|
PAPER NÚM. 5
(Papel nº5/Paper 5)
Joan Majó
Examinaré successivament tres àmbits de funcionament de la democràcia especialment sensibles a la seva influència i on poden aparèixer aquestes conseqüències: les institucions democràtiques, els valors democràtics i el repartiment del poder.
L'important és participar-hi Però la democràcia representativa no és pas l'únic sistema que la ciutadania ha tingut al seu abast per intervenir en el govern. Ja a l'antiga Grècia es practicava una forma de democràcia que era la democràcia directa: tots els "ciutadans" participaven, d'una manera més o menys permanent, en les deliberacions sobre els temes d'estat per mitjà de les assemblees celebrades regularment a l'àgora - que era el símbol del govern popular -. Però no podem oblidar que, d'alguna manera, era una democràcia "falsa", per tal com en l'assemblea no podia participar-hi tot el conjunt del poble. No tothom entrava dins la categoria de "ciutadans". En quedaven exclosos els esclaus - que eren la gran majoria de la població - i aquells habitants que no tinguessin el pare o la mare ciutadans. Al segle XVIII es van instaurar a Europa les modernes democràcies partint de la base que, tot i que la llei havia de néixer del consens majoritari, i el poder l'havia d'exercir la sobirania popular, el nombre de ciutadans era excessivament elevat perquè fos pràctic que tots ells participessin en la discussió política, en l'elaboració de les lleis i en la presa de decisions. S'estableix, llavors, el principi de la representació: el poble intervé en el govern a través de l'elecció d'uns representants que exerceixen funcions legislatives i executives durant un temps determinat i que no han de retre comptes de la seva actuació fins a la següent convocatòria electoral. Els representants duen a terme una tasca d'intermediació que interpreta la voluntat popular tenint en compte els interessos col·lectius. Els sistemes i els mètodes a través dels quals s'exerceix aquesta representació són diferents a cada país. Hi ha casos, com el de la Gran Bretanya, en què cada membre de la Cambra dels Comuns és elegit per un districte d'una ciutat o per una petita circumscripció. En aquest cas, sembla força clar el qualificatiu de representant d'un grup de ciutadans. De manera un xic exagerada, es podria dir que coneix tots els representats de la seva demarcació. Aquesta pràctica apareix molt més difuminada en altres sistemes, com el que hi ha ara en vigor a l'estat espanyol. Tant per les dimensions de les circumscripcions com pel procediment de les llistes tancades, resulta molt més difícil la identificació amb els nostres representants al parlament. La democràcia espanyola és una democràcia de representació de partits més que no pas de representació de persones. Sigui quin sigui el sistema que s'hi apliqui, és evident que les democràcies modernes europees són democràcies de representació. El poble actua de manera periòdica no pas per prendre decisions, sinó per elegir els representants que ho faran en nom d'ell. La raó fonamental perquè es faci servir aquest mètode és òbvia: no podria ser d'una altra manera. Seria impossible tirar endavant un altre tipus de democràcia en què hi hagués una més gran i més freqüent participació de tots els ciutadans, encara que només fos per la gran quantitat de persones que formen part d'una comunitat. Això no és cap obstacle perquè, de tant en tant, davant de decisions importants, es posi en pràctica una forma de democràcia directa, que és el referèndum. En algunes (comptades) ocasions es fa una crida a la totalitat del poble perquè opini o prengui una decisió sobre un afer que, normalment, té una transcendència social molt superior a la de la majoria de les lleis. Aquest estat de coses es modificarà de manera fonamental en la societat de la informació. Hi sorgirà un context en el qual, des del punt de vista tècnic, deixarà de ser físicament impossible la participació directa i continuada dels ciutadans en la presa de decisions. Avui dia organitzar un referèndum és força complex i representa una gran despesa i enormes dificultats logístiques. En una societat adequadament interconnectada, que permeti a tota la població accedir de manera global a les xarxes, es pot pensar en la possibilitat del referèndum electrònic permanent. Es pot esperar, per tant, que es produeixi un increment important de les resolucions preses, no pas a través dels representants elegits, sinó mitjançant una consulta general a tots els ciutadans per la via de les xarxes d'informació. Aquesta aplicació, anhelada per gairebé tots els creadors d'utopies, porta implícita unes possibilitats extraordinàries, però també conté dificultats molt superiors del que podria semblar a primer cop d'ull. Un cop més, ens trobem davant una situació en la qual la tecnologia permet noves alternatives i oportunitats, però novament vull deixar palès que és important actuar amb prudència, perquè no necessàriament han de ser millors. Pot passar que la participació directa electrònica replantegi la forma de democràcia representativa que avui coneixem. Llavors, caldrà preguntar-se si aquesta és la millor o bé si hem d'anar cap a una altra direcció. No crec que fos recomanable que, davant la possible i utòpica desaparició de les cambres legislatives o d'altres òrgans de decisió, aquests fossin substituïts per una crida constant a la participació dels ciutadans, a través de les xarxes, en els decisions que ha de prendre el govern. Des del punt de vista tecnològic, seria factible, però és fàcil entendre que es podrien crear greus desajustos de caire polític. El sistema parlamentari de representació introdueix un element d'intermediació, crec que necessari, entre el ciutadà i les instàncies polítiques. Tot i que és ben cert que pateix greus defectes, també ho és que té grans avantatges. És evident que el ciutadà se sent tot sovint traït pels seus representants i pot pensar moltes vegades que la seva veu no arriba d'una manera adequada fins als estaments que voldria que el sentissin. Tanmateix, aquest sistema, a més de resoldre el problema físic que provocaria la participació de milions de persones, permet conjugar els interessos personals i col·lectius mitjançant el debat. El debat actua com un factor de cohesió social, i no existiria si només s'hi apliqués el mètode de consulta electrònica permanent. Pot objectar-se que els debats, en alguns organismes parlamentaris, resulten moltes vegades pràcticament ficticis - en els casos en què les diferents postures han estat prèviament determinades -, però, si més no, serveixen per a contrastar les opinions dels diferents membres del parlament i per a arribar a la millor solució consensuada per tothom. No tinc cap mena de dubte que una democràcia en la qual constantment es consultessin les opinions de tots i cadascun dels ciutadans seria molt manipulable, molt fluctuant per la fragilitat de els seves conclusions i, per tant, comportaria riscos considerables. Alguns autors - entre els quals, un dels darrers a fer-ho, A. Minc - ja han advertit de la tirania de la democràcia de l'opinió pública, perquè podria deixar fora de joc les forces socials marginals que no tinguin veu en aquest sistema perquè no tenen al seu abast les vies d'accés. Tot procés polític requereix un seguit de coneixements, diferents propostes, una dialèctica, una deliberació i un conclusió; i cadascuna d'aquestes quatre fases compleix una finalitat. L'aplicació de la democràcia directa representaria el risc consubstancial d'eliminar-ne alguna. El debat estaria en perill de desaparèixer, però, fins i tot suposant que es pogués fer a través de les xarxes electròniques o que es pogués suplir mitjançant un augment - sempre positiu - de la informació en mans del ciutadà, sempre hi hauria l'amenaça que aquesta informació fos esbiaixada o estigués al servei d'interessos determinats. La situació del ciutadà davant el seu terminal informàtic, que és d'una gran feblesa i un gran aïllament davant del poder, converteix aquesta amenaça en una autèntica bomba de rellotgeria, perquè no sabem fins a quin punt el poder en pot abusar. Durant els darrers anys hem pogut observar a Europa casos flagrants de consultes al poble per mitjà de referèndums en els quals la resposta popular ha estat totalment condicionada. La dreta espanyola, profundament pro-atlantista, va estar a punt de provocar la sortida d'Espanya de l'OTAN l'any 1986. La dreta francesa, essencialment europeista, va posar en perill, el 1993, la ratificació del tractat de Maastricht per part de França, i no cal ni que parlem de les escandaloses - per manipulades - consultes fetes durant la dictadura del general Franco. Tots aquests exemples serveixen per a confirmar que el sistema del referèndum, que aparentment és l'últim vestigi de la democràcia directa, en comporta la possible deformació i manipulació. Les mateixes consideracions es poden fer sobre la consulta electrònica als ciutadans, tenint en compte, a més, que les possibilitats de manipulació de les opinions poden augmentar. N'hi ha prou amb falsejar la interpretació de la realitat i dosificar la informació, com es pot comprovar després d'haver fet un ràpid cop d'ull a alguns diaris o després d'haver escoltat determinades tertúlies radiofòniques, algunes de les quals constitueixen una veritable i irresponsable amenaça per a la convivència democràtica i per a les seves institucions. Malgrat tot, podem tenir l'esperança, i gairebé la seguretat, que les aplicacions que ofereixen les noves tecnologies es faran servir de manera positiva per introduir una gran varietat de mecanismes de participació. Es podrà millorar el sistema vigent i reconduir-lo cap a una mena de democràcia social desenvolupada. Es duran a terme moltes més consultes directes al conjunt de la població, sobretot pel que fa al municipi i als nivells més reduïts que els propis de l'estat. Són aquests els reductes en els quals les opinions dels ciutadans poden reflectir amb més fidelitat el consens social pel fet que estan molt més a prop dels problemes, i no pas - o no pas amb el mateix rigor - en els temes tractats a les cambres legislatives, en què la informació prèvia necessària, la tècnica i les complexitats del procés ho fan molt més difícil. Crec que és força viable que la decisió de situar una zona verda en un nucli urbà sigui presa pel conjunt dels ciutadans connectats a la seva xarxa, i no pas pel ple de l'ajuntament a través dels regidors que els representen. En canvi, penso que és molt difícil que es puguin aprovar els pressupostos generals de l'estat a través d'una consulta permanent a la totalitat de la població. L'efecte que en l'exercici de les institucions democràtiques tindrà la integració en la societat de la informació mostra la que crec que és una gran oportunitat: un notable augment de la democràcia participativa i de la intervenció col·lectiva en els debats i en els sistemes de presa de decisions dels diferent estaments. L'increment de la participació ens permetrà passar d'una democràcia representativa a un tipus inèdit de democràcia mixta, en què els mecanismes d'intervenció directa i els elements d'intermediació es faran servir de manera combinada. No obstant això, perquè aquest complex engranatge tingui un funcionament dinàmic i garanteixi el respecte a la llibertat de tots els ciutadans, és primordial que aquests tinguin un accés equitatiu a la infraestructura i als serveis. Per això, resulta imprescindible que puguin disposar d'una informació, fornida pels organismes estatals, que sigui transparent, veraç i completa - sempre en la mesura que no afecti els fonaments del sistema democràtic -. Si no és així, no serviran de res els avantatges que ofereix la nova era. La utilització massiva de les tecnologies de la informació en els diferents nivells polítics (municipal, regional, autonòmic i estatal) pot permetre que els ciutadans tinguin una informació instantània sobre afers administratius o polítics d'un país, sense la qual no seria possible la participació. Les diferents administracions funcionen actualment amb un règim teòric de transparència, però molt opac en la realitat. Si es vol informació sobre algun assumpte relacionat amb l'administració de l'estat, cal anar a una finestreta i preguntar a un funcionari a quin punt està, si es tramita... En darrera instància, les relacions del ciutadà amb l'organització politico-administrativa que regeix el seu destí comencen i acaben en aquella finestreta. Però tota la complexitat, i en molts casos incompetència, del funcionament burocràtic de les nostres administracions poden quedar totalment eliminades a través dels sistemes d'informació electrònics. De la mateixa manera que ja es pot sol·licitar la inscripció al padró a través del cable, s'ha de poder conèixer, mitjançant el mateix sistema, l'estat d'un expedient, el procés de tramitació d'una llei o la situació de pagament d'un deute pendent. La informàtica i els mitjans de transmissió d'informació eliminaran tota aquesta opacitat que, de manera voluntària o involuntària, introdueix la burocràcia, amb la qual cosa es forniran uns serveis públics més eficaços i més pròxims al ciutadà, amb l'atractiu afegit d'uns costos inferiors - s'ha estimat que el cost d'un tràmit electrònic representa una desena part del cost d'un tràmit equivalent en paper -, a més d'un considerable estalvi de temps. El risc que comporta aquesta aplicació és més baix que en altres casos, però això no implica que no calgui mantenir una posició previsora i establir uns límits determinats. No pas tots els processos administratius o polítics poden ser sempre totalment transparents. Hi ha processos d'elaboració d'una llei que han de desenvolupar-se en secret, amb l'objectiu d'evitar que determinats grups els puguin arribar a conèixer i, d'acord amb els seus interessos particulars, prenguin unes mesures prèvies. No pot ser que un ciutadà pugui saber, a través de la xarxa, que està en la llista dels inspectors d'hisenda per ser investigat en un termini concret de temps, perquè, llavors, no pagaria la pena fer la inspecció. Cal admetre que hi ha un seguit de pràctiques governamentals i administratives que requereixen confidencialitat. De la mateixa manera que tots reivindiquem que es protegeixi la intimitat privada del ciutadà com un dret inalienable, també hi ha un cert dreta a la intimitat per part del poder públic, i aquest dret defineix el límit de la participació ciutadana que ha atorgat la seva confiança, per mitjà del sufragi universal, als representants que exerceixen aquest poder.
|