de suport a les polítiques d’inserció, manca de construcció de residències i centres ocupacionals per a les persones discapacitades, manca d’atenció decidida a les persones portadores de SIDA, manca de voluntat política per crear un pla i recursos per lluitar contra l’exclusió social.L’activitat del Departament s’ha realitzat sense fixar les bases d’actuació, sense planificació ni objectius a mig i llarg termini, i la societat canvia acceleradament i cal estar amatents per detectar les necessitats socials que vagin apuntant. Cal una política decidida per garantir els drets de les persones, que s’adrecin a acabar amb els desequilibris socials i eradicar-ne les causes. I això passa per analitzar, planificar, prevenir i atendre les necessitats més bàsiques de la població de manera no puntual sinó fent-ho a anys vista. I en aquest sentit el Departament ha seguit oblidant l’elaboració del IV Pla d’Acció Social i projectes com la Carta dels drets socials bàsics o la creació de la carta de serveis per tal de garantir drets bàsics que ara només es “pal·lien”.
Una política potent de Benestar i Família, ajuda a la creació de llocs de treball, allò que en ocasions coneixem com nous filons de treball emergent. Aquest fet implica un increment en els llocs d’ocupació, especialment derivats del sector públic, però no únicament.

Aquesta mala planificació gestió s’han vist agreujades per la manca de coordinació amb l’Administració local, que fa patent la intenció de centralitzar la gestió enfrontada a una visió equilibrada del territori que és la que ERC propugna. El Departament ha seguit oblidant projectes com la “Carta dels Drets Socials Bàsics” o la creació de la “Carta de Serveis”.

Pel que fa a la iniciativa social s’ha normativitzat el voluntariat pel pes dins de la xarxa social i el finançament a la iniciativa social a la baixa del cost del servei provoca qualitats deficitàries dels serveis. La prestació de serveis pel sector associatiu entra en contradicció amb els principis rectors i la dependència de l’Administració. La política de subvenció aborta la creativitat i la innovació de garantir valors de la societat civil. A més, les entitats s’han sentit oblidades i només tingudes en compte en aspectes de la política electoralista. Aquestes, igual que els ciutadans en general, han patit una forta descodificació tant interior del Departament com en l’acció transversal amb la resta de conselleries i altres de serveis.

La política d’atenció social que propugna ERC és una política efectiva per a la igualtat d’oportunitats i la reducció progressiva de les desigualtats, amb actuacions socials més àmplies i transversals que reconeguin drets socials universals, que prioritzin la pervivència i l’aprofundiment en l’estat del benestar des de l’acció pública inversora amb un finançament fort, estable i clar i no des de la privatització d’empreses i serveis públics.

2. Objectius

1) Impulsar un nou model de gestió basada en una Administració innovadora, al servei de la ciutadania i amb major eficàcia, transparència, previsió i més recursos.
2) Fer desaparèixer les llistes d’espera per a places de residències, drogodependències, salut mental, etc., amb resposta ràpida, empàtica i personalitzada.
3) Fomentar que l’assistència social sorgeixi d’un treball planificat i amb objectius clarament definits per l’administració amb la participació dels usuaris i de les entitats.
4) Fomentar una visió equilibrada del territori en l’àmbit dels serveis socials.
5) Aplicar el principi de subsidiarietat.
6) Aconseguir un alt nivell de coordinació entre administracions, reduint dobles despeses administratives.3. Mesures
1) Redactar una nova llei de Serveis Socials, que tingui com objectiu l’organització dels recursos, la eficàcia, la transparència i la rapidesa en l’atenció a l’usuari. Creació de la “Guia de Serveis de Catalunya”.
2) Incrementar la partida pressupostària del Departament de Benestar i Família al 4% del PIB de Catalunya com té de mitjana la UE.
3) Coordinar els diferents programes i serveis del Departament de Benestar i Família, així com amb la resta de Departaments de la Generalitat de Catalunya, treballant polítiques transversals.
4) Incrementar els processos de descentralització dels serveis en ajuntaments i consells comarcals, a fi d’acostar l’Administració a la ciutadania amb la finalitat d’aconseguir una Administració àgil i descentralitzada, seguint el principi de subsidiarietat. Cal incrementar les competències dels ajuntaments en Serveis Socials, amb les dotacions pressupostàries corresponents, i potenciar la relació institucional per mitjà de concerts plurianuals entre Generalitat i administració local amb l’objecte d’optimitzar les actuacions socials per garantir la cohesió social i l’equilibri territorial. En aquest sentit és important impulsar el nou Consorci de Serveis Socials de la ciutat de Barcelona.
5) Suprimir les oficines de Benestar Social, passant les seves funcions a competències municipals.
6) Incrementar de la participació dels professionals, de les entitats i dels ciutadans i ciutadanes, en les intervencions del Departament
7) Crear un Servei-Institut Sociosanitari de Catalunya, que reculli tot tipus de necessitats assistencials i residencials de persones amb dependència (gent gran, sida, discapacitats, etc.)
8) Incrementar el nivell de coordinació entre els consells comarcals i els municipis, i transferir aquelles competències que es considerin oportunes als consells comarcals.
9) Establir sistemes d’informació i accés de finestreta única i incorporar les noves tecnologies de la informació entre els demandants. Creació de una base de dades comunes, garantint la confidencialitat.
10) Homologar dels títols d’educadors socials expedits en tot el territori dels Països Catalans.
11) Fomentar el reciclatge permanent dels professionals de Benestar Social.
12) Dur a terme una política social que tingui present les característiques del món rural, pel que respecta a l’aïllament i dispersió geogràfica.
13) Crear una “Carta de Serveis” i una “Carta de Drets Socials”.
14) Millorar els terminis de pagament dels Departaments, especialment vers les entitats.
15) Dissenyar un nou Mapa de serveis socials públics i concertats.
16) Negociar amb el Govern espanyol que sigui la Generalitat de Catalunya qui reculli les prestacions de la Seguretat Social dels treballadors i treballadorescatalans i els possibles superàvits i derivar-los a polítiques socials, com seria de preveure en qualsevol Seguretat Social.

ÀMBIT 2: EXCLUSIÓ SOCIAL I POBRESA

1. Diagnosi

L’any 1999 hi havia un 15% de persones en pobresa relativa (unes 750.000) i un 1,6% en pobresa extrema (unes 2.500 famílies, 75.000 persones). Segons l’informe 2001 amb dades del 1996 de l’Observatori de la Pobresa de la Fundació Un Sol Món de Caixa Catalunya, es constata l’existència d’una pobresa bàsicament femenina i de caràcter estructural, independentment del cicle econòmic: un 60% de les llars pobres estan sustentades principalment per persones més grans de 65 anys, i un 32% per dones majors de 65 anys (unes 120.000 dones, que, en general, tenen més de 75 anys). Una de les conclusions de l’informe és que aquestes bosses de pobresa molt probablement augmentaran i que, des d'aquest punt de vista, hi haurà una feminització de la pobresa encara més acusada.

L’Informe 2002 de la pobresa a Catalunya dóna dades molt detallades de la distribució en el territori l’any 1996. Una de les primeres conclusions és que l’any 1996 el 70% de les famílies pobres del Principat es concentraven a la regió metropolitana de Barcelona (unes 220.000 famílies), seguida del Camp de Tarragona i de l’Eix de Girona (unes 22.000 famílies en total), tot i que de manera relativa al volum de població “la proporció més elevada de famílies pobres se situa a ponent i al sud del Principat, les Terres de l’Ebre presenten la incidència més alta de pobresa, en tots els grups d’edat. Finalment, i atesa la important predominància femenina en la pobresa (a Catalunya la incidència de la pobresa a les llars dirigides per dones se situa per sobre el 30%), cal destacar que aquesta se situa en els valors màxims a les Terres de l’Ebre (48%) i en els mínims, a la regió metropolitana de Barcelona (27,8%). Les àrees més industrials i d’atracció poblacional (Camp de Tarragona i Regió Metropolitana de Barcelona) tendeixen a tenir una pobresa relativament més jove, mentre que la pobresa és més envellida al Pla de Lleida i a les comarques de muntanya. Igualment, i d’acord amb les participacions diferents en el mercat de treball del sustentadors principals, sobretot femenins, a la RMB i el Camp de Tarragona existeixen proporcions més elevades de llars pobres en les quals el cap de família està aturat, mentre que a les àrees més agràries el pes dels inactius és més rellevant.2.

Objectius

1) Fomentar la inserció laboral i social d’aquells col·lectius en situació d’exclusió social.
2) Garantir a les persones i a les famílies un nivell mínim d’ingressos per satisfer les seves necessitats essencials i aportar als beneficiaris un acompanyament social i de formació de cara a la seva reinserció social i laboral.3. Mesures
1) Destinar els recursos necessaris per aplicar polítiques, programes i accions contra la pobresa, amb mesures especifiques per col·lectius i zones.
2) Crear la Carta Catalana de Drets Socials que garantexi l’accés al treball i a una renda social que es caracteritzarà per :
a) Ser entesa com a un dret bàsic de ciutadà, de caràcter universal garantit pel sistema de serveis socials de responsabilitat pública.
b) Tenir com a finalitat atendre les necessitats bàsiques per viure en societat, amb els recursos convenients per mantenir-se i per afavorir la inserció o la reinserció sociolaboral dels beneficiaris.
c) Orientar-se a totes aquelles persones empadronades en algun dels municipis de Catalunya amb almenys un any d’antiguitat que, tenint en conte les rendes i patrimoni de la unitat de convivència a la que pertanyin, no disposin de rendes econòmiques suficients per a poder fer front a les necessitats bàsiques i a les derivades d’un procés d’inserció social i laboral..
d) Garantir uns ingressos del 80% del salari mínim interprofessional català en dotze mensualitats per una sola persona, més un 25 % del mateix per una segona persona i un 10% més per cada persona a partir de la tercera.
3) Engegar un Pla de xoc contra l’exclusió social i la pobresa.
4) Incloure en els pressupostos de les diferents administracions els recursos necessaris per adoptar i aplicar polítiques, programes i accions contra la pobresa, amb mesures específiques per eliminar la pobresa de les persones grans i, especialment, de les dones grans que viuen soles
5) Articular mecanismes per detectar i pal·liar l’anomenada “pobresa digna”.
6) Treballar des dels equips socials (psicòlegs, educadors socials, treballadors socials, etc.) amb seguretat ciutadana en la detecció de rodamóns i reorientació en tallers ocupacionals.
7) Crear residències de nit per rodamóns, acompanyats de programes d’inserció
8) Implantar una tarja moneder per l’adquisició de productes bàsics per rendes baixes.
9) Incrementar els ajuts a les famílies i nuclis de convivència amb persones discapacitades o dependents.
10) Prestar una especial atenció a les famílies monoparentals.
11) Impulsar les empreses que incorporin col·lectius desfavorits o amb risc d’exclusió social.
12) Normalitzar els percentatges de reserva de contractació a empreses d’interès social amb un mínim del 10%.
13) Redefinir el PIRMI i vincular-lo de forma efectiva a plans de formació i d’inserció laboral.

Repte 2. Garantir l’atenció a la infància

ÀMBIT 1: DRETS DE LA INFÀNCIA

1. Diagnosi

Al 1959 les Nacions Unides van proclamar la Declaració Universal dels Drets de l'Infant a fi de garantir que tots els nens i nenes tinguin una infantesa feliç i gaudeixin dels drets i de les llibertats que s'hi exposen, i insta els pares i mares, els homes i les dones individualment, i les organitzacions privades, autoritats locals i els governs respectius, a reconèixer aquests drets i a treballar per tal que es respectin mitjançant mesures legislatives i d'altres tipus d’acord amb els principis següents:

Dret a la igualtat, sense distinció de raça, religió o nacionalitat.
Dret a una protecció especial que asseguri un creixement mental i social sa i lliure.
Dret a un nom i a una nacionalitat.
Dret a una alimentació, habitatge i atenció mèdica adequats.
Dret a una educació i atenció especials per als infants amb una discapacitat física o mental.
Dret a comprensió i afecte per part de les famílies i de la societat.
Dret a l'educació gratuïta, a divertir-se i a jugar.
Dret a atenció i ajuda preferents en cas de perill.
Dret a protecció contra l'abandonament i l'explotació laboral.
Dret a rebre una educació que fomenti la solidaritat, l'amistat i la justícia entre tothom.

Un infant es considera que pateix maltractaments quan és objecte de violència física i/o psíquica, de fet i/o omissió, per part de les persones o institucions de les que depèn per a desenvolupar-se de forma correcta.

L’any 2002 la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència del Departament de Benestar i Família va atendre a 5.881 nens i nenes maltractats. D'aquests, un 69,2 % estan convivint en nuclis familiars (família pròpia o família d'acollida o adopció), i un 30,8 % es troben atesos en centres residencials d'acció educativa o centres d'acolliment. Tanmateix, la majoria de maltractaments infantils no arriben a ser detectats i per tant no poden abordar-se a temps.

A Catalunya, de les més de 700.000 persones en situació de pobresa, 104.513 són menors de 16 anys, xifra que representa el 10,4 % del total de nenes que viuen a Catalunya i per tant que requereixen d’una actuació immediata de l’administració perquè la seva situació és una font d’exclusió social de cara al futur.

Malgrat tot el desplegament de la prevenció i dels recursos de la xarxa del sistema català de serveis socials, de la xarxa d’equips especialitzats i de la Direcció General d’Atenció a la Infància, se’ns presenten dificultats que posen a prova la capacitat de la nostra societat per la posada en pràctica d’una protecció i una defensa reals dels interessos dels nostres nens i nenes. Per tant, cal apostar de forma decidida per a la protecció dels més indefensos.

2. Objectius

1) Vetllar pels drets i les necessitats dels infants, en tant que subjectes de drets i responsabilitats.
2) Promocionar i coordinar esforços interadministratius encaminats a la defensa de la infància.

3. Mesures

1) Crear un Observatori dels Drets de l'Infant amb marcat caràcter interventor i preventiu d'aquelles situacions que es generen a la societat i que poden significar una conculcació d'aquests drets. En concret hauria de dedicar-se a:

a) Detectar i denunciar tota publicitat als mitjans que comunicació que vulneri el seu dret a la salut o l'educació ( per exemple la publicitat enganyosa d'aliments rics en greixos perillosos a la salut, el bombardeig nadalenc d'anuncis de joguines a la televisió pública, l'actitud social permissiva amb l'explotació d'infants mitjançant la mendicitat...).
b) Elaborar campanyes als mitjans de comunicació i a les escoles per fomentar els drets de l'infant. Incidir en la responsabilització dels pares com a principals educadors de l'infant i la necessitat del seu paper actiu i col·laborador amb l'escola. Programes de conscienciació del propi nen com a possible objecte d'abusos i maltractaments i de la necessitat de que sempre té vies per denunciar-ho (campanyes tipus "el meu cos és meu").
c) Elaborar un estudi anual sobre maltractament infantil i infància en risc social que serveixi de base a l'elaboració i correcció dels programes que hi incideixen.

2) Elaborar un pla integral d’escoles bressol.

3) Potenciar alternatives a les escoles bressol com els cangurs domiciliaris especialment en els municipis petits.

4) Crear un programa d'atenció social al nen malalt amb ajuts a les famílies que tinguin nens amb malalties cròniques o oncològiques ja que, si bé els nostres hospitals públics ofereixen una atenció mèdica en els més alts estàndards, l'atenció a les famílies que s'han de desplaçar per la malaltia o a la continuïtat escolar del nen està força desatesa per l'Administració.

5) Redactar una nova Llei d’infància i adolescència que aclareixi, ordeni i actualitzi aquest àmbit.

6) Aplicar mesures de participació, començant pels mateixos menors, professionals i entitats.

7) Fomentar la prevenció general de la infància : perinatal i primer any.

8) Fomentar el seguiment i assessorament psicològic als infants a partir dels centres de pediatria, i als adolescents a partir de les escoles.

9) Potenciar els espais conjunts entre gent gran i infants.

10) Realitzar el seguiment del fracàs escolar, en els seus aspectes socials.

11) Potenciar els serveis per atendre els infants quan surten de l’escola quan els seus pares encara treballen.

12) Endegar programes adaptats a col·lectius específics de menors discapacitats (físics, psíquics i sensorials), a fi de facilitar la seva integració social.

13) Promoure i coordinar estudis i investigacions sobre la infància maltractada o en situacions de risc.

14) Fer propostes de formació adreçades a tots els professionals

15) Dialogar permanentment amb les diferents associacions respecte el tractament infantil, a la prevenció dels maltractaments.

16) Participar en les campanyes de sensibilització sobre la realitat dels maltractaments als infants.

17) Reformar la llei d’adopció, a fi d'aplicar conceptes més favorables a les famílies acollidores per sobre de criteris biologistes, com passa en l’actualitat.

18) Incrementar el control per part de l’administració sobre els processos d’adopció. Incrementar el seguiment durant tot el procés d’adopció, tant sobre les entitats col·laboradores, com en el període inicial de l’adopció.

ÀMBIT 2: INFÀNCIA EN RISC I MENORS IMMIGRANTS

1. Diagnosi

Les característiques i situacions que afecten els menors immigrants al nostre país són força heterogènies, en funció del lloc de procedència, de si venen sols i de si procedeixen de reagrupaments familiars.

La majoria de menors procedeixen del Marroc, principalment de poblacions del nord, malgrat que en els últims anys s’ha experimentat un increment de menors procedents del sud; cal dir que la immigració es només de nois. Els menors procedents dels països de l’Est no arriben sols al país , ho fan a través de xarxes de prostitució o en bandes delictives organitzades. És una immigració principalment femenina de majors de 16 anys. La incidència de menors subsaharians és pràcticament nul·la, així com la d’altres localitzacions.

La gran majoria de menors immigrants atesos per la DGAM són magribins que han arribat sols al país. En els últims deu anys s’ha produït un increment espectacular del nombre de menors: hi ha dades de l’any 1997, en què estaven registrats un total de 300 menors, i l’any 2002 estem parlant d’un registre superior al 2.000 menors. Tot i així, aquestes dades són parcials, perquè hi ha un col·lectiu important de nois que no han estat mai atesos per la DGAM i que malviuen a la zona perifèrica de Barcelona; altres són acollits per familiars residents a Catalunya i un gran nombre utilitzen filiacions diferents moltes vegades.

Tanmateix, la mobilitat d’aquests nois és molt alta, es desplacen contínuament per tot Europa i, si no han acceptat la protecció de la DGAM, la permanència en una localitat no sol ser superior a un any. A més, és molt difícil identificar-los, ja que solen utilitzar diversos noms, diverses filiacions i procedències; però potser la dificultat més gran és determinar la seva edat, ja que la legislació de menors és molt més protectora que la d’adults.

La DGAM ha desenvolupat un seguit de programes per atendre aquests menors, però de resultats dubtosos pel gran nombre d’escapoliments o la negativa a la seva protecció. Els menors troben una família substitutòria al carrer, la solidaritat dels companys, diners i accés als béns de consum, llibertat, encara que no tot respon a barems positius: també hi ha droga, especialment cola, que actua deteriorant molt ràpidament les possibilitats de socialització dels nois, consolidant la violència com a forma d’actuació i la marginació.

Són nois, que centren les seves expectatives en l’obtenció de papers, documentació i inserció laboral, però que es troben immersos en una realitat que defuig del seu somni europeu com un lloc de grans oportunitats i d’èxits. Sense papers no hi ha documentació o el tràmit és molt lent (una mitjana de 8 mesos per un menor tutelat), no hi ha treball immediat.

Actualment hi ha una política integracionista, la tutela fins a la majoria d’edat no resol ni garanteix la seva atenció, i els programes establerts donen respostes temporals que són utilitzades pels menors fins que tenen una opció millor, encara que això suposi abandonar el camí de la legalitat.

L’Administració no ha sabut preveure el fenomen migratori de menors i quan s’ha donat conflictes (nens del carrer) no ha tingut capacitat de reacció.

Pel que fa als menors procedents del reagrupament familiar es detecten conflictes quan aquests arriben a l’adolescència: el xoc cultural de la formació externa rebuda i el context familiar determina en molts de casos un abandonament de les funcions parentals de contenció dels menors; es dóna principalment en les noies, que no accepten les normes de convivència familiar i cerquen en els serveis socials suport per aconseguir un futur amb més capacitat de decisió personal. Aquest problema no es pot abordar només amb l’atenció a la menor, cal treballar en els nuclis familiars l’acceptació que són membres d’una nova societat i que les noves generacions tenen el dret d’escollir el seu grau d’integració.

Aquest fet s’ha d’abordar des de polítiques de serveis socials, perquè a hores d’ara són casos relativament aïllats, però de creixement ràpid, que es pot convertir en conflicte dintre de poc temps.

Els recursos actuals no són suficient per atendre els menors, es donen llistes d’espera nombroses i els menors es passen molts dies en els centres d’urgències o ludoteques de la DGAM a l’espera d’una plaça dels centres d’acollida o residencials: un menor pot fer fins a 10 ingressos a urgències durant un mes.

2. Objectius

1) Eradicar la mendicitat infantil i juvenil i canalització dels afectats als Serveis Socials.
2) Integrar en la societat receptora la infància en risc d’origen immigrant.

3. Mesures

1) Redefinir la política vers les famílies desestructurades:

a) Potenciar, ampliar i optimitzar els serveis socials de base (Assistents socials i EAIA) per tal que creïn una xarxa d'ajut familiar integrada a l'entorn: potenciació de la assistència domiciliària com a eina reeducadora i preventiva.
b) Coordinar les escoles/instituts i EAPS amb els recursos socials de la zona: disminuint el període de temps des de que es detecta un menor amb problemes fins que s'intervé amb els recursos educatius de la zona.
c) Potenciar nivells intermedis entre la família i la institucionalització, com l'acolliment familiar.
d) Utilitzar l'internament dels menors en centres com a darrera mesura.

2) Establir una moratòria en la privatització de la gestió dels serveis socials per avaluar durant els propers anys els Centres i Serveis que ja han estat privatitzats per decidir el seu futur de cara a un progressiu retorn a la gestió publica de tots els serveis socials. S'ha de difondre que deixar en mans d'entitat amb ànim de lucre els Serveis Socials sempre és a costa de la seva qualitat final i de la dignificació professional dels seus treballadors, com tantes experiències han deixat palès. Tampoc s'han d'acceptar profits privats indirectes als que donen cobertura moltes fundacions.

3) Unificar sota un mateix departament de les diferents modalitats d’infància i adolescència en risc.

4) Aprofundir en el projecte de famílies acollidores.

5) Revisar els criteris de la pèrdua de la pàtria potestat.

6) Detectar les famílies en situació de risc a través de les escoles, AMPA, EAIA, EAP, serveis socials d’assistència primària, hospitals, actuant de forma ràpida i eficaç.

7) Estudiar les situacions de risc i buscar una sortida rehabilitadora, sempre que sigui possible, des del punt psicosocial, adaptada a les necessitats de les famílies potencialment afectades.

8) Elaborar un programa coordinat per evitar la mendicitat infantil on des de les Policies Municipals a la DGAIA sàpiguen que han de fer i ho facin de manera ràpida.

9) Endegar una campanya institucional sota l'idea de "si dones diners fomentes l'explotació infantil".

10) Potenciar que la posició de l’Administració sigui més activa per a aquests menors, en el sentit que els primers esforços s’han de fer pel retorn del menor al país d’origen, sempre que es pugui garantir el retorn a la família i, prèviament a aquesta mesura, establir programes de suport en el país per evitar la migració de menors d’edat.

11) Impulsar actuacions de prevenció en el país d’origen, treballant en l’entorn familiar i facilitant perspectives de futur pel noi en el seu país, amb programes de cooperació internacional que fomentin la formació ocupacional i la instrucció prelaboral.

12) Plantejar un canvi normatiu amb l’atenció de menors immigrants que actualment resideixen en el territori, establint dues intervencions diferenciades en funció de l’edat dels menors:

a) Totes les intervencions per a menors de 16 anys s’han de plantejar des de la vessant de cercar famílies d’acolliment temporal, si és possible de la mateixa nacionalitat, amb el suport psicosocial i econòmic de l’Administració. Són menors la socialització i integració dels quals passa per un procés com més normalitzat millor, escolarització, activitats de lleure, etc. mantenint la vinculació amb la seva família biològica.
b) Per a menors de més de 16 anys, calen recursos externs a l’acolliment institucional, amb contractes de voluntarietat per part del menor, i amb programes d’inserció laboral. L’estada d’aquests menors en centres residencials d’acció educativa (CRAE) , perd la seva funció protectora un cop han obtingut la documentació.

13) Potenciar nivells intermig entre la família i l’instucionalització, com l’acolliment familiar.

14) Crear centres diversificats per tipologies i territoris.

15) Estudiar la creació de nous centres per a menors dependents de la DGJJ I DGAIA.

16) Endegar programes d’inserció laboral per menors que surten de centres dependents de la DGJJ i la DGAIA.

17) Millorar els recursos materials i humans a la DGJJ.

18) Treballar els aspectes d’acollida, més que els d’internament en els centres dependents de la DGAIA. Utilitzar l’internament com darrera mesura.

19) Millorar la situació dels centres de justícia juvenil :

a) Actualitzar les directrius institucionals pel que fa als centres de Justícia Juvenil d’acord amb els canvis socials i legislatius.
b) Elaborar un mapa de centres de Justícia Juvenil adequat a les necessitats actuals, prioritzant les demandes de cada territori.
c) Complir de forma efectiva les ràtios contemplades per l’administració en tots els centres de Justícia Juvenil.
d) Portar a terme l’inici de la construcció dels nous centres compromesos en les demarcacions on encara no n’hi ha cap.
e) Augmentar el nombre de places en condicions satisfactòries i dignes tan per als i les menors internes com per als i les professionals que hi treballen, tot construint nous centres.
f) Augmentar el nombre de places per a noies menors en tots els règims i crear-ne a tots els centres.
g) Crear, en l’àmbit de justícia juvenil, recursos per a joves amb fills/es menors de 3 anys.
h) Definir les ràtios educador/a social/infant o jove en funció de la tipologia de la problemàtica dels infants i joves edats, per estats de maduresa i per problemàtiques.
i) Crear centres especialitzats d’internament terapèutic, que cobreixin les necessitats de tant de salut mental com de toxicomanies.
j) Remarcar la necessitat del respecte als ràtios d’ocupació dels centres i la distribució per edat i diagnòstic de la població, seguint criteris de tractament.

Repte 3. Millorar la qualitat de vida de la gent gran

ÀMBIT 1: PENSIONS

1. Diagnosi

Els recursos econòmics són insuficients de moltes persones perceptores de pensions. A Catalunya el cost de la vida és un 9,72% més elevat que la mitjana espanyola i això fa que amb els mateixos ingressos un ciutadà o ciutadana catalana disposi d’un poder adquisitiu més baix i, per tant, d'un previsible nivell de benestar també inferior.

Per exemple la pensió mitjana (contributiva) catalana es situava, el 2000 en 80.100 pessetes mensuals i l’espanyola en 77.900. Tot plegat un 2,8% més altes, lluny del 9,72% de sobrecost de la vida catalana.

Cal tenir present que demanar una actualització dels salaris i pensions en funció del cost de vida de Catalunya no significa fer més rics als catalans. Aquí no discutim què ha de cobrar cada treballador/a o pensionista, que de ben segur que han de veure incrementats els seus ingressos, sinó que el que es pretén és igualar en termes reals el poder adquisitiu de tots els pensionistes que cobren teòricament el mateix. Si el cost de la vida és més alt a Catalunya que a la resta de l'Estat cal que a iguals condicionants salarials o de drets de rebre prestacions socials es tingui en compte aquest diferencial.

Pel que fa a les vídues i de les dones grans que viuen soles, l’any 1999 hi havia un 15% de persones en pobresa relativa (unes 750.000) i un 1,6% en pobresa extrema (unes 2.500 famílies, 75.000 persones). Segons l’informe 2001 amb dades del 1996 de l’Observatori de la Pobresa de la Fundació Un Sol Món de Caixa Catalunya, es constata l’existència d’una pobresa bàsicament femenina i de caràcter estructural, independentment del cicle econòmic: un 60% de les llars pobres estan sustentades principalment per persones més grans de 65 anys, i un 32% per dones majors de 65 anys (unes 120.000 dones, que, en general, tenen més de 75 anys). Una de les conclusions de l’informe és que aquestes bosses de pobresa molt probablement augmentaran i que, des d'aquest punt de vista, hi haurà una feminització de la pobresa encara més acusada.

2. Objectius

1) Garantir que les pensions estiguin en relació al nivell de preus diferencial de Catalunya respecte l’estat espanyol per tal d’assegurar els mínims per una subsistència digna.
2) Aconseguir un millor tractament fiscal per a les persones que reben pensions de viduïtat i orfenesa.

3. Mesures

1) Complementar les pensions més baixes, pensions assistencials no contributives i contributives inferiors al SMI, amb un complement anual fix, a fi de garantir el poder adquisitiu atès el nivell d’IPC diferencial de Catalunya respecte Espanya.
2) Proposar l’equiparació fiscal les pensions d'orfenesa a les anualitats per aliments percebudes pels pares en virtut de decisió judicial, per tal de ser considerades com a rendes exemptes a efectes de l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques.
3) Plantejar la creació una deducció a la quota íntegra estatal de l'IRPF per despeses en custòdia de fills i persones dependents a càrrec equivalent al 15% de les esmentades despeses, amb el límit de 142 euros anuals per declaració.
4) Proposar la creació dels mecanismes necessaris per a què els vidus i vídues en actiu declarin, en l'IRPF, els ingressos en concepte de Pensió de Viduïtat a part de la declaració dels propis rendiments de treball.
5) Plantejar la introducció de mesures en l'IRPF tendents a disminuir la pressió fiscal de les pensions de viduïtat a través de l'establiment o bé d'un barem específic de tipus impositius per a la pensió de viduïtat, adequat en funció de cada pensió i situació familiar de les persones físiques d'aquest col·lectiu, o bé d'una desgravació específica
6) Crear una deducció a la quota íntegra autonòmica per despeses en custòdia de fills i persones dependents a càrrec equivalent al 5% de les esmentades despeses, en l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques, amb el límit de 47 euros anuals per declaració.

ÀMBIT 2: ATENCIÓ SOCIOSANITÀRIA

1. Diagnosi

L’increment de l’esperança de vida ens porta, entre altres aspectes, el fort increment de les simptomatologies associades a la senilesa, com és el cas de l’Alzheimer. Per fer front a aquesta creixent demanda social, el Departament de Benestar i Família ha de treballar conjuntament amb les administracions locals a fi de crear centres adreçats als processos de senilesa com són els centres de dia o les residències. Igualment s’han de crear línies de suport als familiars de les persones malaltes, que tenen un doble patiment.

Les obres previstes per a la construcció de centres sociosanitaris, quan estiguin acabades, sumades a les existents cobriran un percentatge molt baix de les necessitats reals. No hi ha prou habitatges tutelats ni centres de dia, i la dedicació de la Generalitat a l’atenció domiciliària, tot i que gran part depèn dels ajuntaments, és insuficient i poc ambiciosa: com sempre, la Generalitat no delega competències amb recursos, sinó que espera que siguin les administracions més properes a la ciutadania els que se’n facin càrrec, com en el cas de l’ensenyament 0-3.

Per això és necessària la realització d’un mapa de recursos i d’un pla de finançament quinquennal, conjuntament entre el Departament de Benestar i Família i les corporacions locals, que respongui a les necessitats reals de la gent gran dependent del país: residències, l’atenció domiciliària (SAD), habitatges tutelats, centres de dia, etc.

El sector de la població major de 65 anys és un dels més importants quant a l’actuació dels serveis socials, el més nombrós quantitativament i el que té dèficits molt importants des del punt de vista de la garantia d’accés a més i millors serveis d’assistència sociosanitària. Perquè viure més anys és un gran avenç, però no comporta sempre viure’ls amb la qualitat de vida adequada: l’envelliment comporta més dependència i més necessitats, que es preveu que siguin creixents. Les administracions no només han de treballar per cobrir les necessitats actuals, sinó també les que es preveuen en un futur més proper. I aquestes necessitats no es poden acarar sense una planificació adequada i coordinada des de la iniciativa principalment pública, perquè la intervenció pública és feble i tendeix a desviar cap a la iniciativa privada i cap a les famílies les seves funcions i els costos que se’n deriven.

Perquè ara per ara l’atenció de les persones grans dependents recau majoritàriament en les famílies, concretament en les dones. I això comporta desgast personal i derivacions en la salut d’aquestes persones cuidadores. Un exemple són les dades que aporten Mercè Boada i Lluís Tárraga en el llibre Alzheimer, la memoria está en los besos, segons les quals només un 30% dels pacients reben l’atenció en residències i xifren entre un 60 i un 70% els familiars que en tenen cura que pateixen transtorns psíquics. En aquest sentit, i per extensió per als familiars que tenen cura de persones amb problemes de salut mental o amb discapacitacions que les fan dependents, cal construir centres de curta estada que permetin un “descans” a les persones que en tenen cura.

2. Objectius

1) Garantir que la gent gran podrà viure a casa seva, en condicions dignes, mentre que el seu nivell de dependència els ho permeti.
2) Adequar l’assistència sociosanitària als processos de senilesa.3. Mesures
1) Realitzar un pla que estudiï les necessitats actuals i les emergents derivades de l’envelliment de la població catalana per crear les estructures i els recursos necessaris per a la nostra gent gran.
2) Incrementar les inversions en recursos socials per a la gent gran ja que els recursos destinats a Catalunya està molt per sota dels paràmetres mitjans de la UE.
3) Crear una xarxa de servei d’ajut domiciliari, coordinadament entre el Departament de Benestar i Família i les administracions locals, a fi d’arribar al 15% de les persones majors de 65 anys.
4) Ampliar la cobertura que dóna el Servei d’atenció domiciliària de les necessitats de la gent gran que viu a casa seva, en aspectes com la bugaderia, els menjar a domicili, la companyia, etc.
5) Establir indicadors de qualitat del servei d’atenció domiciliària (SAD) que ha de ser la peça central de l’atenció a la gent gran.
6) Garantir una xarxa de pisos tutelats o de residències per a aquelles persones que tinguin un nivell alt de dependència.
7) Millorar les infrastructures assistencials, pel que respecta a residències geriàtriques i centres de dia públics.
8) Adreçar a les persones amb més dependència a recursos com els centres de dia, pisos tutelats o residències, atansant-nos a les ràtios de l’UE.
9) Garantir la qualitat de les residències a partir del control d’estàndards de qualitat i millorar els sistemes d’inspecció de les residències geriàtriques.
10) Realitzar conjuntament amb els Ajuntaments un pla de recursos i un pla de finançament quinquennal que respongui a les necessitats reals de la gent gran, (residències, atenció domiciliaria, habitatges tutelats, centres de dia,…).
11) Implantar definitivament les ABS reformades en tots els municipis, a fi de millorar l’assistència sanitària a la gent gran.
12) Crear centres de curta estada per malalts a fi de que els familiars que en tenen cura puguin gaudir d’un temps lliure anual.
13) Elaborar plans d’actuació per la gent gran que siguin integrals des de cada administració i per tant estiguin coordinats entre els diferents Departaments de la Generalitat implicats (Benestar i Família, Sanitat, Treball, Cultura) i en el cas dels ajuntaments per les diverses regidories.

ÀMBIT 3: PARTICIPACIÓ I LLEURE

1. Diagnosi

El Govern de la Generalitat i les administracions locals, han de potenciar la participació de la gent gran, tant en les activitats especifiques del seu col·lectiu, com en aquelles d'àmbit general. Igualment han de potenciar les activitats intergeneracionals especialment amb els col·lectius més joves.

Tots aquests reptes han d’encarar-se perquè la gent gran pugui participar activament en la vida social perquè les necessitats bàsiques estan cobertes. I fer-ho especialment en la vida participativa, en les activitats formatives, activitats físiques i esportives, de manera normalitzada i propiciant l’intercanvi generacional.

La gent gran ha de poder disposar de casals o de centres de dia no solament com a simple lloc d’estada, sinó com dinamitzadors de l’activitat especialitzada que reforci les seves capacitats i potenciï la seva participació en el seu entorn social.

2. Objectius

1) Facilitar que la gent gran pugui ser activa i participativa, en funció de les seves capacitats
2) Garantir a la gent gran les seves vacances, amb una gestió transparent i de qualitat.3. Mesures
1) Crear un sistema propi de viatges adreçats a la gent gran, substituint l’actual IMSERSO. Mentre que aquesta estructura no es creï, la Generalitat haurà de reclamar aquesta competència a fi de millorar els barems d’adjudicació de places, amb una visió més social (ajudant, en funció dels nivells de renda i de les pensions que es percebin, els col·lectius més desfavorits) i amb més transparència (publicació de la concessió de places).
2) Potenciar la pràctica de l’esport per a la gent gran, amb l’objectiu de mantenir la seva condició física i l’aspecte de relació i d’integració social que comporta.
3) Implicar a la gent gran en la vida quotidiana i especialment en la vida activa participativa i amb activitats formatives.
4) Potenciar els canals de participació de la gent gran que han de ser normalitzats, implicant preferentment l’intercanvi generacional.

Repte 4. Afavorir l’autonomia i integració de les persones amb discapacitat

L’any 2002 a Catalunya hi havia 284.774 persones que patien algun tipus de discapacitat. La seva distribució segons el tipus de disminució correspon a 170.543 discapacitats físics, 35.745 discapacitats psíquics, 42.540 malalts mentals, 23.393 persones amb disminució visual i 11.727 discapacitats auditius.
Per edats, de 0 a 16 anys hi ha 12.507 persones amb disminució, entre 17 i 64 anys trobem 168.490 persones i de més de 65 anys hi ha un total de 103.777 persones.

Actualment la nostra societat ha evolucionat prenent un únic model vàlid per a totes les persones, sense tenir en compte els diferents col·lectius que estan limitats per alguna discapacitat. El funcionament de la nostra societat no fa gens fàcil la normalització de la seva activitat en els àmbits que els afecten (barreres arquitectòniques, ensenyament, integració laboral, integració social…) malgrat les campanyes de sensibilització i les mesures de l’administració per a la integració i la modificació de les estructures que la dificulten.

Les persones amb discapacitat tenen els mateixos drets que la resta de la ciutadania, i per tant cal possibilitar que puguin gaudir d'una qualitat de vida adient, exigint la igualtat d'oportunitats pel que fa l’accés als serveis públics, a l’educació, a l’ocupació, a les noves tecnologies, al sistema sanitari, a l'oci, a l'esport ... És conegut l’incompliment de la LLISMI en moltes de les seves disposicions, especialment pel que fa al món del treball, a la integració social i a la supressió de barreres arquitectòniques i de comunicació.

Totes aquestes traves amb les que es troben les persones amb discapacitat provoquen que sovint es vegin abocades a patir nivells baixos d'educació i ocupació, fet que comporta que ser discapacitat predisposi a la pobresa.

Pel que fa a les prestacions sociosanitàries, tan necessàries en aquest col·lectiu, es mostren del tot insuficients cosa que fa que sovint sigui la familia qui assumeixi la major part del cost de la cobertura asistencial. Per exemple, trobem una greu mancança de places residencials, habitatges tutelats, servei d’atenció domiciliària …

Per elaborar polítiques orientades al col·lectiu de persones amb discapacitat és necessari adoptar una perspectiva integral i transversal que ens condueixi a actuacions globals que permetin la seva integració social.

ÀMBIT 1: ACCESSIBILITAT I SUPRESSIÓ DE BARRERES

1. Objectius

1) Facilitar l’accés normalitzat de les persones amb discapacitat a la realització d’activitats o serveis bàsics com ara l’educació, la sanitat, el treball o la cultura.
2) Garantir els recursos de suport comunitari necessaris per poder participar, com la resta de ciutadans, en la vida econòmica, social i cultural de la comunitat.
3) Vetllar pel compliment de la normativa vigent en matèria d’ accessibilitat.

2. Mesures

1) Elaborar un Pla d’accessibilitat per a persones amb discapacitat, de supressió de barreres arquitectòniques, d’accés a la comunicació i de mobilitat.
2) Fer complir la llei del Parlament de Catalunya de supressió de barreres arquitectòniques: barreres sòniques, guals homologats, etc.
3) Estudiar les necessitats dins del territori metropolità per tal de poder donar cobertura amb transport especial a una part del col·lectiu de persones discapacitades.
4) Implantar a totes les biblioteques públiques un sistema de telelupes i escàners galileus, així com incrementar els enregistraments sonors de llibres per tal de facilitar l’accés de les persones cegues a la cultura.
5) Fomentar l’accés a la cultura, espectacles públics, adaptació de les biblioteques al llenguatge Braille, ordinadors sonors, etc.
6) Fomentar l’accessibilitat a internet per part de persones amb discapacitats físiques i sensorials.
7) Millorar l’audibilitat als espais públics, parcs, espais oberts, etc.
8) Garantir els serveis d’interpretació de signes o lectura labial a fi de facilitar l’accés de la població amb deficiència auditiva als serveis d’us quotidià o habitual, serveis de salut, escoles esport, etc.
9) Fomentar que en l’organització de qualsevol activitat es tingui en compte que ha de poder ser accessible per a les persones amb disminució.
10) Incorporar traductors de signes i fax en les Àrees Bàsiques de Salut.
11) Impulsar que en els serveis públics hi hagi personal coneixedor del llenguatge de signes.

ÀMBIT 2: PRESTACIONS I SERVEIS

1. Objectius

1) Garantir la prestació de serveis socials a aquelles persones amb discapacitats psíquiques, físiques o sensorials.
2) Garantir serveis alternatius als serveis residencials per fer possible que la persona amb discapacitat puguin continuar vivint a casa seva i en el seu entorn, la qual cosa incrementa la seva qualitat de vida.

2. Mesures

1) Incrementar dels ajuts a les famílies i nuclis de convivència amb persones discapacitades o dependents.
2) Canviar en el sistema de prestacions a les persones amb discapacitat, de manera que no depengui del pressupost anual, si no de les necessitats de l’usuari, en funció dels barems econòmics (adaptació de l'habitatge, vehicle eines de treball, etc.).
3) Crear centres de contenció de curta estada per les persones amb disminució psíquica.
4) Crear residències de curta estada per les persones amb disminució psíquica, a fi de tenir present el descans familiar.
5) Ampliar el nombre de les places residencials.
6) Incorporar psicòlegs als equips de les Àrees Bàsiques de Salut.
7) Actualitzar el cens de persones amb discapacitat.
8) Estandarditzar la prestació del servei.
9) Garantir les places d’escoles bressol pels nens amb discapacitat les famílies dels quals ho sol·licitin.
10) Prioritzar el servei d’ajuda a domicili per les persones amb discapacitat.
11) Implantar la figura de l’assistent/a personal per a les persones amb dependència perquè puguin accedir a la xarxa de serveis ordinaris i realitzar activitats.
12) Crear una prestació econòmica destinada a la persona amb disminució, per tal de sufragar la despesa que suposa la contractació d’un assistent personal.
13) Impulsar les iniciatives d'habitatges normalitzats per a totes les persones amb discapacitat, evitant institucionalitzar les que tenen més necessitat de suport.
14) Promoure habitatges tutelats i adaptats per a persones amb diferents tipus i graus de discapacitat.
15) Preveure la reserva d’habitatge dins el pla de promoció pública per a les persones amb discapacitat o famílies amb algun membre amb discapacitat.
16) Reconeixement dels malalts al·lèrgics alimentaris com a deficiència alimentària amb necessitats de recursos a ensenyament, sanitat i benestar social.

ÀMBIT 3: INTEGRACIÓ LABORAL

1. Objectius

1) Promocionar l’accés de les persones discapacitades a un lloc de treball.
2) Revisar les polítiques que dificulten l'accés al treball integrat de les persones amb discapacitat en el mercat laboral ordinari.
3) Implementar les polítiques d’inserció laboral, amb l’objectiu d’orientar a les persones del col·lectiu cap a situacions més idònies en relació a la seva capacitat i situació personal.
4) Vetllar per l’acompliment de la Llei 13/1982, de 7 d’abril, d’integració social dels minusvàlids (LISMI).

2. Mesures

1) Fomentar la inserció laboral de les persones amb discapacitat amb perspectives de futur per mitjà d’una regulació específica.
2) Facilitar suport a les empreses en l’adaptació dels llocs de treball, a fi d’evitar discriminacions.
3) Acomplir els percentatges de l’oferta pública de treball.
4) Potenciar els programes de cogestió del treball.
5) Reformar la llei d’inserció laboral.
6) Incrementar les dotacions destinades a la inserció laboral.
7) Incorporar les persones amb discapacitat psíquica a la prestació de la Seguretat Social, amb deures i avantatges.
8) Posar les bases necessàries per fer efectiva l’obligació de l’Administració de la Generalitat de tenir un mínim d’un 2 % de persones amb discapacitat del seu personal.
9) Col·laborar amb les administracions locals i amb les empreses privades perquè facin efectiva la reserva dels llocs de treball per persones amb discapacitat.
10) Promoure una campanya de sensibilització entre els empresaris, per tal que assumeixin l’obligació que els marca la LISMI .
11) Realitzar l’avaluació de l’aplicació de la Llei 13/1982, de 7 d’abril, d’integració social dels minusvàlids (LISMI) a Catalunya.
12) Donar suport a les entitats que treballin en la promoció i integració de les persones amb discapacitat.
13) Incrementar els ajuts i subvencions adreçats a la formalització de convenis de cooperació amb associacions, fundacions i altres entitats sense ànim de lucre que tenen com a objecte l’ajut a les persones amb discapacitats.

Repte 5. Donar suport a les unitats familiars

1. Diagnosi

La família continua sent, per a bona part de la població, el primer cercle d’afecte personal, d’identitat cultural i nacional i també de solidaritat econòmica i humana. És doncs, el primer àmbit de vida, el més proper, el més immediat, l’espai privilegiat per a la intimitat i la privacitat, la fortalesa per a la protecció i el refugi. Naturalment, hem de saber apreciar els canvis culturals i socials produïts als nostres temps en les relacions entre persones i en els vincles lliures que estableixen entre elles. Per això no podem sostenir un enfocament estàtic de la família, a partir del model convencional que sempre hem conegut, sinó que, conservant-ne els valors positius heretats, hem de mantenir una visió dinàmica dels vincles humans, respectuosa també amb les noves realitats familiars dels nostres dies: persones separades o divorciades, parelles de fet amb canalla o sense que han escollit lliurement l’altra persona i aquesta forma de vida, unitats monoparentals amb un sol dels progenitors o adults amb menors al seu càrrec, gent que viu sola..

Avui són les dones i els homes, els infants i els joves, la gent gran pertanyent als sectors socials més dèbils, des del punt de vista econòmic, aquells que tenen unes dificultats més grans per poder canalitzar una vida de família amb la màxima qualitat i dignitat possible. La prolongació del període d’escolarització obligatòria, les dificultats per poder trobar una feina i que, a més, estigui vinculada als estudis realitzats, la precarietat de les condicions laborals, el cost elevat del lloguer o compra de pisos, són factors diversos que produeixen l’ajornament d’una opció pròpia de vida familiar. Les càrregues familiars han augmentat en la mesura que els joves han vist envellir l’edat d’abandonament del domicili familiar dels seus progenitors, circumstància que ha provocat també que es retardés l’accés a la primera -i sovint única- maternitat i paternitat.

Malgrat la incorporació de la dona al món laboral, subsisteix el seu paper de doble treball real –professional i domèstic– mentre s’incrementen les despeses per l’atenció a la gent gran de la pròpia casa, coincidint a cops amb la pèrdua del lloc de treball per part de persones adultes en plena capacitat física i mental per a la feina o amb la convivència amb joves a l’espera de la seva primera ocupació professional, però mentrestant sostinguts econòmicament pels seus familiars. Aquesta funció de solidaritat econòmica –per satisfer les necessitats bàsiques com ara alimentació, vestit i sostre– així com de solidaritat humana –en cas de malaltia o, ben sovint, per tenir cura de canalla petita o de persones amb discapacitats diverses– fa que l’estat s’estalviï molts recursos públics, més encara en països mediterranis com el nostre on la família apareix amb un grau de cohesió ben elevat.

La insuficient política de suport a les famílies a Catalunya, fa especialment important, a l’hora de plantejar-se ajudes a les unitats familiars, l’experiència d’altres països europeus on des de fa diverses dècades existeixen aquest tipus de polítiques, i d’accions de govern.

La despesa en protecció social a Catalunya ha disminuït durant els anys noranta, passant de representar el 18.8 % del PIB el 1991 al 17.5% el 1999. Per contra, en el mateix període, en la mitjana de la UE la proporció de despesa en protecció social va augmentar d’un 26.5% a un 27.6% del PIB. Aquesta diferència no es deu només a que el PIB hagi crescut a Catalunya més ràpidament que a la mitjana de la UE sinó també al fet que l’augment de la despesa social per càpita hagi estat menor a casa nostra que a la UE durant la dècada dels noranta. Com a conseqüència, la despesa diferencial entre Catalunya i la UE s’ha incrementat en lloc de reduir-se.

En aquest context, la despesa dedicada a ajudes familiars és també molt baixa, un 0.4% , quan la mitjana europea és del 2.2%. En relació als serveis d’ajuda a les unitats familiars, Catalunya té un nivell molt baix de cobertura d’escoles bressol per a infants de 0 a 3 anys, essent un dels més baixos de la UE. En comparació amb el 44% de Dinamarca, el 40% de Suècia o el 23% de França, només el 9% dels infants menors de 3 anys tenen una plaça en una escola bressol pública.

Pel que fa als serveis d’atenció domiciliària per persones grans, Catalunya té un dels nivells més baixos de cobertura ja que només un 2.5% dels majors de 65 anys reben aquest tipus de servei. Aquesta dada queda molt per sota d’altres països de la UE com ara Finlàndia, amb el 24% dels majors de 64 anys coberts, Suècia i Dinamarca amb un 17% i Noruega amb un 14%.

Tot això provoca que sigui realment difícil conciliar vida familiar i laboral, i per tant, Catalunya registri una baixa fecunditat que a l’any 2001 va ser de 1.32 fills, situant-se com a un dels índex de natalitat més baixos de tota la UE.

Pel que fa d’altres països europeus les famílies amb ingressos baixos i un infant de tres anys i les famílies monoparentals amb infants són millor tractades a França i el Regne Unit que als altres països. Dins el segment de població amb ingressos més elevats, Dinamarca i França són els estats més generosos amb les famílies monoparentals, Bèlgica i Luxemburg donen suport fonamentalment a les famílies nombroses biparentals , i l’Estat espanyol, Grècia, Irlanda i Portugal són els estats que menys aporten a les famílies, segons aquestes variables.

Sobre els avantatges fiscals per cònjuges i infants, l’impacte més fort pel primer fill es dóna a Dinamarca, seguida per Bèlgica. Pel que fa a les famílies amb dos fills, França presenta l’impacte més fort, seguida de Bèlgica i Dinamarca, lluny de la resta de països. Amb les famílies amb tres fills es repeteix la successió, tot i que la diferència amb els altres països és encara més gran. L’Estat Espanyol, si bé amb dades no comparables, se situaria entre els estats que ofereixen menys avantatges.

A Dinamarca, Luxemburg, Alemanya, França i els Països Baixos, la quantitat percebuda en concepte de prestacions familiars (maternitat i prestacions socials) per habitant era superior a la mitjana europea a principis dels anys noranta Bèlgica, Irlanda i el Regne Unit estaven a prop de la mitjana; i l’Estat Espanyol, Grècia, Itàlia i Portugal estaven força per sota de la mitjana europea.

A la Unió Europea les famílies monoparentals tenen un pes importantíssim en la societat. A l’Estat Francès representaven un 16’2% el 1991 i a l’Estat Espanyol es calculava, en el mateix any, que arribaven al 8’6%. A Catalunya el nombre de famílies monoparentals a càrrec de mares soles era, el 1996, de 156.185 i a càrrec de pares només 40.887. Cal tenir en compte que el 1999 hi havia una mitjana del 18’4% de naixements fora del matrimoni i que la població vídua representa un 13’7% de la societat catalana (un 11’1% són dones).

Els nuclis que depenen d’un sol cap de família és per diverses raons: separacions, viduïtat, mares solteres... De la mateixa manera els nuclis familiars monoparentals tenen una sèrie de dificultats afegides per a una certa normalitat social, donat que no és possible la corresponsabilitat dels treballs en l’àmbit domèstic i de cura dels altres, fet que dificulta també l’accés al treball remunerat, tenint en compte també que en el cas de les dones, que són majoria, els salaris són més baixos i les dificultats per a l’accés al mercat de treball més nombroses. Per aquestes diverses raons la renda d’aquests nuclis sol ser d’una mitjana més baixa que la resta de nuclis familiars.
Pel que fa a les famílies nombroses, a Catalunya n’hi ha més de 105.000 i el nombre total de persones que composen aquestes unitats familiars és d'aproximadament unes 738.000.

És per tot l’exposat que una política de suport a les famílies hauria d’incidir en:

Augment de la natalitat. Les polítiques per augmentar la natalitat no poden ser mai per si mateixes una qüestió d’estat, de nació. Cal creuar-les amb les rendes econòmiques.
Els joves. Mesures per afavorir la sortida de la llar familiar d’origen.
Les llars unipersonals. Majoritàriament de dones grans. Una de les franges socials on la pobresa avança més.
Les llars monoparentals. Majoritàriament femenines amb rendes baixes i infants sota les seves responsabilitats.

Una política d’esquerres per a les famílies, unes propostes progressistes per a les unitats familiars diverses, han d’incloure tots els àmbits de la vida susceptibles de ser millorats a benefici de les persones, amb l’objectiu final que la vida sigui una experiència gratificant i apassionant i no pas una cursa d’obstacles i frustracions permanent. Una política pensada per a les famílies, a Catalunya, només serà efectiva si es concreta en mesures legislatives, institucionals i pressupostàries relatives a la sanitat, a l’economia, al treball, a l’ensenyament i l’atenció infantil, a l’habitatge i l’urbanisme, als serveis socials, al medi ambient o a la cultura i al lleure.

2. Objectius

1) Potenciar la família com a xarxa bàsica de cohesió social.
2) Reduir els obstacles per a que tothom pugui tenir el nombre de fills desitjat.

3. Mesures

1) Modificar l’actual consideració d’unitats familiars: que inclourà:

a) els matrimonis amb fills o sense, en tant que institucions que donen lloc a un vincle jurídic i que originen una comunitat de vida.
b) les unions estables d’un home i una dona, amb fills o sense, ambdós majors d’edat, que, sense impediment per a contraure matrimoni entre sí, hagin viscut junts un període de dos anys o hagin acreditat aquesta convivència de la manera que s’estableixi legalment.
c) les unions formades per persones del mateix sexe que convisquin de manera estable i manifestin la voluntat de constituir-se en la forma que es preveu legalment.
d) les relacions de convivència de dues o més persones en un mateix habitatge habitual i que comparteixen, amb voluntat de permanència i d’ajuda mútua, les despeses comunes o el treball domèstic, o ambdues coses.
e) les relacions de convivència constituïdes, a partir de l’acolliment d’una persona o una parella gran per part d’una altra persona o d’una parella més jove, que l’accepta en condicions semblants a les relacions entre ascendents i descendents.

2) Fer aplicables a totes les unitats familiars les disposicions del Codi de Família i, especialment, les normes:

a) que limiten la disponibilitat de l’habitatge familiar,
b) de la fixació dels deures del pare i de la mare envers els fills i filles
c) del favor filii
d) de la disponibilitat de substituir la intervenció judicial per l’acord de 2 parents més pròxims del fill o filla per a resoldre els desacords ocasionals del pare i la mare,
e) de la prevalença d’aquests últims en la delació de la tutela, respecte a la judicial.

3) Establir un seguit de prestacions econòmiques de suport a les famílies, amb els següents criteris:

a) una prestació econòmica universal per infant a càrrec menor de 6 anys, ampliable fins a 8 anys en el cas de famílies nombroses. La quantia d’aquest ajut es podrà increment en el cas de famílies monoparentals i nombroses i en cas de fills/es amb discapacitat.
b) una prestació econòmica universal per naixement o adopció. L’import s’incrementarà succesivament a partir del segon fill i en cas de part múltiple o fills/es amb discapacitat
c) una prestació econòmica universal per persona amb dependència a càrrec.

4) Ampliar les ajudes per a l’adopció i l’acolliment d’infants.

5) Establir ajudes per l’aplicació de tècniques de reproducció assistida.

6) Establir les següents deduccions en el tram autonòmic de l’IRPF:

a) 350 euros per fill/a nascut durant l'exercici.
b) De la quota íntegra de l’impost sobre la renda de les persones físiques pot aplicar-se una deducció:
c) pel 1r i 2n fill/a menors de 18 anys o menors de 23 quan realitzin estudis reglats o estiguin en situació d’atur, que convisquin amb el o la declarant; pel 3r i ulteriors fills/es menors de 18 anys o menors de 23 anys quan realitzin estudis reglats o estiguin en situació d’atur, que convisquin amb el o la declarant. 1r i 2n fills à 250 euros 3r i ulteriors à 350 euros
d) De la quota íntegra de l’IRPF pot aplicar-se una deducció equivalent al 15% de les quantitats abonades per concepte de custòdia de fills durant l’exercici.
e) De la quota íntegra de l’IRPF pot aplicar-se una deducció de 350 euros per cada persona de més 65 anys a càrrec.
f) Fins la introducció de la gratuïtat de tots els llibres de text i de la resta de material escolar assimilables d’ús obligat per a l’alumnat de l’ensenyament obligatori, de la quota íntegra de l’IRPF pot aplicar-se una deducció equivalent al 10% de les despeses per a l’adquisició de llibres escolars realitzades pel subjecte passiu.
g) Deduccions per facilitar l’accés a l’habitatge incloent l’adquisició o el lloguer de l’habitatge habitual. Aquestes deduccions seran universals i s’aplicaran a famílies nombroses, joves menors de 32 anys, aturats de llarga durada, persones amb discapacitat i vidus/es de 65 anys o més.

7) Equiparar les adquisicions mortis causa per la successió entre persones que mantenen una relació paternofilial de fet als efectes de l’impost sobre successions, a les que correspondrien per als descendents i adoptats o ascendents i adoptants. Es consideren relacions paternofilials de fet les relacions que s’estableixen entre una persona i els fills del seu cònjuge o de la seva parella estable.

8) Establir reduccions en aquells preus regulats que siguin competència del Govern i dels Ajuntaments, tenint en compte el nombre de membres de la unitat familiar i altres col·lectius específics que sigui necessari protegir com ara famílies nombroses, gent gran i persones amb dificultats.

9) Fixar exaccions i bonificacions en taxes i preus públics que siguin competència de la Generalitat o dels Ajuntaments per tal de protegir les unitats familiars. Aquests descomptes o bonificacions se centraran preferentment en els serveis socials, el transport públic i els béns bàsics de consum el subministrament dels quals constitueixi una prestació del servei públic.

10) Aplicar per part de l’administració local de descomptes entre d’altres en l’IBI, l’impost de circulació i transport públic.

11) Satisfer les necessitats de places de l’ensenyament de 0-3 anys en la xarxa pública.

12) Adaptar els horaris i el calendari de les escoles bressol i dels centres d’ensenyament a les necessitats de la vida familiar i laboral.

13) Establir activitats complementàries i extraescolars.

14) Introduir de la gratuïtat de tots els llibres de text i de la resta de material escolar assimilables d’ús obligat per a l’alumnat de l’ensenyament obligatori.

15) Ampliar les dotacions de beques i ajuts per a tots els nivells de l’ensenyament.

16) Implementar programes per la millora de l’atenció als menors i la prevenció de l’absentisme escolar.

17) Ampliar la política de subvencions de les despeses de llar d’infants per a famílies en determinades situacions de necessitat social.

18) Fer possible que tots els treballadors/es disposin de l’oportunitat de conciliar la vida familiar i la laboral mitjançant l’actuació sobre els permisos de maternitat-paternitat i les excedències i reduccions de jornada de treball per cura de menors i de familiar amb dependència a càrrec .

19) Establir ajudes per afavorir l’excedència i la reducció de jornada de les persones treballadores per la cura de fills/es o familiars amb dependència que es concretarà en:

a) Prestació econòmica a la persona treballadora que s’aculli a l’excedència o a la reducció de jornada.
b) Subvenció a les empreses/entitats privades per a la contractació de persones treballadores que substitueixin aquelles que han optat per l’ excedència o la reducció de jornada. Aquesta subvenció serà del 100% de la cotització empresarial a la Seguretat Social per contingències comunes, en una quantia equivalent a la diferència no subvencionada per l’Administració Central.

20) Introduir mesures de foment i suport a les empreses familiarment responsables.

21) Adaptar els horaris dels serveis públics a les necessitats de les unitats familiars, estudiant en cada cas concret, la seva ampliació, modificació o flexibilització.

22) Endegar polítiques per a fomentar el repartiment de responsabilitats entre homes i dones en l’àmbit de la llar.

23) Incrementar els ajuts i subvencions adreçats a la formalització de convenis de cooperació amb associacions, fundacions i altres entitats sense ànim de lucre que tenen com a objecte el suport a les unitats familiars.

2. Un país amb una sanitat pública, gratuïta, de qualitat i universal

Aquests darrers anys hem viscut en política sanitària una situació anòmala de preponderància de la cultura de la gestió per damunt de la cultura de la salut, agreujada pel mal finançament de la sanitat catalana.

En l'acció de govern ha destacat l’arbitrarietat i la manca de transparència i s'han succeït reformes organitzatives del sector sanitari sense comptar amb l'opinió de professionals ni usuaris. Així, s'han generat molts dubtes en relació a la separació entre finançament i provisió de serveis sanitaris que ens han dut a qüestionar-nos la seva repercussió favorable en la salut de la població. L'esbombat Model Sanitari Català pateix, en realitat, un finançament deficient, uns deutes acumulats monumentals i una gestió complexa i abocada a la ineficiència. El darrer sistema de finançament sanitari, integrat en el sistema de finançament general, va entrar en vigor al gener de 2002 i tot i que representa una millora substancial respecte als sistemes anteriors, continua llastrat per un sistema de càlcul del nivell mínim de la despesa sanitària per a cada CA fonamentat en paràmetres majoritàriament polítics; a més, un dels principis del sistema, la corresponsabilitat fiscal, esdevé pràcticment inoperant, atesa la limitada capacitat normativa (nula en el cas dels impostos especials) sobre les figures fiscals transferides. El deute acumulat del sistema sanitari català, a finals del 2002, assolia una xifra propera als 2.600 milions d’euros (quasi el 50 % del pressupost anual del departament), però el més rellevant de tot era el seu ritme de creixement, que era superior al milió d’euros diaris (entre 360 i 480 milions d’euros anuals).

La despesa farmacèutica continua essent un dels principals components de la despesa sanitària pública (el 24 % del total), amb un creixement anual del cost mitjà per recepte del 8 % (i això en el període 1997-2001, quan es va aconseguir reduir el cost d’una forma notable respecte períodes anterior), una taxa que no és comparable amb cap indicador general d’increment de preus.

S'ha generat, doncs, un sistema encarcarat, incapaç d'afrontar les noves realitats que es plantegen en matèria sanitària: l'envelliment de la població, la necessitat d'incrementar els recursos sociosanitaris, els nous fàrmacs i teràpies, l'augment de la prevalença dels trastorns de salut mental, el tractament sanitari de la nova immigració, les malalties minoritàries, etc. Realitats que el sistema sanitari públic hauria de ser capaç d’integrar.

El cas de les malalties mentals és un bon exemple de la manca de capacitat de resposta del nostre sistema sanitari. Les dades de què disposem demostren que no es tracta d’un problema menor. De fet, durant l’any 2001 els serveis de psiquiatria dels hospitals catalans van donar un total de 19.757 d’altes psiquiàtriques i els centres de salut mental van realitzar 865.226 visites.

L’Enquesta de Salut de Catalunya va detectar un 13,7% de la població de Catalunya afectada per transtorns de l’ansietat i una estabilització de determinats trastorns mentals greus, com són els trastorns psicòtics. Les depressions i les crisis d’angoixa són les malalties mentals de més prevalença i afecten un 1,5% de la població general. L’esquizofrènia i els trastorns obsessius afecten un 1% de la ciutadania i els trastorns bipolars, sovint infradiagnosticats, s’estima que són patits per un 0,8% de la població. Aquestes malalties no només provoquen greus problemes personals i socioeconòmics a les persones afectades, sinó que, a més, esdevenen un veritable risc d’emmalaltir per a l’entorn familiar i social més proper als malalts/es. La manca de suport adequat en forma de serveis, recursos i finançament públic per atendre d’una manera digna aquest col·lectiu de pacients provoca que, massa sovint, sobre els familiars hi recaigui una excessiva responsabilitat a l’hora de tenir cura dels malalts/es i que això els provoqui una pressió emocional continuada que en molts casos és difícil d’assumir. L’atenció deficient pot provocar que la malaltia mental es cronifiqui i empitjori, per la qual cosa totes les mesures que no s’adoptin de manera urgent col·laboren a un escenari encara més descoratjador en un futur immediat, sobretot en aquells segments de població que només poden accedir al sistema públic de salut.

I no cal centrar-nos en la manca d'agilitat del model per afrontar les noves realitats. Ens podem limitar a enumerar les problemàtiques de sempre. La gasiveria de l'Administració en la dotació de recursos materials i humans per a la sanitat pública ha fet que s'arrosseguin problemes tan vells com aparentment insolubles: la massificació de les consultes i el col·lapse dels serveis d'urgències, els retards en la realització de proves diagnòstiques o d'accés terapèutic a l'atenció especialitzada, les incomprensibles llistes d'espera (que s'allarguen o s'arronsen en funció del seu impacte mediàtic) o la creixent insatisfacció dels professionals amb la generalització progressiva de la síndrome del burn out. No sembla lògic que s’hagi de seguir denunciant el procés inacabable de reforma de l'atenció primària quan ja es constata la "reforma de la reforma" des del punt de vista de la titularitat de la gestió.

En aquest sentit, cal invertir la tendència actual a la privatització del sistema sanitari i apostar per una sanitat pública, universal, gratuïta i de qualitat sense prescindir de les aportacions d’entitats vinculades a l’administració local o la tradició mutualista del país.

Durant els mandats governamentals de CiU la sanitat pública no ha estat mai una prioritat i en conseqüència, la situació de la sanitat catalana ha empitjorat. Fins i tot han convertit l’actual Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LLOSC) en una eina que és susceptible de lectures massa conservadores i retrògrades des del punt de vista social. Per tant, des d’ERC ens plantegem la necessitat de reformar l’actual aplicació de la LLOSC així com la reforma estructural de l’Institut Català de la Salut per tal de garantir el sistema sanitari públic català com a eina cabdal de justícia social i com a peça clau de l’estat del benestar.

Les infrastructures sanitàries a Catalunya representen el 10,8 % de totes les infrastructures sanitàries públiques de l’Estat espanyol, xifra molt inferior al nostre pes poblacional en aquest estat (el 15,5 %) amb una tendència clara al deteriorament de la posició relativa (al 1995 representaven l’11,3 % de totes les infrastructures santiàries públiques) . Aquest cas és particularment greu, si més no, per tres raons: en primer lloc, perquè pel seu propi caràcter, no hi ha cap raó territorial ni tècnica que justifiqui els diferencials de dotació capitativa; la segona raó és que aquestes infrastructures no són competència, a Catalunya, del govern de l’estat, però han estat víctimes d’un sistema de finançament inadequat i d’una manca d’atenció per part del grup polític que ha tingut el govern de la Generalitat des de la restauració de la institució. I la tercera raó, és que aquesta manca de dotació en infrastructures sanitàries, principalment, ens aboca, com a societat, a la satisfacció per vies privades de la demanda sanitària, és a dir, al sobreesforç social.

El percentatge del PIB català dedicat a la despesa sanitària pública està al voltant del 3,8 %, inferior a la mitjana de l’Estat espanyol (5,4 %) i molt per sota de la mitjana dels països de l’OCDE. Per contra, la despesa sanitària privada de les famílies catalanes (27,8 % de la despesa total) és molt superior a la mitjana de l’Estat espanyol (21,3 %). Un 25 % de la població catalana està inclòs dintre del que s’anomena doble cobertura, és a dir, de la contractació privada de supòsits coberts teòricament per la sanitat pública.

Les propostes d’ERC pel que fa a la sanitat tenen l’objectiu de millorar l’anomenat “model sanitari català”, mitjançant propostes que fomentin i prioritzin la qualitat del sistema sanitari públic. Aspirem, doncs, a dotar el nostre país d’un Sistema Sanitari que el dignifiqui, basat en el seu caràcter universal, equitatiu i gratuït. Volem una Sanitat pública ben finançada i ben gestionada, dissenyada amb la participació de professionals i usuaris i controlada amb transparència pels poders públics, una Sanitat amb la voluntat ferma d’esdevenir un model adaptat a la nostra realitat nacional del qual ens en podem sentir corresponsables i satisfets. En definitiva, desitgem allò que, lamentablement, no tenim.

ERC donà suport a la LLOSC el 1990 i no s’oposà a la seva reforma posterior quan aquesta es plantejà. Actualment, però, estem convençuts de la necessitat de canvis legislatius profunds que garanteixin els objectius d’eficàcia, eficiència, transparència i servei, alhora que amb una clara modernització de les estructures es reforci el sistema públic, com a pal de paller i base del sistema sanitari català, de manera que la cultura de la salut torni a prioritzar-se com a element primer i fonamental, i es pugui acabar d’una vegada per totes amb l’endèmic problema del finançament de la sanitat i el monstruós deute acumulat pel sector.

L’augment de la participació en les activitats físiques a Europa i en particular a Catalunya és un fet. Aquest increment de la demanda és degut a diferents factors; prosperitat, augment del temps lliure i reconeixement dels efectes positius de l’esport en el benestar i la salut. Podem dir doncs, que l’esport té dos grans aspectes; la salut pública i la component social. Pel que fa a la salut pública, que és l’aspecte que ens interessa desenvolupar en aquest context, l’esport per a tothom millora la condició física de les persones que el practiquen, contribuint a reduir els costos de sanitat, i per tant millora el rendiment i la productivitat , es a dir el seu efecte econòmic és doble i permet assolir als que el practiquen bones condicions de vida. En aquest sentit al 1998 la Comissió d’Esports de la Comunitat Europea declara que l’esport és l’únic element que compleix cinc funcions :

Funció educativa, la pràctica esportiva és un excel·lent mitjà per assegurar un desenvolupament personal equilibrat.
Funció de salut pública, la pràctica esportiva permet combatre certes malalties, i contribueix a preservar la salut i la qualitat de vida.
Funció social, la pràctica esportiva és útil per promoure una societat més tolerant, lluitar contra les situacions de racisme, violència, alcoholisme, toxicomania i permet recuperar a persones que han estat fora del mercat laboral.
Funció cultural, la pràctica esportiva ofereix la possibilitat d’arrelar, conèixer pobles, regions, altres trets culturals, protegeix el medi ambient,...
Funció recreativa, la pràctica esportiva ocupa una part molt important de l’oci i vetlla per la diversió personal i col·lectiva.

És per això, que ERC proposa un seguit de mesures per al període 2004-2007, per tal de superar els següents reptes que són, al nostre entendre, els principals reptes als que Catalunya ha de fer front en aquest camp:

1. Avançar cap a una nova cultura nacional de la salut: promovent el canvi de l’actual model sanitari basat en l’atenció a la malaltia per un de nou centrat en la promoció de la salut; potenciant la vessant sociosanitària al sistema sanitari català, pel que fa als serveis d’atenció a la dependència, i Incrementant l’oferta assistencial específica i fer-la més accessible; Millorant i ampliant l’assistència sanitària específica de les dones; garantint l’accés efectiu a la xarxa pública de serveis de salut de les persones nouvingudes en les mateixes condicions que la resta de la ciutadania.

2. Facilitar l’accés de les persones als serveis sanitaris: apostant de manera decidida per l’Atenció Primària com a porta d’entrada al sistema sanitari i com a instrument resolutiu de les patologies més prevalents entre la població catalana; millorant l’assistència hospitalària, la seva organització interna i el seu potencial investigador.

3. Ampliar la cobertura del sistema públic de salut: realitzant el desplegament dels serveis de salut mental necessaris per a la cobertura del cent per cent de la població; adaptant la sanitat pública catalana als nous temps i a les noves demandes, amb la incorporació al sistema públic de noves prestacions, serveis i teràpies

4. Millorar la gestió i l’eficiència del sistema sanitari català: defensant un model sanitari públic, universal i gratuït amb una unitat d’oferta, igual per a tothom, amb un caràcter equitatiu i de lliure accés per a tota la població que conformi una sanitat pública i universal, sense exclusions per nivell de renda, ni per origen geogràfic ni per cap altre motiu discriminatori; incrementant els recursos econòmics del sistema sanitari de Catalunya i reduint el dèficit sanitari; desenvolupant instruments de gestió que promocionin la distribució equitativa i eficient dels recursos humans i econòmics per obtenir la màxima qualitat del Sistema Sanitari, afavorint la descentralització, la transparència i la democratització del Sistema; racionalitzant la despesa farmacèutica per evitar que aquesta segueixi essent una partida exageradament elevada en el conjunt del pressupost de la Sanitat pública.

Repte 1. Avançar cap a una nova cultura nacional de la salut

ÀMBIT 1: UNA NOVA CULTURA DE LA SALUT

1. Objectius

1) Promoure el canvi de l’actual model sanitari basat en l’atenció a la malaltia per un de nou centrat en la promoció de la salut.
2) Impulsar una sanitat pública catalana arrelada a la nostra realitat nacional, sense interferències harmonitzadores per part del govern espanyol i amb la vista posada en una desitjable coordinació amb la resta de sistemes sanitaris europeus.
3) Treballar des d’una perspectiva sanitària contra les desigualtats i la marginació social per evitar els efectes negatius que produeixen en la salut de les persones.
4) Posar a la ciutadania com a centre/eix del nou model sanitari.
5) Assolir la màxima determinació de tothom per eradicar els maltractaments (de gènere, envers els infants, la gent gran, etc.) de la nostra societat.

2. Mesures

1) Crear una Agència de la Salut Pública per a tot el territori català, que comprengui totes les funcions que li són pròpies, i no una entitat limitada a la protecció de la salut, tot i respectant les competències existents dins l’àmbit municipal. Aquesta Agència ha de servir per afrontar la reforma i la modernització de la salut pública al nostre país, d’una manera global i no fraccionada.
2) Aplicar a Catalunya de forma decidida, dins l’àmbit de la salut laboral, les directives de la Unió Europea i els consells i recomanacions internacionals.
3) Desplegar una política específica catalana de salut laboral que en prioritzi els aspectes preventius i identifiqui i combati les causes dels alts nivells de sinistralitat que es donen al nostre país.
4) Fomentar la Cultura de la Salut entre la població escolaritzada de manera coordinada amb les administracions locals per tal d’assegurar una bona educació sanitària i de promoció de la salut, posant un èmfasi especial en el coneixement dels riscos per a la salut lligats als hàbits individuals i col·lectius d’aquesta població diana.
5) Treballar des de l’àmbit sanitari contra la violència de gènere, assessorant les víctimes sobre els seus drets i assistint-les físicament i psicològica.
6) Afavorir la humanització de les consultes mèdiques i d’infermeria, dotant-le