|
PAPER NÚM. 27
(Papel nº27/Paper 27)
(...) Si fem un cop d'ull al passat, veurem que habitualment períodes de pèrdua de benestar, de recessió, de penúries, en termes tecnològics i en termes econòmics, han estat períodes de reconstruccions culturals radicals i d'una important aparició de moviments socials. Gràcies a aquestes accions, la crítica social i cultural i els moviments crítics han permès de reexaminar, reavaluar i orientar processos polítics, i també alguns desequilibris produïts pel desenvolupament tècnic i científic. Tanmateix, avui en dia no sembla que siguin simplement unes condicions estructurals i funcionals de desequilibri les que generen un moviment en els moviments socials. De fet, i aquest és una part de l'argument d'aquest article, el que estimula alguns dels moviments socials són les mateixes condicions tecnològiques actuals, emergents, esperançadores i revolucionàries, les que inciten la protesta i la modifiquen d'arrel. L'enfocament que s'engloba dins l'epígraf dels "nous moviments socials" comparteix en gran manera aquesta interpretació sobre l'aparició d'accions organitzades amb voluntat transformadora en societats opulentes, globalitzades i altament tecnològiques com les actuals. Amb tot, aquest reconeixement no va més enllà d'una consideració merament cosmètica, o agregada, de la mediació tecnològica en les societats actuals. Què és, doncs, el que estimula els nous moviments socials? Entre els diversos trets que s'esmenten quan es tracta de caracteritzar els nous moviments socials, un dels més interessants és el que es refereix a la politització de la vida quotidiana (Casquette, 1998; Riechmann, 1994). És una característica que té molt a veure amb el rebuig que aquests moviments mostren vers la dicotomia públic/privat i vers la subordinació de l'esfera sociocultural respecte de la política. En aquest sentit, som al davant de plantejaments que emfasitzen les problemàtiques que emanen d'aspectes personals de la vida quotidiana. Alberto Melucci (1996), per exemple, explica el fenomen de l'aparició de moviments socials de tipus diferencial, a partir de la transició que es produeix a Occident des d'una societat industrial a una societat "complexa" o de la informació. En aquest context, afirma: "Sorgeixen demandes que tenen a veure amb el naixement i la mort, la salut i la malaltia, i que se centren en la relació amb la naturalesa, la identitat sexual, els recursos comunicatius i la profunda estructura biològica i afectiva de la conducta individual. En aquestes àrees, la intervenció per mitjà d'aparells de control i la manipulació van augmentant, de manera que provoquen, però, una manifesta i gran reacció contra la definició heterònoma de la identitat; sorgeixen demandes de reapropiació mitjançant les quals els individus reclamen tornar a tenir el dret a ser ells mateixos." (Melucci, 1996, pàg. 101) D'alguna manera, l'autor planteja l'acció col·lectiva actual com una resposta al problema de l'individu en les societats postindustrials. Aquestes proporcionen recursos simbòlics que permeten augmentar el potencial "d'individuació", amb la qual cosa afavoreixen l'autonomia, l'autodefinició, la possibilitat del metaconeixement i la metacomunicació. Tanmateix, alhora, a fi de preservar la integració interna, els sistemes altament diferenciats requereixen estendre els mecanismes de control sobre els nivells simbòlics d'acció en què es construeixen els significats, les identitats i les bases individuals del comportament: "El mateix moviment pel qual aquests sistemes socials distribueixen aquests recursos per a la individualització serveix de manera simultània per a enfortir les formes de control i transferir-les al nivell bàsic en el qual es dóna forma al significat i la identitat individual." (Melucci, 1998, pàg. 371) Així, en les últimes dècades, hem assistit a un procés de regulació creixent d'esferes de la vida de les persones que tradicionalment eren considerades com a pròpies de l'àmbit privat: el cos, les relacions afectives, les emocions, els processos cognitius o el codi genètic són alguns exemples recurrents. Els moviments socials actuals, davant aquestes condicions, actuarien com a forces que resisteixen les pressions sistèmiques que empenyen cap a la conformitat, i reivindicarien nous espais d'autorealització i construcció de significats que els implicats en aquesta poguessin considerar propis. Així, Melucci entén els moviments socials com a generadors de codis culturals alternatius als dominants, com un recurs fonamental per a la construcció d'identitats, especialment del que anomena "identitat col·lectiva": "Anomeno identitat col·lectiva el procés pel qual es 'construeix' un sistema d'acció. La identitat col·lectiva és una definició interactiva i compartida produïda per un nombre d'individus (o grups, en un nivell de més complexitat) respecte de les orientacions de la seva acció i el camp d'oportunitats i constrenyiments en què aquesta acció s'esdevé." (Melucci, 1996, pàg. 70) Convé remarcar que la identitat col·lectiva no apareix en Melucci com una cosa estàtica, que s'aconsegueix una vegada per sempre, sinó que es defineix com un procés en què es construeixen i es negocien els elements que la formen. D'aquesta manera, la identitat col·lectiva implica definicions cognitives respecte de les finalitats, els mitjans i el camp d'acció, es refereix a una xarxa de relacions actives entre actors que interactuen, es comuniquen, negocien o prenen decisions, i, finalment, requereix una certa inversió emocional que els permeti sentir que formen part d'una unitat comuna. Segons Touraine (1992), el que és essencial dels moviments socials actuals és la seva contínua batalla per la redefinició de la historicitat, i l'articulació de nous escenaris per al futur i nous projectes històrics. Això fa que la seva acció es desvinculi de coordenades estrictament polítiques per a emprendre objectius ambiciosos de caràcter cultural i simbòlic. És fonamental per a la seva teoria dels "nous moviments socials" reconèixer que, a banda de les batalles polítiques actuals, s'esdevé una lluita cultural, que consisteix en un intent de construir, fer, produir una nova identitat col·lectiva. El seu parer és el següent: "Un moviment social, segons la meva definició, és una acció col·lectiva orientada a la implementació de valors culturals centrals contra els interessos i influències d'un enemic definit en termes de relacions de poder. Un moviment social és una combinació de conflictes socials i de participació cultural." (Touraine, 1991, pàg. 389) D'aquesta manera, la producció de codis i valors culturals és crucial per a aquests nous moviments socials. Opinen el mateix els autors Jamison i Eyerman (1991), amb el seu enfocament dels marcs cognitius. Segons aquests autors el que és realment rellevant en l'estudi dels moviments socials és la producció col·lectiva de marcs cognitius, de marcs d'interpretació de la realitat, que permeten produir coneixement, un saber transformador. Eyerman i Jamison (1991) empren el concepte de pràctica cognitiva, o fins i tot el més recent d'acció exemplar, per a parlar d'aquesta producció de coneixement, de símbols i significats, de marcs d'acció i interpretació que acompanya els moviments socials i la seva acció transformadora. Així, la producció simbòlica, discursiva, de coneixement és vital per a caracteritzar el perquè i el com dels moviments socials actuals. Melucci intenta desxifrar precisament aquests codis i rituals de protesta que tenen lloc avui en dia en els moviments socials (1998; 1996). D'aquesta observació es deriven algunes conclusions útils per a la nostra definició dels nous moviments socials, les seves característiques i les maneres d'estudiar-los: 1. L'autor distingeix entre períodes actius i períodes latents de l'activitat dels moviments, i constata que els moviments socials, al llarg del temps, modifiquen el seu caràcter, com també la seva presència i visibilitat pública. 2. Els moviments socials actuals es poden explicar millor si els considerem no com a organitzacions sinó com a xarxes, sense la coherència i fermesa estricta que habitualment tenen els moviments socials tradicionals i que funcionen com a organitzacions estables (Castells, 2001; Diani, 1999). 3. El que és realment important per a Melucci és l'acció simbòlica que s'esdevé en les xarxes, els significats i els conceptes que són articulats, com també els vincles de solidaritat i comunitat que s'hi estableixen i reprodueixen. Amb aquest èmfasi en el qüestionament-de-codis del qual ens parla Melucci, s'emfasitza que hi ha alguna cosa més que comportament instrumental en els moviments socials i, d'una manera més profunda i general, en la vida social en general. 4. Això fa que per a explicar la mobilització individual haguem de donar compte de processos de construcció identitària, d'elements emocionals i empaties i solidaritats diversos, i no tan sols de decisions o possibilitats instrumentals. El poder de la societat actual actua, doncs, cada vegada més sobre els codis que regulen el flux d'informació, i al final se'n produeix la transformació en un conjunt de signes. Això afecta tant en les pràctiques de dominació com en les pràctiques de resistència, com el mateix Beck (1998) reconeix en la seva caracterització del canvi social a partir del que ell anomena subpolitics, o política de baixa intensitat, poc organitzada, que s'estableix a partir de pràctiques de consum. El poder en la societat actual no cristal·litza únicament per mitjà de l'Estat, ni es materialitza només en representacions grandiloqüents, s'introdueix i prolifera en les pràctiques quotidianes, en el pensament i en els judicis de valor constants. Els moviments socials significatius, pel fet de ser crítics, de la societat present ja no són els moviments que lluiten pels drets del treball. Solen ser moviments socials que problematitzen la identitat i manifesten possibilitats de nous estils de vida i significats culturals, fins i tot més enllà d'inquietuds polítiques, o més ben dit, amb èmfasis en coneixements, sabers i codis culturals d'especial importància per a les societats actuals. "La principal idea entorn dels 'nous' moviments socials està relacionada amb la necessitat de superar la imatge dels moviments com a actors històrics unificats que tenen un paper central en els conflictes estructurals. He subratllat el fet que, per causa de raons estructurals, la ubicació i els actors implicats en conflictes socials poden ser més variables, es poden centrar més en temes específics i poden assumir un paper simbòlic davant la resta de la societat." (Melucci, 2001, pàg. 166) En termes d'estratègia alguns autors apunten que les noves formes de protesta posen èmfasi en l'espectacle, en la representació, en l'escàndol, sobretot mediàtic, en el gest, en allò que és carnavalesc (Ekins, 1992; Hill, 1998; Ray, 1993). En termes organitzacionals, els nous moviments socials han descentralitzat les seves accions, amb la qual cosa han esdevingut maneres o estils d'organització més lleugers, que de tota manera exigeixen un alt grau de coordinació de l'acció. Constitueix el que alguns han anomenat una espontaneïtat organitzada. De fet, són molts els autors que destaquen l'aparença de xarxa, i sovint de juxtaposició d'organitzacions, que caracteritza la protesta contemporània. Aquests canvis organitzatius, a més d'un creixent èmfasi en codis culturals i d'estils de vida, i en la important presència de l'anomenada cultura de masses, o cultura popular, caracteritzarien, segons opinen molts entesos, els nous moviments socials (NMS). Així, tal com ens recorda Diani (2000), els moviments socials contemporanis poden ser vistos com si fossin xarxes informals de relacions entre multiplicitat d'individus i organitzacions, que comparteixen una determinada identitat col·lectiva i que mobilitzen certs recursos en uns determinats conflictes (Diani, 1990). Aquesta definició fa referència a diversos elements que intervenen en la caracterització del que seria un moviment social. Aquesta inclou:
a) El comportament específic dels actors, tant si són individus com organitzacions.
Tractar els actors i moviments com si fossin xarxes permet fer explícita la seva relació amb un entorn espacial, polític, econòmic, institucional concret, que evidentment té un paper crucial en tot procés de transformació social o de protesta. I, sens dubte, la noció de xarxa i de multiplicitat és especialment útil en un context en el qual els moviments socials contemporanis es formen i tenen com a objectiu contexts que traspassen els límits i fronteres nacionals que tradicionalment havien emparat els moviments socials del segle XX. D'aquesta manera, i tot i que cal ser crític amb aquesta fixació i focalització en els seus aspectes més nous, aquesta perspectiva permet orientar aquestes noves lluites i discussions que sens dubte van forjant una nova identitat pública, i que originen nous espais socials entre els participants de l'acció col·lectiva. A fi de comprendre la manera en què els moviments porten a terme aquesta funció, és molt important fer referència a les formes en què s'organitza la societat. En aquest sentit, en aquesta lògica que busquem, té un paper central la mediació tecnològica en les societats contemporànies. Tal com ens recorda Melucci (1996): "Avui en dia, a mesura que tractem cada vegada més amb moviments que no es poden referir a cap condició social específica, la qüestió de com un col·lectiu esdevé allò s'ha tornat més prominent." (Melucci, 1996, pàg. 84) Quan es té en compte aquest procés pel qual el col·lectiu mateix es converteix en col·lectiu, els diversos autors que es considera que pertanyen a l'enfocament dels nous moviments socials admeten la novetat de les organitzacions i grups actuals, i pensen que els moviments socials no són actors polítics ni subjectes històrics globals, sinó que, més aviat, se'ls ha de conceptualitzar com a fenòmens compostos de molts i variats elements que formen estructures segmentades, reticulars i multifacètiques. Ara bé, si prestem una mica d'atenció als elements que s'enumeren quan es refereixen a la seva composició, no trobem res que vagi més enllà del que tradicionalment ha constituït la matèria del fet social: relacions entre humans, processos cognitius, relacions de poder, valors, codis i significat... Això no obstant, si observem el desplegament d'activitats que duen a terme aquests nous moviments socials, trobem innombrables exemples que contrasten amb aquesta formulació i s'hi oposen (Rodríguez, Domènech, Tirado, 2000; Rodríguez, Tirado, Domènech, 2001). L'heterogeneïtat que proposa aquest enfocament queda reduïda, sovint, a un tipus d'heterogeneïtat de curt abast que exclou de la seva formulació qualsevol indici de referència al paper heurístic i explicatiu que poguessin tenir els elements no humans: tecnologia, artefactes tècnics, animals... Tal com mostrarem a continuació, els nous moviments socials despleguen i fonamenten la seva activitat en una heterogeneïtat tot court: humans i no humans, tecnologies diverses, formen part en igualtat de condicions del mateix entramat d'acció i significació. I en aquesta heterogeneïtat constitutiva és especialment destacable el paper de les anomenades TIC. 6. El paper de les TIC en els moviments socials Com dèiem, el creixent apogeu de les CMC ha encetat un important interès per part dels científics socials i ha augmentat els debats sobre els seus possibles efectes en les organitzacions socials contemporànies (Castells, 2001; Sieber, 2001). L'adquisició de nous mitjans, com també de símbols nous, és quelcom cada vegada més habitual entre actors polítics diferents. És el que d'alguna manera caracteritza el que molts anomenen "nova política", que dóna lloc a noves formes de comunicació política i ciutadana, com també a noves formes de participació i acció política. Això ha portat alguns autors a proclamar un "gir cultural" (Chaney, 1994) en aquesta modernització darrera o reflexiva que vivim (Beck, 1998), que ha donat lloc a noves "cultures polítiques" (Clarke i Hoffman-Martinot, 1998). Aquests canvis tenen l'arrel, en part, en els canvis esdevinguts amb les noves tecnologies de la informació i de la comunicació. Canvis que no tan sols representen una nova forma d'instrumentalitzar les raons, les maneres de fer política o de persuadir, sinó que en bona part modifiquen el que entenem com a política. Constitueixen unes mediacions imprescindibles per a comprendre les mutacions contemporànies (Fisher i Kling, 1993). Més que eines manipuladores, que ho poden ser, esdevenen màquines expressives (d'esdevenir) completament noves (Jordan, 1999). La mobilització d'aquest tipus de material cultural no tan sols transforma la pràctica política, sinó que també afecta les teories debilitades i redundants que envaeixen l'explicació de l'organització social i política. A continuació repassarem els aspectes que fins ara s'han estudiat d'una manera més sistemàtica.
6.1. L'apogeu de la comunicació assistida per ordinador (CMC)
Les TIC han modificat amb força dimensions temporals, geogràfiques, de proximitat que han afectat profundament les formes d'acció col·lectiva. Tant en la seva infraestructura com en noves formes de protesta, configuració de comunitats i identitats socials. Diani analitza aquests efectes en tres tipus d'organitzacions que s'inclourien en el que anomenem moviments: organitzacions que mobilitzen recursos de participació, organitzacions que se centren en recursos professionals i xarxes transnacionals (Tarrow, 1994; Diani i Donati 1999). Conclou que, sens dubte, la perspectiva que tenim dels moviments socials contemporanis ha de ser reinterpretada en vista de la mediació de les anomenades TIC, tant en l'organització i estructuració de les xarxes de les quals parlàvem com també en els processos de construcció de la identitat (Klein, 2001).
6.2. Internet i els moviments socials
Internet, sense cap mena de dubte, ha contribuït a modificar algunes de les nocions esmentades sobre els moviments socials. La major part de moviments socials i polítics fan servir Internet com una forma privilegiada d'acció i d'organització. És, de fet, el mitjà que últimament és més privilegiat. Què confereix aquest mitjà a la mobilització social? Davant la crisi de les organitzacions tradicionals, estructurades, consolidades, sòlides, com per exemple els partits polítics, Internet permet, és condició de possibilitat (Castells, 2001), l'aparició de nous actors socials, a partir, sobretot, de coalicions específiques sobre objectius concrets. Podem dir, doncs, que actualment Internet és l'estructura organitzativa, el mitjà, l'instrument de comunicació, la tecnologia suficient que permet nous desenvolupaments per a l'acció col·lectiva (Scott i Street, 2000). En un món canviant com l'actual, cada vegada més globalitzat, Internet esdevé el mitjà que permet la flexibilitat necessària a la mobilització, que permet aquesta redefinició espacial i temporal de la mobilització, mantenint alhora el component col·lectiu, d'afirmació i coordinació i focalització, que caracteritza l'acció dels moviments socials (Routledge, 2000). No és nova, per tant, l'afirmació que els moviments socials contemporanis s'organitzen, sorgeixen i es desenvolupen entorn de codis (Melucci, 1996). Actualment els moviments depenen en gran manera de la capacitat, disposició i composició de la comunicació, de la capacitat, doncs, d'aglutinar suports, de difondre i transmetre les seves idees, accions, mobilitzacions, etc., i Internet constitueix un eix fonamental per a la consolidació i possibilitat d'aquest tipus d'accions i organitzacions. La transmissió instantània d'idees en un marc molt extens permet la coalició i l'agregació entorn d'aquests codis (Waterman, 1998). La pregunta, doncs, que pertoca a l'acció col·lectiva contemporània sembla plantejada en els mateixos termes en què sembla que operin aquestes tecnologies: amb l'articulació local/global com a eix entorn del qual han de girar (O'Brien, 2000). No és estrany que la major part de grups i moviments articulin la seva acció entorn d'aquesta inquietud: com, amb accions locals, puc tenir efectes globals? Com ho puc fer? La pregunta que es plantegen aquests grups és, per tant, operativa, pel mecanisme, per les formes d'organització. Sens dubte les tecnologies de la informació i de la comunicació, i entre elles Internet, constitueixen un mitjancer perfecte per a resoldre algunes d'aquestes qüestions. Internet permet l'articulació dels projectes locals, alternatius o no, de manera que dóna forma a protestes globals, que a la fi aterren en algun lloc (cosa que podem veure evidentment en les darreres mobilitzacions antiglobalització). Aquests grups s'organitzen a partir de la connexió i coordinació global, de moviments locals, de grups dispersos, d'alternatives. Tal com ens recorda Castells: "La connexió global-local, que és la nova forma de control i de mobilització social en la nostra societat." (Castells, 2000) Malgrat aquestes consideracions, com havíem dit en la introducció d'aquest text, l'estudi del paper de les TIC en la innovació cultural i social és encara escàs, i cal examinar d'una manera més profunda, i sobretot a partir d'anàlisis detallades i concretes, les principals conseqüències de la mediació tecnològica en les societats actuals. Precisament ens dedicarem a això en els següents apartats. (Fragment de l'article publicat al web de la Universitat Oberta de Catalunya el juny del 2002. Per llegir-lo íntegrament cliqueu aquí)
|