PAPER NÚM. 11
(Papel nº11/Paper 11)

Internet i política. Cap a un democràcia Inèdita?

Jordi Sànchez
Fundació Jaume Bofill

L'aplicació d'Internet a l'activitat política és encara un fenomen incipient. De fet, és tant incipient que no podem ni tant sols extreure'n unes conclusions prou sòlides sobre la seva aplicació. L'any 1994 va marcar l'inici de les primeres experiències de seguiment de l'activitat política a la xarxa. A l'estat de Minnesota, als Estats Units, naixia un projecte (E-democracy) amb la pretensió de fer el seguiment des d'Internet de la campanya electoral d'aquell any. Minnesota va esdevenir el referent d'experiències posteriors en d'altres punts del planeta i encara avui aquesta pàgina i el seu promotor, Steven Clift, són consulta i referència obligada en el debat i la reflexió sobre la democràcia electrònica. Des de fa uns quants mesos s'ha iniciat a Catalunya una experiència de democràcia electrònica que té com a centre el Parlament de Catalunya. Aquesta experiència persegueix posar a l'abast del ciutadà tota la informació sobre l'activitat parlamentària i facilitar al màxim la comunicació entre la societat i la classe política, amb l'objectiu últim d'incrementar la participació ciutadana. El projecte català de democràcia electrònica, anomenat democràcia.web, té en el seu plantejament un horitzó que va més enllà de realitzar únicament el seguiment passiu de l'activitat política, ja sigui de les activitats o els discursos propis d'una campanya electoral (com va ser el cas en origen de l'experiència de Minnesota) o del treballs quotidians del propi Parlament. El projecte democràcia.web pretén explorar noves vies de participació ciutadana en l'activitat política a través d'Internet, especialment en una de les àrees que tradicionalment ha estat més opaca a la participació, com és el treball legislatiu. Certament aquest objectiu només està sent possible gràcies a l'actitud dels propis grups parlamentaris que des de l'inici van acollir la proposta de la Fundació Jaume Bofill sense posar-hi entrebancs. A tall d'exemple es pot comentar dues de les possibilitats que aquest projecte ofereix. La primera és la de comunicar-se via e-mail amb els grups o amb qualsevol diputat per fer arribar les preocupacions o les suggerències que cadascú pugui tenir. Una lectura a través de la pàgina democràcia.web d'aquestes cartes electròniques i de les respostes que els diversos grups van donant a les mateixes, demostra que, ja avui i a casa nostra, Internet és un bon instrument en la comunicació polític-ciutadà. La segona possibilitat que s'ofereix és encara més espectacular. Qualsevol ciutadà o grups de ciutadans poden, hores d'ara, fer arribar les seves 'esmenes' als projectes o proposicions de llei que s'estiguin tramitant al Parlament. Certament, aquestes esmenes tenen només un valor informatiu, i només en cas que algun grup les adopti com a pròpies tenen possibilitats de ser presentades. El cert, però, és que de les esmenes enviades en la primera experiència d'aquesta pàgina, i que feien referència al text del Projecte de Llei sobre Consells Socials de les Universitats Catalanes i al Projecte de Llei sobre el Consell Interuniversitari de Catalunya, algunes d'elles varen ser recollides per alguns grups parlamentaris i presentades com a esmenes pròpies.

Aquesta explicació sobre les possibilitats que ofereix la pàgina catalana de democràcia electrònica em porta a una reflexió més general sobre els escenaris que Internet dibuixa. En alguns sectors, bàsicament acadèmics i polítics, s'ha encetat un tímid debat sobre l'eclosió d'una nova democràcia, precisament a partir de les possibilitats que sembla que ofereix Internet. De fet hi ha qui planteja que gràcies a les noves tecnologies serà possible fer novament realitat el model de democràcia directa, amb el qual encara es recorda la democràcia atenenca. Els qui abonen aquesta tesi estant convençuts que Internet és, en ell mateix, un element alternatiu al model de societat actual i que gràcies a la força que Internet té i al potencial que amaga, la societat canviarà. La meva perspectiva és més modesta i, de moment, es limita a veure Internet només com un instrument que pot ser utilitzat per millorar algunes de les deficiències que la nostra societat té, també en l'àmbit de l'actuació política.

Internet, en ell mateix i en la seva aplicació en l'activitat política, no és ni crec que arribi a ser la solució a tots els mals que els sistemes democràtics tenen. Per tant, la confiança en Internet ha de ser, en aquest sentit, limitada. No sé si en el futur tota la població estarà en condicions d'emetre el seu vot sense sortir de casa i fins i tot de facilitar el plebiscit quotidià. Tècnicament, amb tota probailitat, això serà possible d'aquí uns pocs anys. La qüestió, però, no rau només en els potencials tècnics d'Internet ni en la seva implantació universal, sinó en saber si aquestes possibilitats aplicades a la presa de decisions polítiques donaran un resultat qualitativament millor que l'actual. Certament la nostra democràcia té un clar dèficit de participació, però una més gran participació no hauria de ser associat necessàriament a l'aparició de la democràcia directa i a l'aniquilació del sistema representatiu. Entre d'altres coses perquè el model de democràcia directa i del plebiscit com a presa de decisions, encara no ha resolt satisfactòriament el respecte de les majories cap a les minories. Precisament la nostra societat, fortament diversa i complexa, té en el respecte a les minories un dels seus principals reptes.

Faig aquesta afirmació des del convenciment que l'aplicació d'Internet a l'activitat política ofereix moltes possibilitats. En primera instància que la informació circuli i estigui a l'abast de tothom. Sense informació, o només amb la informació a la disposició d'uns quants, no és possible prendre cap decisió democràtica. En segon lloc cal considerar que Internet permet una comunicació i un debat ràpid i econòmic entre diverses persones (correu electrònic, llistes de distribució, debats, xats...) sense que ni el temps ni l'espai condicionin excessivament la seva realització. Certament el valor afegit d'una trobada presencial no sembla fàcilment substituïble per les trobades virtuals, però les dificultats que sovint determinades trobades comporten (costos de desplaçament i sovint distàncies insalvables) si que fan que l'espai d'Internet pugui ser una nova àgora que permeti comunicacions que presencialment difícilment es produirien. Així doncs, i dit molt ràpidament, Internet pot fer possible una més gran participació i a la vegada una participació amb les suficients garanties d'informació a l'abast de tothom i amb les possibilitats de l'adequat contrast d'opinió. En aquest sentit, i si pensem en una democràcia més participada i amb una participació no impulsiva ni irreflexiva, si que podem parlar que Internet és un potencial per a una democràcia inèdita, on sense trencar el sistema representatiu, si el complementi i el faci, finalment més democràtic.

Caldrà estar molt vigilant, però, que l'aplicació de les noves tecnologies no generin noves desigualtats. L'esforç perquè Internet arribi amb garanties de poder ser utilitzats per tots els sectors socials, independentment de la seva edat, lloc de residència i posició econòmica, és la primera condició perquè l'aplicació d'Internet a l'activitat política sigui realment democràtica. Garantir això, és avui la principal obligació de les administracions públiques.

(Article publicat a la revista Marc de Referències, abril 1999).