Senyors:

Com a Director de l'IES El Foix m'agradaria que en debat parlamentari sobre la situació de l'Ensenyament a Catalunya es tractés del tema de les construccions d'edificis escolars pendents, doncs en molts casos s'està fent classe en unes situacions prou degradades. Per exemple el nostre IES, que té 350 alumnes i tres línies d'ESO i dues de Batxillerat, està format exclusivament per "barracons", i ja fa cinc anys que funciona. Igual que el nostre Centre es troben quaranta Centres de Secundària a Catalunya. En el nostre cas l'equip d'arquitectes ja ha el·laborat el projecte definitiu, i només està pendent de l'aprovació de la partida extraordinària per a realitzar la seva construcció. Els demanaria als diferents grups parlamentaris que es fessin ressó d'aquesta situació , i que demanessin al Consell Executiu que abans de la disolució del Parlament, s'aprobessin els recursos necessaris per afrontar aquestes obres i situar la qualitat de l'ensenyament al nostre pais en uns mínims imprescindibles.

Atentament, i esperant que tinguin en compte aquesta proposta,

Ramon Arnabat
Director de l'IES El Foix
Santa Margarida i els Monjos.

Ara fa set anys que el Parlament espeanyol va aprovar la LOGSE. Alguns diuen que el sistema educatiu no funciona, es dubta de la suficiència de la Reforma educativa i dels seus resultats, es constaten dificultats en la seva aplicació. També diuen que hi ha crisi de credibilitat social del sistema educatiu formal per l'índez preocupant del que s'anomena fracàs escolar, per les conseqüències negatives de la massificació de l'ensenyament superior i la pèrdua del valor de mercat dels títols acadèmics.
Altres pensem que les darreries del segle XX i davant els reptes d'una nova societat canviant, caracteritzada, entre altres coses, per la demanda d'un major grau de formació de tots els ciutadans, s'imposa un debat nou i diferent sobre el paper del sistema educatiu, un debat per prevenir, per alertar, per avançar-se a certes ideees que s'estan imposant de manera soterrada.
També pensem que dins del sistema educatiu, tot i respectant els principis que fonamenten la Reforma Educativa, s'han de prendre un seguit de mesures per millorar el seu funcionament i els seus resultats.
Convé que, des de l'escola, és treballi per una societat més justa, més solidaria. Una societat que garanteixi l'igulatat d'oprtunitats que, no es oferí a tots els mateix, sinó donar a cadascú el que necessita per desenvolupar-se com a persona. En la nostra societat, com a mínim a nivell estadistic, tots els nens i nenes ja estan escolaritzats. Hem aconseguit millorar la part quantitativa de la institució escolar. Ara ens hem de plantejar la part qualitativa. No ens podem conformar en transmetre la cultura bàsica a tots els nens i nenes i deixar la cultura específica, del fet diferencial individual a l'educació de fora de l'escola.
¿Podem quedar-nos tranquils havent subministrat una plaça escolar a tots els ciutadans i veien que aquells que gaudeixin d'un context més bo i de més mitjans tenen una major oferta educativa i aquells que en tenen menys s'han d'acontentar únicament amb el seu pas pel sistema educatiu? ¿No seria convenient que tots els nens i nenes, independentment de l'escola que haguessin escollit els seus pares, gaudissin del mateix temps d'horari escolar? ¿Per a quant l'ampliació horària dels alumnes que han escollit l'escola pública? ¿No s'haurien de cercar mecanismes compensadors, també fora de l'horari escolar, per aquells alumnes que no troben cap mena de suport educatiu a casa seva? ¿Tan difisil és detectar on hi ha les bosses del "fracás escolar" i posar en marxa tot el seguit de mitjans materials, personals i funcionals per fer que tots els ciutadans del nostre pais gaudissin de les compensacions necessàries per arribar a les competències que la mateixa societat considera mínimes per a tots i a l'abast de tothom?

Ramon Burgués i Salse.
Director CEIP. La Roureda.
Sabadell

Salutacions,

la meva aportació sobre:

ELS COORDINADORS D'AULA D'INFORMÀTICA i el projecte ARGO

Des del mes d'octubre que la premsa i les campanyes de publicitat ens han fet arribar informació sobre el projecte ARGO. Una inversió de 7.700 milions de pessetes per Educació amb la finalitat de dotar centres públics de Primària i Secundària de material informàtic per fer una Catalunya pionera en el món de les noves tecnologies.

És un gran pas endavant i val a dir que a l'escola ja ens han instal·lat la línia telefònica digital, això va de bo!

Voldria fer una reflexió des la perspectiva de l'escola, de la feina del dia a dia:

Ja tenim a les escoles equipaments informàtics, alguns de dotació i d'altres de compra propia i probablement, si ja fa temps que els tenim, comencin a quedar obsolets. Amb el projecte ARGO actualitzarem, augmentarem i millorarem el parc d'ordinadors de l'escola.
També tenim a l'escola el coordinador d'aula d'informàtica i fins ara la normativa vigent poca cosa diu de les seves tasques i sobretot del temps de dedicació per al manteniment de maquinari, programari i l'assessorament corresponent.
Ja hi ha els Seminaris d'Actualització de Tècniques de la Informació (SATI) per ajudar als coordinadors. Una feina que fa ben feta el Programa d'Informàtica Educativa (PIE). Però amb això no n'hi ha prou ara i menys quan incorporem el nou material.

Crec que no hem de deixar passar l'oportunitat que ara tenim de fer pedagogia, de sensibilitzar l'administració de la necessitat de revisar les funcions del coordinador d'aula i del temps necessari per dur-les a terme.

Si es fa l'esforç de millora del equipaments, paral·lelament s'haurà de "professionalitzar" la figura del coordinador d'aula d'informàtica.

L'únic recurs que tenim ara per ara és la sensibilitat de centre en aquest tema i el voluntarisme (quantes hores hi dediquem!) per fer que l'escola oferti als pares i ofereixi als alumnes un producte prou digne.

I encara més, els coordinadors hauríem de tenir accés de forma molt ràpida al suport tècnic i curricular necessari per resoldre situacions o problemes que es generen en la feina del dia a dia. Això vol dir disposar en un entorn proper (els CRPs) de la persona que ens donés aquest servei.
Si ara als Centres de Recursos Pedagògics hi trobem la persona que ens pot aconsellar en llibres, videos, publicacions, ... no trobeu lògic que hi hagi qui assessori i orienti en el camp de les noves tecnologies?
Segur que el rendiment que en trauríem de les noves tecnologies s'acostaria molt a l'òptim.
Segur que els nostres alumnes estaran més ben preparats pel 2025 o no?

Albert Xirgo Tarrés
CEIP Malagrida
axirgo@pie.xtec.es

Benvolgudes senyores diputades i benvolguts senyors diputats,

En referència al debat sobre política educativa que s'ha de celebrar passat demà, són moltes les impressions que els voldria transmetre. Em referiré, però, només a una, que és la que més em preocupa com a director de l'escola on treballo. Ja ens ha estat comunicada la plantilla provisional per al curs vinent, 1999/2000. Un any més es preveu reduir 2 professors/es, ajuntant classes que arribaran a ser de 27 o 28 alumnes, tal com permet la disposició transitòria del Decret 72/1996.

Si fem un seguiment de les partides pressupostàries que es destinen a fulls informatius i cartells, (deixant de banda les revistes adreçades a la comunitat educativa puix que em sembla lloable que abans que participar calgui estar-ne informat) podríem arribar a la conclusió següent:

Amb una tramesa ciclostilada com la que acostumem a enviar les escoles estalviaríem els diners necessaris per a resoldre, com a mínim els problemes de plantilla d'una delegació territorial del Departament d'Ensenyament.

Per a un mestre d'escola, semblaria força assenyat que la política educativa que dissenya el Departament d'Ensenyament prioritzés la despesa en mitjans humans, especialment els que treballen a les escoles, en definitiva els que estan al costat de l'alumnat.

Atentament,

Breda, 23 de febrer de 1999.

La meva reflexió, avui, gira entorn als pressupostos per a educació. Els centres acadèmics, perquè potser no fa tant que són democràtics, han après a rendir comptes d'allò que l'Administració els hi otorga, però no del que gestionen a la pràctica, crec que sovint o sempre les despeses d'ensenyament van molt més enllà que les dotacions pressupuestàries. Per què no fer una campanya informativa perquè els propis centres mostrin tots els ingressos i totes les despeses i s'actualitzen els comptes? Sens dubte el que es rep per part de l'Administració no és la despesa real, com fer sense fiscalitzacions ni imposicions que els comptes apareguin a la llum d'una forma neta i senzilla i veiem el cost real i les aportacions familiars a l'ensenyament ? Si ens apropem a la realitat, potser, ens apropem a podre valorar amb xifres la necessitat d'un augment en inversions educatives, sense menyspreuar els actuals esforços.

Atentament,

Manel Ramon i Muñoz

Senyors,

La presència a les escoles d'alumnes fills d'estrangers refugiats econòmics (i utilitzo aquesta expressió ben intencionadament) ha augmentat significativament en els darrers anys, i com sabem, no de manera homogènia en els diversos establiments educatius del país. És ja del domini públic l'escandalosa diferència en la distribució d'aquest alumnat entre l'escola pública i la privada concertada. Com també és sabuda la diferència entre centres públics: en alguns, el nombre d'aquests alumnes matriculats és molt, molt superior, al nombre dels nens que resideixen a la zona de matriculació del centre.

Voldria fer-vos arribar la meva opinió sobre el tema amb cinc breus reflexions personals. La primera és que crec que s'ha confós una vegada més el símptoma amb la malaltia. El problema no és la concentració d'uns infants determinats, això és, a tot estirar, la manifestació d'altres problemes. Per tant repartir els infants ni és, ni serà, la solució. Si alguna cosa cal repartir millor són els recursos, i no solament els del Departament d'Ensenyament sinó els dels pressupostos generals, donant més prioritat als reptes educatius.

La segona reflexió aniria en la línia de clarificar conceptes. Vull insistir en la necessitat i la urgència de revisar a fons el sentit i el significat del concepte d'integració, aplicat a aquests col·lectius, de manera que es reflecteixi en models concrets, operatius pels agents d'intervenció socioeducativa, i especialment pels mestres i professors.

La tercera reflexió plantejaria un interrogant: ¿fins quan haurem de seguir considerant escola privada aquella que és sostinguda amb fons públics?

La quarta proposaria una altra qüestió: ¿volem realment un sistema educatiu que possibiliti al màxim una autèntica igualtat d'oportunitats per a tots els infants, o volem que l'escola perpetuï i consolidi la fractura social entre inclosos i exclosos, entre ciutadans i no-ciutadans, entre integrats i marginats pel sistema?

I la darrera reflexió se centraria en la frase: els pares tindran dret preferent a escollir el tipus d'educació que cal donar als seus fills... Cal reciclar i revisar els drets humans, si en nom d'aquests drets, si l'exercici d'aquests drets provoca més injustícies socials que les que pretén evitar. I cal, sobretot, reglamentar la manera com cal exercir aquest dret a triar el tipus d'educació ara i aquí. Totes les lleis necessiten reglaments d'aplicació adaptats a les necessitats de cada moment històric. Els drets humans s'han promulgat per defensar als dèbils i als desvalguts, no per donar arguments als prepotents.

Atentament us saluda

Francesc Carbonell.

Ja sé, o així ho suposo, que es voldran tractar temes de més "alta volada": sobre els continguts que s'imparteixen en general, sobre la fal·làcia de l'autonomia dels centres (aquest tema té força gràcia: autonomia sense assignar mitjans !), sobre els "trasllats encoberts" dels mestres (les famoses "comissions de servei") que deixen a les escoles amb plantilles totalment "volàtils", etc.

Però un servidor, humil pare de família, volia incidir en un tema menor però que està tan podrit que fa fàstic. Es tracta dels fraus que es cometen any rera any en les pre-inscripcions, i més concretament, el més comú de tots, falsejar la proximitat del domicili al centre. Frau que, per la poca voluntat que hi ha en perseguir-lo sembla que compte amb el vist-i-plau de la classe política.

Si, realment, tal i com està establert en el vigent barem puntuacions, es pretén que el nen vagi a l'escola a prop del seu domicili, criteri amb el que estic completament d'acord, caldria establir d'una vegada els mètodes i els procediments adients per a controlar, detectar, sancionar, etc. la pràctica, totalment estesa, del "empadronament fraudulent". Explico en què consisteix, pels que encara no en tinguin notícies (que seran ben pocs!): es tracta de, si t'interessa una escola concreta, pel motiu que sigui, lluny del teu domicili, es busca un familiar, un amic (o, fins i tot, un desconegut) que visqui al barri en qüestió.

T'empadrones en aquest domicili (tràmit pel qual no es necessita més que el vist-i-plau del titular del pis i mitja hora de gestió al Ajuntament de Districte corresponent) i ja pots anar a presentar la pre-inscripció amb tots els punts que corresponguin, en detriment, és clar, dels residents reals d'aquell barri.

Jo vaig ser un dels "damnificats", ara fa dos anys, d'aquesta pràctica fraudulenta, però sé que no he estat l'únic, ni molt menys. I me'n vaig adonar, malauradament, que no hi havia cap voluntat política per arreglar-ho. Era com si a "algú", ja li anés bé que funcioni així !?

Per no allargar-me massa no els vull explicar amb detall tot el que em va passar quan vaig detectar el frau i em vaig posar en mans de l'Administració (Ensenyament i Ajuntament, bàsicament). La desídia, el no saber com resoldre-ho, la indefensió, ... Preguntin, preguntin sobre el cas "escola Baloo de Barcelona". Preguntin-li a la Sra. Sara Blasi (delegada Territorial d'Ensenyament) com se'n va intentar sortir - i finalment ho va aconseguir, però fóra de tota normativa -, al senyor Albert Batlle (regidor d'Horta - Guinardó) que encara estic esperant que ens rebi (ni ell ni cap dels seus!), i també al Sr. Jordi Cots (Sindicatura de Greuges) que, em consta, va fer arribar la seva queixa sobre aquest tema i alguna que altre recomanació (i, pel que he detectat, encara han de ser escoltades...) Preguntin i investiguin, si us plau, què es fa quan algú denúncia "aquesta gent no viu en aquest domicili".

Preguntin i investiguin qui es fa càrrec d'aquest tema, quins són els procediments existents, etc. i també quines probabilitats d'èxit té una família que estigui perjudicada per aquest flagrant frau.

Res més, agraint de tot cor l'oportunitat que se'm brinda en poder fer arribar aquesta carta i entenent els marges màxims que s'han establert, deixo aquí la meva exposició. Si algú està interessat en tenir-ne més detalls o, potser, d'escoltar propostes sobre el tema (en tinc forces, però m'allargaria massa i, a més, no se si els interessen) no dubtin en fer-m'ho saber i no dubtin que els atendré el més amablement que pugui, sigui quin sigui el color de la seva formació.

Ben cordialment,

Lluís F. Grau