Hem de fer canviar la política educativa del Departament d’Ensenyament.

Quan falten menys de tres anys per acabar el període de transició de la implantació del nou sistema educatiu, el malestar i el desencís entre la majoria del professorat constitueix un fet preocupant al qual hem de donar respostes adequades.

Un malestar difús d'origen divers, però que és la conseqüència directa d’una doble realitat: per una part una major complexitat social i una creixent delegació de responsabilitats envers la institució educativa, mentre que, per altra part paradoxalment la política educativa del Departament demostra molta més preocupació pels resultats estadístics i polítiques d’aparador que no pas per la millora real de la qualitat educativa, amb plantilles i plans de formació del professorat insuficients, amb migradesa de mitjans tècnics i materials i, en general, amb uns pressupostos que no concorden amb els objectius i les exigències del nou sistema educatiu.

A tot això cal afegir el creixent desequilibri que s’està donant entre l’ensenyament públic i el privat, fonamentalment en poblacions urbanes i industrials. Desequilibri important més que pel nombre d’alumnat matriculat en una i altra xarxa -que també- per la progressiva "guetització" i diferenciació classista de la seva distribució desigual.

L’aplicació de la Reforma Educativa a l’ensenyament públic amb restriccions pressupostàries, insuficient professorat i pocs recursos materials, junt a l’afavoriment de l’ensenyament privat-concertat, està produint una situació preocupant.

Però, és a l’Ensenyament Secundari, i especialment a l’ESO, on considerem que -de manera urgent i immediata- s’han d’impulsar un conjunt de mesures per aplicar el proper curs.

Aquests punts haurien de ser el primer pas per aconseguir un acord global que contempli el conjunt de la situació laboral i professional del professorat i l’estat actual de l’ensenyament públic.

5 objectius urgents

1.. Protegir l’ensenyament públic davant les condicions de desigualtat en què es troba respecte el privat-concertat.

2.. Revaloritzar la tasca professional del professorat de l’E.S.O.

3.. Millorar la situació laboral de tot el professorat, tot i garantint l’estabilitat del personal que es troba en situació de precarietat.

4.. Obrir un debat a la comunitat educativa sobre el final de l’ESO i la situació de l’alumnat que avui no aconsegueix el graduat.

5.. Millorar les condicions per atendre les necessitats de l’alumnat, i especialment el més desfavorit.

14 mesures de xoc per aplicar-les el curs vinent

1.. Reducció de la ràtio a un màxim de 20-25 alumnes per grup a l’E.S.O. Augment de professorat per grup d’alumnes per poder incrementar els desdoblaments.

2.. Reforç de la tasca tutorial i de coordinació de cicles, amb reducció de 3 hores lectives i reconeixement administratiu.

3.. Dotació de recursos específics per atendre l’alumnat amb problemes d’integració: UACs, aules taller, aprenentatge d’oficis, etc.; habilitació aules d’escolarització externa en els casos necessaris.

4.. Dotació a tots els IES de professorat de Psicopedagogia i Pedagogia Terapèutica. Establir un Pla d’acollida per alumnes d’incorporació tardana amb recursos suficients.

5.. Creació d’equips interdepartamentals (justícia, Benestar Social, Sanitat i Ensenyament) amb participació de les administracions locals (Serveis Socials d’Atenció Bàsica, serveis especialitzats, programes d’intervenció socioeducativa, etc) per donar solucions i recursos a les problemàtiques que depassen l’àmbit escolar.

6.. Substitucions immediates del professorat de baixa o permís.

7.. Compliment estricte dels terminis de les noves construccions i acceleració en els casos més problemàtics, posant fi a les instal·lacions provisionals («caracolas» o barracons).

8.. Modificació del marc legal i mesures de control pel que fa a l’admissió d’alumnat dels centres sostinguts amb fons públic, amb l’objectiu d’evitar els actuals mecanismes de selecció encoberta.

9.. Revisió dels actuals criteris de concessió i manteniment dels concerts educatius. No autoritzar concerts mentre hi hagi oferta pública disponible. Mesures de control de compliment de la legalitat.

10.. Promoció i ampliació del batxillerat nocturn. Augment de l’oferta de modalitats del batxillerat.

11.. Augment dels Cicles Formatius de grau mig i oferta de Programes de Garantia Social en molts més IES, amb dotacions pressupostàries específiques.

12.. Garantia de l’estabilitat laboral del professorat interí i substitut amb els mateixos drets que la resta de professorat i de l’obtenció de destinacions definitives per al professorat propietari provisional.

13.. No supresió de llocs de treball docent sense control dels equips directius i la mesa sectorial, evitant els desplaçaments innecesaris.

14.. Recuperació del poder adquisitiu i cobramentel 100% a les pagues extraordinàries. Reducció del ventall salarial que ha augmentat desproporcionadament.

USTEC·STEs

Hola.

El conseller diu que la Reforma va tan i tan be, encara que "encara" no s'ha assolit el cent per cent dels objectius. Aneu als antics centres d'Ensenyament Mitja. La Reforma, la ESO, va FATAL. El nivell baixa, hi ha grups d'alumnes descontrolats, quasi salvatges, els professor que no poden estar mes desanimats, s'atiborren de tranquimazin o altres tranquilitzants i finalment han d'agafar baixas...
Cap professor-pare porta els fill als Instituts publics..... Al desnivell a les classes se li diu "diversitat".... Els alumnes van passant de curs, ja que es millor que estiguin quatre anys i no pas cinc....
I la selectivitat? Segur que va molt malament, pero SECRET

Montse

Tema: Institut Públic del Voltreganès

Les previsions d'aplicació de la LOGSE situaven un Institut de Secundària al Voltreganès. Amb la revisió del 95 però, va quedar-ne exclòs ,argumentant una baixa ràtio. Atès que la mateixa llei preveu una revisió periódica d'aquest mapa, es demana la nova inclusió d'aquest centre ja que ha augmentat i augmenta el nombre d'alumnes d'aquesta zona.

Des de l'AMPA del Ceip Abat Oliba i en general de la comunitat educativa del Voltreganès no s'entén quins criteris segueix el Dep. d'Ensenyament a l'hora de concedir Instituts i/o extensions de l'ESO (SES).
Tots coneixem altres municipis propers que en tenen,i en alguns casos amb menys alumnat que al Voltreganès.

Fa més de deu anys que els pares i mares de la zona esperen aquest institut i/o extensió, malgrat l'actitud dels nostres representants polítics.

És que ens cal tenir un diputat al Voltreganès per aconseguir-ho?. Nosaltres és la única diferència que hi trobem.

Des de fa un temps observem un malestar creixent als centres de secundària produït pel fet que el sistema educatiu actual és incapaç d'atendre adequadament el ventall tan ampli de diversitat d'alumnat. No oblidem que les diversitats s'accentuen amb el creixement de la persona i un ventall que podia semblar abastable des de la primària s'amplia progressivament fins a escapar-se de les mans amb l'adolescència.
Si bé a la majoria de centres existeixen alumnes per als quals l'escola com a institució és absolutament ineficaç, aquesta realitat pren dimensions alarmants en centres situats a zones socialment marginades. Que el sistema educatiu ha fracassat amb un sector prou ampli d'infants i adolescents ho demostra el fet que, en aquests centres, el percentatge d'alumnes que van estancar el seu aprenentatge als primers cursos de primària és molt o força elevat. Aquests alumnes, en arribar a la secundària, tenen un grau tan alt de desmotivació (i gairebé de fòbia) que fa difícil qualsevol intervenció educativa des del marc escolar El fet de no comptar amb recursos que permetin un ensenyament més pràctic (aules taller...) agreuja el problema. La generalització de la Reforma educativa ha portat a les aules un sector de població adolescent que mai, fins ara, havia estat escolaritzada i que, per tant, ningú no coneixia com a usuaris del sistema educatiu, l'alumnat que, un cop acabada la primària, abandonava les aules, ja que s'havia acabat el període d'escolaritat obligatòria. D'altra banda, la diferenciació anterior dels estudis secundaris en dues branques, FP i BUP, tot i que tenia molts aspectes criticables, permetia que l'alumnat que volia seguir estudis professionals pogués fer-ho ja des del 14 anys. Ara, en canvi, s'haurà d'esperar fins als 16 anys, i, si és afortunat, potser podrà triar algun cicle formatiu, si no, haurà d'anar directament a l'atur o als cursos de formació ocupacional al marge del sistema educatiu regular. En cap cas pretenc amb aquesta afirmació insinuar que l'antic sistema era millor o pitjor que el que ara tenim, i molts menys proposar la marxa enrera . El que afirmo és que ja comença a ser hora que algú es decideixi a observar seriosament què està passant a les escoles, perquè hi ha tant de professorat que està caient en el desànim dia a dia i tant d'alumnat mal assistit. Potser cal revisar de dalt a baix, DES DE LA PRIMÀRIA A LA SECUNDÀRIA OBLIGATÒRIA, l'actual sistema educatiu, un sistema que, en nom de la integració el que fa és excloure amplis sectors de població estudiantil.

Si preguntéssiu al professorat quin és el principal problema que avui en dia viuen els ensenyants, estic segura que bona part coincidiria a remarcar els conflictes relacionats amb la disciplina i les conductes agressives i violentes d'un sector de l'alumnat.
El conflicte s'aguditza fins a prendre dimensions alarmants als centres situats a les zones geogràfiques amb un alt percentatge d'infants i adolescents en risc, d'alumnes provinents de famílies amb problemes greus de subsistència, d'inadaptació social, de marginalitat. Aquest fet evidencia que molts dels conflictes que viu l'escola es generen fora del marc escolar i que l'escola com a institució és un dels espais on es manifesta. Encara som a temps de trobar mecanismes correctors. No cal enganyar-se, però, la solució no és fàcil perquè el problema és d'una complexitat extraordinària ja que les causes són multifactorials, i com a tal demana solucions diversificades.
Si observéssim el dia a dia dels centres on el conflicte és més greu veuríem que el professorat no pot fer res més que tapar forats. Fent un símil, si comparéssim un centre d'aquestes característiques a un vaixell, diríem que estem vivint en un vaixell que corre perill d'enfonsar-se: cada dia s'obren noves vies d'aigua i el professorat amb prou feina té temps de tapar els forats per no acabar-se d'enfonsar. No pot, per tant, aturar-se a analitzar la situació des d'una perspectiva global. Algú altre, per tant, hauria de dedicar el temps que calgués a fer-ne l'anàlisi exhaustiva per arribar a una bona diagnosi a partir de la qual es puguin trobar línies d'actuació.
Seguirem en el desconcert i l'angoixa que augmentarà amb el pas del temps si, per començar, algú no inicia ja la tasca d'anàlisi prèvia a la diagnosi. Qui ha de dur a terme aquesta tasca? El professorat no, per les raons abans exposades, tot i que és de vital importància que hi col.labori. De moment, l'administració educativa s'ha limitat, en aquest cas i en casos similars, a crear comissions d'experts formades per persones que no viuen el dia a dia dels centres, i que ni tan sols consulten les persones que sí la vivim. Per aquest camí mai no arribarem a cap conclusió que sigui vàlida per a la pràctica. Qui ha de ser, per tant aquest algú? Des del meu punt de vista, cal que qui es dediqui a aquesta tasca entri als centres on el conflicte és més greu, que parli amb el professorat, amb l'alumnat, amb les famílies, que observi, dedicant-hi tot el temps que calgui, el problema des de totes les perspectives, que reculli totes les dades necessàries per tenir-ne una visió real i completa. És urgent que s'actuï ja en centres de la tipologia que citava abans perquè són els centres més greument malalts, però tenint en compte també que les conclusions a què s'arribi seran útils per a centres de qualsevol característica. Aquest algú no ha de ser, òbviament, un sol individu. Cal crear equips multidisciplinars perquè un problema complex i multifactorial només pot ser correctament analitzat si s'observa des de diverses perspectives: calen metges(perquè una bona part de l'alumnat pateix conflictes més o menys greus de personalitat i/o aprenentatge, ocasionats per la dura realitat familiar i social que han de viure dia rere dia, en la majoria de casos no detectats i/o tractats), psicòlegs, pedagogs, sociòlegs, educadors socials,... equips que, en col.laboració amb mestres, observin, cadascú des de la seva perspectiva què és el que està passant, i que proposin, també des de diverses perspectives coordinades, línies d'actuació. De ben segur que algunes de les actuacions que caldrà portar a terme s'hauran de plantejar des d'una perspectiva política àmplia, molt més enllà del marc purament escolar.

És cert que el problema es viu a tots els països, que no és exclusiu nostre, i que, pel que sembla, enlloc no han trobat massa repostes. Potser perquè enlloc ningú no s'ha plantejat seriosament buscar-hi solucions.
Això, però, no és excusa per quedar-nos de braços creuats!

Voldria resaltar dos aspectes:

-La manca d'atenció de l'escola pública, tant de l'escola en si com del personal docent per part de l'administració. Cada vegada destinem més diners a la privada i privem d'ells a l'ensenyament públic.

-La situació tant acadèmica com de comportament que esta sofrint l'ensenyament; una situació que cada vegada es degrada més ( baixada impressionat de nivells, comportament que no permeten fer classe). Qui diu que cal que superin tots els alumnes uns ensenyaments? Què signifiquen expressions com "Progressa adequadament"? " només es pot repetir una any....". Són el professionals qui han de decidir dins els centre.

Anem per mal cami, srs.....

Voldria demanar que en aquest debat sobre Política Educativa s'abordés la realitat dels alumnes menors de 16 anys que han abandonat l'escolaritat obligatòria. Ara per ara, pocs instituts tenen UACs on atendre aquells alumnes amb més risc d'abandó, les UEEs no arriben a cobrir la demanda i és dubtosa la seva eficàcia,.. però a la vegada, donada la obligatorietat d'estar escolaritzats, tenen les portes tancades als Programes de Garantia Social, Formació Ocupacional o altres recursos formatius. Podriem dir que s'els està negant el dret a l'escolarització, quan els centres diuen que no tenen més recursos per atendre'ls i no s'els dona cap sortida? Haurem d'esperar a que les xifres de menors al carrer en horari escolar siguin preocupants, o a que succeeixi algun fet desagradable?
Potser es considera que aquest problema afecta a una minoria, però en tot cas, cal tenir en compte que afecta un dret bàsic de l'infant i l'adolescent, molt més bàsic que tenir internet a tots els centres educatius (que, d'altra banda, em sembla molt necessari).

Atentament,

Clàudia Mañà

Debat sobre l'ensenyament català al Parlament

CCOO presenta als grups parlamentaris les seves propostes amb motiu del debat parlamentari sobre política educativa a Catalunya al Parlament de Catalunya els dies 25 i 26 de febrer de 1999

La Federació d'Ensenyament de CCOO ha fet arribar els grups parlamentaris la seva preocupació per l'actual situació de l'ensenyament a Catalunya amb les propostes que es fan des de la Federació d'Ensenyament per tal de que puguin ser compartides i presentades des de les diferents representacions polítiques en el proper debat parlamentari sobre política educativa que es farà els dies 25 i 26 de febrer d'enguany amb la compareixença del Conseller Xavier Hernández.

Aquestes propostes van en el sentit de

1.- Elaborar una llei o Pla de finançament plurianual del Sistema Educatiu català que tingui com a fita assolir el 6% del PIB català a Educació no universitària i l'1'5 a Educació Universitària per apropar-nos a la realitat dels països Europeus.

2.- Revitalitzar de la participació i la gestió democràtica dins el sistema educatiu de tota la comunitat educativa.

3.- Avançar en la igualtat d'oportunitats, per evitar la segregació de la població escolar a partir dels seus orígens i condicions en la doble xarxa educativa.

4.- Millorar l'eficàcia de l'Administració, dons l'actual estructura administrativa del Departament d'ensenyament no és la millor per garantir la consecució dels objectius educatius al menor cost i amb la major eficàcia.

5.- Urgir la negociació de temes pendents: plantilles i mobilitat en FP, acord sobre recursos de centres d'atenció educativa preferent, revisió del decret de matriculació...

Joan Carles Gallego
Federació d'Ensenyament de CCOO

Les propostes concretes que desenvolupen cadascun dels objectius han estat presentades als grups parlamentaris en un extens document. Si voleu més informació no dubteu en posar-vos en contacte amb nosaltres o consultar la nostra web: www.pangea.org/ccooense.

Com està el tema dels professors de religió a l'escola pública? Com s'entén, que en aquests tenint les transferències en educació els mestres de religió, depenem del "Ministerio de Educación y Ciencia"?. Algú sap, perque a dia d'avui encara no hem cobrat la mensualitat del mes de gener?

Gràcies.

David González Martínez
CEIP Pau Casals