El tercer espai

Amb l'elecció de Jordi Pujol com a president de la Generalitat, amb els vots favorables de CiU i PP, s'ha resolt una de les incògnites que planaven sobre la política catalana més immediata. En el mateix debat, PSC i IC hi votaven en contra, mentre que ERC s'abstenia. Durant setmanes, el vell partit de Macià i Companys ha estat objecte de tota mena de comentaris, crítiques i pressions, abans i després de la votació. Fins a la investidura, hi ha hagut una veritable mobilització, per terra, mar i aire, de sectors pròxims a la coalició governant, amb l'objectiu d'influir sobre ERC, per tal que aquest partit arribés a un acord amb CiU i, doncs, votés favorablement Pujol com a president. Des del mateix dia de l'abstenció, la mobilització general ha canviat de lleva i ha afectat els cercles socialistes i ecosocialistes que han blasmat la formació republicana per l'orientació del seu vot. En realitat, el capteniment dels vells partits, l'actitud dels uns i dels altres en relació amb ERC ha estat, exactament, la mateixa. Avesats a un model estrictament bipartidista, amb els satèl·lits corresponents a banda i banda, aquest sistema empobridor i paralitzant ha irritat les polítiques clàssiques que, de vint anys ençà, no toleren que hi hagi algú que vagi per lliure i que actuï com allò que és: com un partit independent i sobirà que vota, exclusivament, en funció dels seus criteris, prioritats i interessos.

ERC, per tant, ha votat allò que, lliurement, ha volgut votar, deixant al marge que l'orientació del seu vot hagi plagut o desplagut un bàndol o altre, tots els quals s'haurien estimat més que el partit de l'esquerra independentista hagués votat allò que, de fet, els convenia a ells i als seus interessos i no el que convenia a ERC. No ha estat així. Ni s'ha votat SI com volia Pujol, ni s'ha votat NO com desitjava Maragall, de manera que cap dels dos no ha pogut tornar a monopolitzar el significat d'un vot i, en definitiva, tornar a partir pel mig, en dos sectors permanentment confrontats, la riquesa de matisos de la democràcia catalana. Ens hem abstingut i hem mantingut una posició singular, no coincident amb cap altra força, amb tota coherència amb el missatge central de la nostra campanya i amb el nostre combat permanent per trobar sortides polítiques capaces de superar la polarització reduccionista i estèril. No pot haver estat cap sorpresa per a ningú, doncs, que, a l'hora de la veritat, no hàgim fet seguidisme dels uns ni dels altres i hàgim optat per un camí propi, diferent del camí dels altres. Des del punt de vista democràtic, l'abstenció és una opció tan legítima com qualsevol altra. No teníem motius per votar "Sí" al candidat Pujol, atrinxerat en un immobilisme institucional sense altre objectiu que satisfer el PP i que retardarà tot avenç real del nostre país, ni tampoc per emetre un no que, a l'instant, Maragall s'hauria autoadjudicat com un suport evident a la seva persona i a la seva política. És cert que, ben mirat, potser el cos ens demanava de votar que no, però d'altra manera ens haurien anat les coses si, habitualment, féssim més cas dels impulsos estomacals que no pas de les reflexions menys immediatistes i més a mig termini.

Ens hem abstingut, exactament com va fer el PSC fa quatre anys i sense que, en aquell moment, es produïssin els comentaris malèvols i l'esquinçament de vestidures que hi ha hagut ara, amb unes dosis considerables de cinisme professional per part de certs comentaristes, incapaços d'alçar la veu contra una maquinària potent com la del PSC, però sempre a punt per bastonejar una estructura encara feble com la d'ERC. Aleshores, els socialistes van abstenir-se a canvi de res, ara nosaltres, al contrari, ho hem fet a canvi d'un seguit de contrapartides polítiques, bàsicament de caràcter social, en terrenys diversos: augment d'un 20% dels pressupostos en llars d'infants públiques i un servei d'inspecció regular per a aquest àmbit docent, al costat de criteris homogenis en la matriculació conjunta per a centres públics o concertats; creació d'un fons per a l'abaratiment dels peatges, en un acord on apareix per primer cop la paraula rescat, relativa a les autopistes actualment en règim de concessió; llei de suport a les unitats familiars; partida pressupostària de 2.000 milions de pessetes per al reviscolament del petit i mitjà comerç, d'estructura generalment familiar, enfront del monopoli comercial de les grans superfícies de capital francès; ponència conjunta per elaborar una llei d'incompatibilitats; creació de l'Institut de les Indústries de la Cultura, com a factor de reactivació d'aquest àmbit; modificació de la llei del Consell Audiovisual, a partir de la proposta republicana; resolució per dur al Congrés de Diputats espanyol per garantir la presència institucional de Catalunya a la Unió Europea i a la UNESCO; signatura de convenis de col·laboració, en el terreny econòmic i cultural, amb les administracions de la resta dels Països Catalans; moratòria d'un any de les línies d'alta tensió, amb un estudi sobre les necessitats energètiques reals del territori i la capacitat de les línies actuals i, finalment, modificació del Pla General Territorial, amb la creació de l'Institut de Desenvolupament de l'Alt Pirineu, marc territorial que haurà de convertir-se en un àmbit funcional de planificació. En fi, tot això ho ha aconseguit ERC, no pas per votar sí, sinó només per abstenir-se. Com apuntava un periodista, aquesta deu ser, probablement, una de les abstencions més cares de la història...

Però més enllà d'allò a què CiU s'ha hagut de comprometre públicament, a canvi de l'abstenció d'ERC, l'abstenció en si mateixa és l'expressió madura i definitiva de l'existència d'un tercer espai polític a Catalunya, diferent del que representa ara mateix CiU, amb el PP vora seu, i diferent també d'un PSC, amb IC a la seva cua. ERC ha tingut el coratge de sortir del guió oficial i ha escrit la seva pròpia obra, malgrat el risc evident d'incomprensió sincera o de crítica interessada. Aquest país està massa mal acostumat a analitzar la realitat tan sols en dues dimensions, la convergent i la socialista o, potser millor, l'anticonvergent i l'antisocialista. Els partidaris i detractors dels uns i dels altres, de fet, els ho perdonen tot, als seus, per més que no en deixen passar ni una als altres. Tot i els acords amb el PP, la tebior del seu projecte nacional i el fre de mà posat al procés cap a la sobirania, els patriotes li perdonen tot a CiU, la comprenen i la justifiquen. I molta gent d'esquerres fa el mateix amb el PSC, malgrat totes les Fileses, Gals i Roldans del món, per més que als patriotes d'esquerres ningú sembli disposat a entendre'ns, perdonar-nos o justificar-nos gairebé res. Som conscients que paguem el preu de la nostra independència política, la nostra voluntat de construir, finalment, un espai que no es digui només catalanista, sobiranista o nacionalista, ni tampoc que es declari exclusivament progressista o d'esquerres. La nostra abstenció i la nostra feina política quotidiana no té cap més objectiu que oferir a la societat catalana la lenta reconstrucció d'un nou espai polític, carregat d'il·lusió i de futur, que de fet és el més vell de tots: el catalanisme popular, el nacionalisme d'esquerres, l'esquerra nacional. Heus aquí, doncs, el tercer espai, un espai que anirà creixent cada cop més i que, justament per això, provoca tanta inquietud i irritació entre els defensors de les polítiques de sempre i entre aquells que ja han renunciat a bastir una proposta pròpia, per al país i per a l'esquerra, però que no han abandonat aquell dogmatisme ideològic que els permet donar lliçons a tothom, dient què han de fer els altres i sentenciant què és bo i què no ho és...

Josep-Lluís Carod-Rovira
Secretari General d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)