Benvolgut Àlex

Abans de res li agraïm la confiança dipositada en nosaltres. Des d'ERC sempre hem considerat que les minories s'inclouen dins de la majoria global, sense fer cap mena de distinció per raó de raça, sexe, religió, orientació sexual, doncs per nosaltres tothom, pel sol fet de ser persona, és igual i ha de tenir el mateix tracte i consideració, independentment de les diferències personals que tots tenim.

Per això mateix, sempre hem lluitat per aconseguir que la societat reconegués aquesta igualtat, i que tanmateix considerés com un enriquiment social les diferències entre les persones, doncs tothom ha de poder triar lliurement i sense cap mena de coacció social, la seva condició cultural, religiosa o sexual.

Compartim amb vostè que la base per a tota convivència és sens dubte el respecte de les persones, i que aquest respecte ha de ser el fonament de tota societat. Per això cal inculcar aquest principi a tots els sectors socials i incloure'l dins de les polítiques socials i educatives.

Atentament,

Carme Porta i Abad
Diputada del Grup Parlamentari d´ERC.

FÒRUM-2004, LA EXPO DE LES CULTURES I ELS VALORS.

El Fòrum Universal de les Cultures es pot qualificar com una mena d'aparador cultural globalitzat, perquè les "cultures" són la substància que es vol mostrar i lluir, i perquè la seva producció, difusió i realització s'inscriuen en el marc d'activitats globalitzades, essent el món sencer el seu destinatari. En aquest article em vull referir a la concepció teòrica del discurs oficial del Fòrum, que es caracteritza per l'ambigüitat ideològica i per ser poc crític amb l'actual globalització i amb l'abordatge dels problemes i conflictes en el món. Posant l'accent en el diàleg entre les cultures deixa en segon pla els grans desequilibris i injustícies socials, les seves causes i els qui en són responsables. Cal dir, però, que el programa d'activitats és molt plural i integra visions progressistes, amb la presència d'experts i intel·lectuals de reconegut prestigi per les seves aportacions. Però el que es projecta en la difusió i llançament del Fòrum és una festivalització de les cultures, la preeminència del fet cultural i la negació de la política com a part constitutiva de la naturalesa i relacions entre els pobles.

És significatiu que l'Agenda de principis i valors s'inspiri, entre d'altres, en Klaus Schwab, president i fundador del Fòrum de Davos, que fou símbol del poder capitalista i tingué com a resposta el Fòrum de Porto Alegre. Aquesta presència del pensament conservador és congruent amb els èmfasis i oblits en el discurs del Fòrum. Així, en els objectius s'especifica la necessitat de respecte i acceptació de les diferències culturals i, en canvi, no hi ha cap referència a les condicions que converteixen aquestes diferències en desigualtats, que són les que, de fet, impedeixen desenvolupar la cultura de la pau i l'ètica de la globalitat propugnades. Tampoc s'hi fa esment quan es parla de desenvolupament humà sostenible. En canvi, en les referències a la cultura de la pau sí s'indica la necessitat de la justícia social i política, la salvaguarda dels drets humans i l'harmonia amb l'entorn, però el respecte a les altres cultures és el que apareix en primer lloc i com a element més destacat.

El text de presentació del Fòrum, escrit per Jaume Pagès, proporciona la concepció de l'esdeveniment. En un agosarat recorregut històric que, en tres pàgines, pretén presentar les grans fites de la humanitat, Pagès subministra una visió fortament eurocèntrica i unilinial de la història. L'eix conductor, els moments destacats com a importants, correspon a expansions "territorials": així són qualificats (disfressats) els processos de conquesta que han donat lloc a la constitució d'imperis o de grans potències colonials. En el text es parla de territoris, mai de persones ni de societats, mai de dominació política o econòmica, mai de desigualtats socials. Segons Pagès, els avenços de la humanitat consisteixen en simples expansions territorials, en "moviments de fronteres" que identifica amb el progrés. Segons Pagès també, ara el repte és socialitzar la cultura i promoure el diàleg entre les cultures com a instrument per a avançar en la pau i la sostenibilitat. El paper de la política no apareix.

L'organització de l'esdeveniment ha estat a càrrec de l'ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i de l'Estat, governats inicialment per partits polítics diferents. Justament per conciliar visions ideològiques confrontades es va ometre el paper de la política en la definició dels continguts del Fòrum i en la comprensió dels fenòmens culturals. Però negar la política no vol dir que hi sigui absent, sinó que, pel contrari, hi és present en forma d'un discurs que, en la pràctica, reprodueix la visió neoliberal del capitalisme global; no la del liberalisme salvatge, sinó la del paternalista i compassiu que vol ser "socialment responsable".

El Fòrum parteix d'un concepte de cultura que s'identifica amb les formes de vida, valors i creences dels pobles, traduïdes en diferències religioses, lingüístiques, ètniques i històriques. Així, cada cultura es concep com un univers amb lògica pròpia no sempre conciliable amb d'altres. El xoc entre cultures expressaria el conflicte entre aquests universos; el diàleg entre cultures, la solució de les diferències. Però les cultures no són sols això, perquè també cal tenir en compte la trama de relacions en què s'inscriuen els pobles i que també contribueixen a definir-los. Els antropòlegs insistim que, especialment en el món globalitzat en què vivim, no hi ha singularitats culturals aïllades i que els grups humans usen la diferència cultural en les seves estratègies de relació, tant en el interior d'una societat com en la seva ubicació en el món. La cultura no fa naturalment diferents els grups humans, sinó que és la necessitat de diferenciació el que condueix a utilitzar trets de la cultura com a marcadors d'especificitat. Per això la noció d'unitat cultural (o d'ètnia) sol vincular-se a unitats polítiques, o a unitats que desitgen tenir paper polític.

La diferència cultural és, al mateix temps, diferència en el terreny polític, econòmic i social, i n'expressa desigualtats. Els xocs entre cultures són, de fet, pugnes per aconseguir o consolidar determinades posicions de poder, o de defensar-se davant d'elles. L'anomenat "xoc de civilitzacions" per Samuel Huntington (ideòleg de la trilateral, per cert), expressat en la confrontació entre el món occidental i el món islàmic i l'amenaça d'aquest, és el nou llenguatge del vell imperialisme, que ha desplaçat al comunisme en l'eix simbòlic i material d'aquesta estratègia. Les guerres contra l'Iraq, per exemple (la més recent, i la de 1991), han tingut un fort component econòmic i estratègic-militar. De fet, el que està en joc és qui controla els pous de petroli més importants del món (ens mans del món àrab i islàmic) i qui controla la producció, el capital i els coneixements tècnics (en mans dels països del Primer Món, amb l'hegemonia dels Estats Units). És això el que queda ocult darrera la retòrica del xoc civilitzatori.

En definitiva, no hi ha fets culturals fora de les relacions de poder. Les injustícies socials i les desigualtats econòmiques s'han globalitzat, i en els darrers anys tant la concentració de riquesa com l'exclusió en el món han augmentat en comptes de disminuir. També les guerres s'han globalitzat. Els més forts controlen els factors tecnològics i les armes i poden imposar el seu poder; però, al seu torn, la misèria, el subdesenvolupament i el ressentiment són el caldo de cultiu del nou terrorisme, d'abast internacional. Sense resoldre les situacions de desigualtat i injustícia social no pot haver les condicions per a la pau i per a que el diàleg entre cultures pugui prosperar.

Cultures, drets humans, i drets de ciutadania

No es tracta de negar la conveniència del diàleg entre cultures, objectiu primordial del Fòrum, però sí d'afegir-hi les condicions per a que el diàleg sigui possible. I és que, com deia Aristòtil, no hi ha amistat sense una certa igualtat i, per tant, la reducció de les desigualtats és imprescindible per a l'existència d'una societat civil internacional en pau. Des d'aquesta perspectiva, la reflexió ha de passar del terreny dels valors associat a l'àmbit de les cultures, al terreny dels drets, associat a l'àmbit de la ciutadania; de les grans declaracions d'intencions, a les actuacions polítiques per a fer-les efectives; del paternalisme compassiu als compromisos per a eradicar els desequilibris i injustícies globals.

En aquest context, és suficient la Declaració Universal dels Drets Humans? Recordem que neix a Europa com a resultat de la victòria popular front les servituds i desigualtats de l'antic règim feudal. Actualitzada i renovada per Nacions Unides, ha tingut un immens poder alliberador en el món i, al mateix temps, degut al caràcter abstracte del seu text, també ha pogut ser utilitzada amb d'altres intencions i contextos. Avui la Declaració Universal dels Drets Humans continua essent un referent com a punt de partida, però no com a punt d'arribada, per diverses raons: perquè el seu caràcter universal obliga a situar el paper de la diversitat cultural, perquè no està del tot resolta la contraposició entre drets individuals i drets col·lectius, perquè es necessita superar el caràcter abstracte dels drets humans amb el reconeixement, concret, de drets de ciutadania per part dels Estats i contemplar els nous drets emergents sorgits en el marc de la globalització. Vegem aquests diferents aspectes.

La ideologia dels drets humans constitueix un referent de caràcter universal i, per tant, aplicable a totes les cultures. Esdevé així la norma última que han de tenir totes les societats del planeta per a assegurar als seus membres progrés i llibertat. En considerar que expressa la "veritable naturalesa de l'home", s'entén que transcendeix totes les diferències culturals i històriques. Es tracta d'una definició que ha de ser respectada per totes les societats, i que mesura el grau de progrés de les cultures en l'escala de la humanitat. No és sorprenent que en el cim d'aquesta escala es situïn els pobles de l'occident i dels països del "Primer Món", que són els que van produir aquesta declaració. Si el cristianisme ha estat, fins a finals del segle XIX, el que legitimava l'acció de "civilització" promoguda a través del domini colonial, la Declaració dels Drets Humans corre el risc de jugar un paper equivalent, en la seva utilització com a mesurador del grau de desenvolupament de les diferents societats. Efectivament, en la història recent hi ha nombrosos exemples d'utilització dels drets humans per a legitimar o condemnar sistemes polítics, o per a justificar intervencions armades contra altres estats. El nou colonialisme es disfressa avui de lluita per la democràcia i els drets humans (la guerra d'Iraq, com exemple més proper, s'ha fet en nom d'aquests valors i la mentida de l'existència d'armes de destrucció massiva).

Identificar l'ús instrumental de la ideologia dels drets humans permet situar les diferències culturals en el marc de les jerarquies i sistemes de poder globals. No es tracta de caure, en contrapartida, en el relativisme acrític i substituir la dimensió universal dels drets humans per la lògica particular de cada cultura. No es pot justificar de cap manera l'existència d'injustícies i vulneracions de drets que es puguin produir arreu del món, sinó de tenir les eines per comprendre com aquestes situacions són utilitzades en les estratègies de poder i en els processos de dominació.

També cal plantejar-se el reconeixement de drets col·lectius i com es compaginen amb els drets individuals. La comunitat internacional considera cada vegada més que la pluralitat d'identitats, especialment la diversitat cultural, és un valor fonamental, que convé defensar i encoratjar. El reforçament de la diversitat és essencial per a respectar els drets culturals, la promoció de la tolerància i la lluita contra la discriminació a tots els nivells de la societat. Amb les noves tecnologies de la informació i les comunicacions, i amb l'hegemonia dels Estats Units en la indústria cultural i la seva difusió, es reconeix encara més la necessitat de preservar i promoure la diversitat cultural i lingüística dels diferents pobles. És aquesta una qüestió molt complexa perquè els dos tipus de drets es troben imbricats. Així, per exemple, el reconeixement del dret col·lectiu a una determinada llengua, és el que preserva el dret individual de la seva utilització. Però també els drets col·lectius poden ser usats en contra dels drets individuals. Coneixem prou bé a Catalunya la naturalesa d'aquest debat. Més difícils de conciliar són les situacions d'alguns pobles que basen la legítima defensa de la seva identitat en uns valors i pràctiques que conculquen llibertats i drets personals. L'extensió del sistema democràtic és el que ha de permetre garantir els drets individuals de totes les persones, sigui quina sigui la seva cultura. En qualsevol cas, el valor de la tradició no en pot ser una excusa ja que, en l'evolució de les societats, la preservació de la tradició comporta la selecció d'uns trets i l'abandonament d'uns altres i, per tant, el manteniment de la identitat no té per què fer-se a partir de valors o pràctiques que atemptin a drets individuals.

Una altra dimensió necessària és la traducció dels drets humans en drets de ciutadania; és a dir, passar de la noció abstracta dels drets, al compromís polític de fer-los efectius. Vivim en aquests moments en una aparent paradoxa. Per una banda, es produeix el sorgiment de nous drets, que responen a noves demandes (com el dret a la formació continuada, a la democràcia participativa, al salari ciutadà o l'accés a la informació), i perquè els reconeguts pels Estats són insuficients per a abastar les noves situacions sorgides dels processos de globalització i dels canvis socials i tecnològics recents. La seguretat alimentària, la lliure circulació de persones, la justícia internacional, o la pau, entesos com a drets, només podran fer-se efectius en nous escenaris polítics i només tenen sentit en el marc de la globalització.

Per una altra banda, hi ha societats amb grans mancances i greus problemes de supervivència dels seus membres, on no es poden garantir drets elementals i bàsics que són realitat en els països rics. Fets com la fam, la pobresa, la dificultat d'accés a béns vitals com l'aigua, la sanitat bàsica insuficient, la mortalitat elevada o la degradació ambiental evidencien les grans desigualtats existents en el món i un seriós risc de regressió d'una part de la humanitat. Patrick Viveret constata que les despeses mundials necessàries per a tractar els mals més indesitjables de la humanitat equivalen a menys d'una cinquena part del que els països rics destinen a publicitat. No estem davant d'un problema de mitjans, sinó de voluntat política i social. I és que la mundialització de l'economia no ha tingut el seu equivalent en les institucions polítiques, i no s'han generat mecanismes redistributius a escala global. En definitiva, no s'ha governat l'economia. Aquesta feblesa de l'acció política fa que els drets es limitin a l'abstracció dels drets humans. Avançar en la consecució dels drets de ciutadania és condició i símptoma d'un canvi social global en sentit de progrés, justícia social i pau.

Per a acabar...

El Fòrum és una mena d'expo que exhibeix valors, en paraules del seu responsable; una mena de parc temàtic políticament correcte, afegeixo jo. En correspondència amb el discurs oficial, els missatges de bones intencions, la constatació de les desgràcies humanes, la tolerància compassiva, el folklore multicultural, les visites de primeres dames i governants, les cuines exòtiques o els bells paisatges de selves i rius llunyans que veurem aquests dies en el Fòrum serviran per tranquil·litzar males consciències i, en el millors dels casos, potser aportaran píndoles de coneixement sobre d'altres realitats.

Sense justícia no hi ha pau. Sense igualtat no pot haver diàleg real entre les cultures, i això implica anar més enllà dels valors i entrar en el terreny dels compromisos polítics i de les actuacions. Segur que algunes activitats del Fòrum tractaran aspectes com aquests i seria bo que poguessin tenir el protagonisme i ser recollits en les conclusions. Després dels resultats electorals de Catalunya i més recentment d'Espanya es donen les condicions per a potenciar aquelles activitats, discursos i conclusions que situïn el Fòrum de les Cultures al nivell que mereix la Barcelona de progrés i a favor de la pau. La Declaració de Barcelona hauria de tenir valor polític d'abast intercultural per a poder ser un referent posterior, tot recollint les aportacions que surtin dels diàlegs, escoltant els sectors crítics, i incorporant compromisos i recursos per l'acció. Si això no s'aconsegueix, les proclames en favor de la pau, la sostenibilitat i la diversitat seran, simplement, bones paraules, un brindis al sol, irrellevants.

Dolors Comas d'Argemir