Ciber... democràcia?

Bernat López
Professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació (UAB)

Introducció
No seria abusiu afirmar que l'anàlisi de les transformacions tecnològiques dels darrers anys en el món de la comunicació s'ha vist abordada des de dos paradigmes antagònics: ruptura versus continuïtat. De fet, el primer guanya de llarg. El terme "revolució" està més de moda que mai en el debat públic, com també ho està en la reflexió teòrica en ciències socials. D'entre totes les "revolucions" en curs, la més popular és, sens dubte, la "revolució de la informació", amb la seva atractiva i colorida gamma de conceptes que ja estan quallant a nivell massiu: "societat de la informació", "autopistes de la informació", "societat digital", "superautopista electrònica"... Els profetes del canvi digital ja han anunciat la bona nova d'una ciber-arcàdia feliç, i la classe política s'ha apressat a magnificar i a difondre les meravelles de la futura societat interconnectada: reactivació de l'economia, reducció de l'atur, teletreball, millora ecològica, sanitat, educació i cultura per a tothom i... democràcia electrònica. (...)

El tema de discussió aquí serà el mite de la democràcia electrònica i les idees que sustenten el pressupòsit que les noves xarxes de comunicació, i concretament Internet, contribuiran a millorar els sistemes polítics occidentals, basats d'una manera o altra en la participació del ciutadà. (...)

Una àgora electrònica?
El debat actual sobre la "democràcia electrònica", com tota discussió referida als avanços tecnològics, es troba irremissiblement tenyit pel tecno-optimisme, aquell pensament ingenu i ahistòric que atorga a la tecnologia la categoria de subjecte històric, indefectiblement al servei del progrés humà. Sense oblidar, però, la influència d'un altre posicionament clàssic, antagònic a l'anterior: l'anti-maquinisme, que parteix dels mateixos supòsits per arribar a la conclusió contrària. Del primer tipus és, sens dubte, el pensament d'Al Gore, el qual anuncia que "la intel·ligència de la IMI [Infrastructura Mundial d'Informació] difondrà la democràcia participativa (...). En un cert sentit, la IMI serà ella mateixa una metàfora de la democràcia (...). Veig una nova edat atenenca de la democràcia forjada en els fòrums que la IMI crearà" (dins Comunicación Social/1995). Boniques paraules, sens dubte, que evoquen una ciutadania abocada a la presa de decisions col·lectiva i al debat públic gràcies al "botonet" que farà possible "el parlament a casa".

En realitat, aquest optimista vaticini parteix d'una negació de l'existència de l'espai públic, que haurà de sorgir finalment amb l'arribada de la telemàtica a domicili. En definitiva, seran les màquines les qui salvin la nostra malparada democràcia representativa, transformant-la en una ciber-democràcia. Ara bé, no acompleixen mal que bé els mitjans de comunicació "clàssics" (premsa, ràdio i televisió) les funcions de canals i instruments per al debat públic i per a la creació o modificació d'estats d'opinió? Els resultats no són cap meravella, però es pot esperar quelcom millor de les "autopistes de la informació", a part d'una intensificació del castrador bombardeig informatiu? El telèfon, d'implantació gairebé universal als països rics, no permet ja funcions molt similars de consulta, participació i plebiscit? Què fa suposar que les novetats comunicatives serviran per estimular el diàleg i la participació ciutadana, en lloc d'incrementar l'autisme consumista i desmobilitzador?

Internet: què és el que realment permet
(...) Tal i com se sol afirmar, la millor font d'informació sobre Internet és la mateixa xarxa. Això també val per al tema de la "democràcia electrònica". En un missatge enviat a la llista "Electronic democracy", coordinada per la Comissió Europea (veure http://www.ispo.cec.be), Michael Macpherson identifica fins a sis modalitats d'utilització d'aquests instruments pel que fa a participació i democràcia:
1. Proporcionar informació en línia sobre candidats en el període electoral.
2. Presentar diferents punts de vista (p.e. dels partits, dels grups de pressió, dels "líders d'opinió") sobre qüestions polítiques.
3. Promoure diversos projectes en línia i fora de línia ("off line") adreçats a millorar la deliberació dels ciutadans sobre un tema controvertit.
4. Promoure diversos tipus d'"interactivitat" (p. e. ciutadà - ciutadà, comunicació electrònica grupal, ciutadà - polític - ciutadà).
5. Oferir connexions en línia amb altres mitjans (p.e. radio local, diaris, publicacions minoritàries).
6. Oferir diverses formes de votació electrònica.

Totes aquestes funcions estan més o menys presents en l'experiència actual d'Internet, a partir de les utilitats descrites més amunt, però a un nivell molt minoritari, la majoria de vegades experimental. Es pot vaticinar que d'aquí sorgirà la ciber-democràcia del futur? El mateix contribuent a l'esmentada llista assenyala quelcom que pot semblar obvi, però que no està a la ment de molts dels entusiastes promotors de la "global village": cal una minuciosa recerca i un debat públic sobre com les democràcies, tal i com existeixen i funcionen actualment, haurien de o poden ser millorades. Aquesta recerca hauria d'abordar els sistemes democràtics en el seu conjunt i no limitar-se al paper actual o futur dels ordinadors. Efectivament, la telemàtica per si sola no canviarà substancialment les condicions i les característiques d'un sistema polític determinat, que depèn d'un complex còctel de determinants socials, econòmics i culturals, no només tecnològics.

Què podem al·legar a les promeses del tecno-entusiastes?
Els interrogants que genera l'aproximació tecno-optimista al tema de la "democràcia electrònica" són nombrosos. Per exemple:

Es parla dels beneficis de la telemàtica per a la democràcia. Però què en podem dir dels perills? El cablatge de les llars, la seva incorporació a xarxes fàcilment controlables des de nòduls centralitzats, la combinació de dades informatitzades provinents de registres de tota mena d'operacions realitzades electrònicament, el control de l'accés a les xarxes via tarifària... Tot plegat ens recorda que, si bé les possibilitats emancipadores de les noves xarxes electròniques són dignes de consideració, també ho són, i potser en major mesura, les potencialitats alienadores i de control en mans dels diferents poders. En la mesura que són aquests els qui estan liderant el projecte de les "autopistes electròniques", cal no il·lusionar-se excessivament en relació amb les seves intencions democratitzadores.

Les tecnologies són més o menys noves en les seves formes, però els problemes són els de sempre. La participació democràtica depèn de qüestions molt més complexes i de cicle llarg, que tenen a veure amb l'estructura social, els nivells de benestar, la distribució de la riquesa, la formació cívica i cultural, l'estat psicològic de les col·lectivitats i la disponibilitat de temps útil per a invertir en activitats "no productives". No creiem, per tant, que l'arribada de les "autopistes electròniques" a les llars canviï per se, i substancialment, les condicions actuals de la participació democràtica. Com a molt, poden suposar un avanç substancial com a instruments de consulta i sondeig, si bé fins i tot en aquest camp romandrà un obstacle insalvable, dolorosament comprovat per les empreses de sondejos electorals: no es pot obligar a ningú a opinar, ni tampoc a dir la veritat, contra la seva voluntat. Hi ha més elements per pensar que els nous instruments comunicatius, si s'arriben a consolidar, vindran a adaptar-se, i a reforçar, l'actual estat de coses en l'esfera pública, i s'operarà una simbiosi més o menys conflictiva amb l'actual sistema de comunicació.

(Fragment de l'article publicat amb el mateix títol a la revista Àmbits (núm. 2, Tardor 1996. Pàg.11-14), editada pel Col.legi de Doctors i Llicenciats en Ciències Polítiques i Sociologia de Catalunya.)