|
PAPER NÚM. 3
(Papel nº3/Paper 3)
Jordi Serra
(...) El primer terme que m'agradaria analitzar és el de democràcia electrònica; haig de confessar de bell antuvi que és una noció que m'ha desagradat força des de fa ja bastant temps, no perquè sigui tecnofòbic, sinó perquè no sé què dimonis s'ha d'entendre per democràcia electrònica! És que els electrons en flux es regeixen per normes democràtiques? O potser és un sistema en què les decisions importants es prenen segons les lleis físiques que controlen la transmissió elèctrica? Si el que es vol designar és que és un sistema democràtic que presenta un fort component electrònic o cibernètic crec que hi ha denominacions millors. Per exemple, una democràcia on la gent en lloc de votar en col·legis electorals amb paperetes, ho fes en caixers electrònics mitjançant targeta amb banda magnètica, estaríem en un supòsit de democràcia electrònica; ara bé, si aquest sistema només servís per substituir el sistema electoral que tenim avui dia, sense introduir cap altre canvi a banda del lloc on es vota i el mitjà per fer-ho; bé, no veig que tingui cap diferència substancial respecte a la democràcia liberal clàssica i no veig cap raó de pes per pretendre que sigui un sistema nou. Per altra banda, si aquests sistema de vot electrònic servís per fer consultes electorals amb molta més freqüència, per monitoritzar els procediments legislatius, per fer consultes a sectors específics o en temes concrets, aleshores sí que ja comencem a tenir quelcom més novedós. Però, altra volta, l'específic d'aquestes propostes no és el mitjà electrònic, sinó allò de nou que es pot fer amb el sistema nou i que l'anterior no permetia i, per tant, consideraria més escaient emprar qualificatius que delimitessin amb més precisió aquest tret o possibilitat nova: plebiscitari, directe, descentralitzat, aperiòdic, o el que sigui. Avui dia, hi ha una febre per emprar el mot electrònic com si aquest fos una recepta màgica que serveix per tot i tot ho millora. De totes formes, hi ha una sèrie de possibilitats que la tecnologia actual fa possible i que mereixen una mica d'exploració. La primera opció té a veure amb la possibilitat de realitzar alguns dels drets i deures democràtics des de la pròpia llar i amb una freqüència superior a l'habitual, és el que s'ha anomenat teledemocràcia o televot, cal però diferenciar els dos termes. Televot va ser un terme encunyat pel psicòleg nord-americà Vincent Campbell a principis dels 70, originàriament va ser dissenyat com una manera de facilitar i augmentar la participació dels pares i els estudiants en la política educativa de la ciutat de San José a Califòrnia. El sistema es basava en repartir als votants un qüestionari amb abundosa informació sobre els temes a debatre, seguidament els votants tenien uns dies per pensar-se la seva resposta-postura i se'ls donava un número de telèfon on un contestador enregistrava les respostes. Ben aviat aquesta idea va ser apropiada per un equip d'investigadors de la Universitat de Hawaii que hi van veure el potencial per desenvolupar un mètode de participació política. Jim Dator i Ted Becker van desenvolupar un nou televot, basat en els principis de la política quàntica, que van utilitzar en un total de dotze experiments incloent-hi el Town meeting electrònic celebrat a Honolulu el 1982. El televot és doncs un mètode ja provat que ha demostrat el seu valor i la seva viabilitat amb una tecnologia mínima; amb la tecnologia actual el seu abast quantitatiu i qualitatiu podria incrementar-se enormement. Així, una determinada instància de l'administració, un ajuntament posem per cas, podria donar als ciutadans l'opció d'accedir electrònicament als debats, però no només per seguir-los, sinó participant activament en el disseny de les diverses polítiques que els afectessin, sense haver d'estar físicament en un lloc i a una hora determinada; vet aquí una idea que segur desvetllaria el somni d'algun polític. Cal adonar-se però que el televot no és un sistema que pretengui substituir a la democràcia tal i com la tenim avui dia, seria més aviat un mètode corrector, una opció més per comunitats concretes o per temes que fossin particularment adients. Però és evident que un cop s'obre la capsa de Pandora ja no ens podem aturar, és aleshores quan ens podem preguntar què passaria si les noves opcions electròniques de participació descentralitzada i asincrònica es portessin a les darreres conseqüències? Doncs que aleshores comencem a entrar en l'àmbit de la teledemocràcia.
Participació apresencial L'opció de la teledemocràcia passa per dissenyar canals de comunicació que permetin als ciutadans tenir un paper més important pel que fa a la governació, ja sigui a nivell local, nacional o internacional. Un exemple molt clar el tenim en l'ús de consultes populars: els referèndums. Dissenyar i construir una xarxa que permetés votar des de les llars de cadascú o des de terminals públiques seria costós, però organitzar unes eleccions també és un procediment car, un sistema com el que es proposa podria ser ràpidament amortitzat, sobretot si se li donés un ús més freqüent que per les eleccions actuals. La següent passa lògica seria reduir la importància dels representants per donar més protagonisme als ciutadans, no només per votar les polítiques sinó també per dissenyar-les. Portat a les seves darreres conseqüències ens trobaríem en el punt que hauríem de decidir si volem arribar a la democràcia directa. Aquí no parlaré de la democràcia directa perquè el concepte ja és conegut i el fet que sigui electrònica, descentralitzada i asincrònica no li dóna una natura diferent de la democràcia atenenca, per exemple, però sí que vull fer un comentari: quan arribem a aquest punt molt sovint sembla que la democràcia directa és el destí últim de les aplicacions de la teledemocràcia, com si hagués de ser la seva conseqüència lògica; bé jo no ho veig tant clar. Primer, hem de pensar que no tothom pot estar interessat en ocupar-se personalment, dedicant temps i esforç, als afers polítics, a moltes persones ja els pot estar bé que hi hagi algú que s'ocupi dels temes polítics; segon, pot passar que s'articuli una representació a la carta en la que cadascú pugui decidir fins a quin punt i per a quins temes vol ser representat. Hem de pensar que l'únic bé veritablement escàs és el temps, ser un ciutadà en un democràcia directa pot implicar haver d'esmerçar moltes hores a informar-se i a participar en debats de tota mena, aquesta pot ser una perspectiva engrescadora per a força gent però també pot ser un escenari poc desitjable per a altres. Personalment crec que cada cop més veurem formulacions flexibles que permetin tenir a tothom el grau de participació amb el que se senti còmode.
Ciberdemocràcia Bé, si més no hi ha una bona probabilitat de què alguna cosa canviï. De fet, si ho pensem ens podem adonar que un dels conceptes físics que està patint una modificació més profunda en la nostra ment és el d'espai; no només perquè els nous sistemes de comunicació semblen eliminar la distància i creen una proximitat que, no per fictícia, deixa de ser menys real, sinó també pel concepte de ciberespai que trenca radicalment amb la concepció tradicional de l'espai. Si algú ho dubta, com podem sinó definir un espai que existeix fora de l'espai, un espai que existeix en la mesura que els seus usuaris l'emprin, un pla on les referències convencionals es poden alterar a gust dels qui hi naveguen, els cibernautes. Aquest espai ja existeix i no cal recórrer a fantasies de realitat virtual per començar a albirar el seu potencial. Literalment ens permet crear dimensions paral·leles on podem experimentar organitzacions alternatives, on satisfer necessitats irresoltes, on obrir nous espais de participació. I és precisament això el que explora la darrera noció que vull introduir en aquesta articles: governs no-espacials. Els governs no-espacials és un concepte desenvolupat per Bruce Tonn i David Feldman i es defineix per: el desig d'un grup de persones que comparteixen un vincle comú per involucrar-se en activitats col·lectives que tradicionalment han caigut sota la rúbrica de govern. Com ja suggereix el propi terme els "habitants" d'un govern no-espacial no han de viure dins d'àrees geogràficament i explícita definides que exclouen a altres governs. En un món no-espacial, els governs podran solapar-se geogràficament de formes molt complexes. Si entenem les funcions d'un govern com un seguit d'interaccions humanes podem establir els canals que permetin a un govern desempallegar les seves funcions i tasques malgrat no disposar de cap base territorial. Això que pot semblar forassenyat d'entrada no ho és tant si hi pensem. Si fem un llistat de les missions que un govern ha de complir per merèixer el qualificatiu veurem que no és tant impossible. Recaptar impostos, pagar pensions, impartir justícia, prestar serveis assistencials, mantenir un servei educatiu, protegir els ciutadans, celebrar eleccions, etc. són tasques que avui dia es poden realitzar sense necessitat d'estar en un lloc concret. De fet, el que tenim entre mans és la fi de l'hegemonia de la nacionalitat de base territorial i l'ascens de les nacionalitats per afinitat. És més, potser ben aviat començarem a veure corporacions oferir als seus treballadors els serveis que tradicionalment hem associat al govern, (governs privats, això potser seria el somni d'un neoliberal fet realitat!). Qui sap si d'aquí a uns quants anys tindrem vàries nacionalitats de forma anàloga a com ara podem ser membres de diverses associacions o col·lectius. En qualsevol cas em sembla que l'ona innovadora acabarà per atrapar finalment a la vella democràcia liberal. El que està per veure és si la democràcia podrà adaptar-se a tots aquests reptes (i uns quants més que ben segur apareixeran pel camí) i podrà seguir evolucionant; o bé si anirà a parar al prestatge dels dinosaures extingits. Suposo que això serà material per altres articles en els propers anys.
|