Benvolgut Jordi,

Portem molts anys, pràcticament tot aquest segle, instal.lats en la dialèctica autonomisme pràctic-independentisme teòric. A punt d'entrar en el proper mil.lenni és hora de preguntar-se si és aquesta l'estratègia adequada o si pel contrari, com defensem, ha arribat l'hora d'avançar amb profunditat en el reconeixement dels nostres drets i, entre ells, el dret d'autodeterminació.

No cal dir que les raons que han de fer avançar aquesta darrera alternativa estan forjades en l'anàlisi de l'actual situació de bloqueig polític, sòcio-econòmic i nacional que pateix Catalunya com a resultant de l'herència paralitzadora de la transició i de l'acció dels partits polítics que han dominat l'escena política de manera hegemònica: el nacionalisme conservador, protagonista principal d'aquesta escena, que durant vint anys de govern a Catalunya ha rellegat els objectius nacionals en pro dels seus interessos econòmics i de classe, atrapat en l'actual conjuntura política pel pacte històric entre les oligarquíes espanyoles i la burgesia catalana; i un protagonista subsidiari, l'esquerra sucursal, més interessada en governar Espanya que en constituir un alternativa política, social i nacional, a CiU.

A més d'aquesta raó, diguem-ne que de praxi política i institucional imputable als partits polítics majoritaris a Catalunya, l'incompliment del pacte estatutari i el fracàs de l'actual model d'Estat, del que són globalment responsables els partits que van apostar per la transició i el marc constitucional vigent, es veu en el fet que el nou estat que neix de les cendres del vell estat franquista ha estat un estat continuïsta, que no ha estat transformat sinó que ell ha transformat els polítics que han detingut el poder, de manera que no ha servit ni per a democratitzar les estructures polítiques, ni per a encaixar els fets nacionals, ni per a garantir un funcionament eficaç de l'administració.

El 1978, malgrat tots els aspectes negatius de la Constitució, es va preveure un model flexible i obert, dintre de les seves limitacions, que havia de servir per donar resposta sobrevinguda a les necessitats de les diferents nacionalitats i regions. Això va fer abrigar alguna escletxa d'esperança als qui no havíen dipositat la seva confiança en la Constitució. En la pràctica, en canvi, s'ha anat caminant cap a la equiparació uniformadora de nacionalitats i regions, i a la progressiva estatalització del sistema, a través de revisions doctrinals, interpretacions centralistes del TC i sequeres de transferències. I el resultat, a hores d'ara, no ha satisfet ningú. Ni als representants de l'Estat ni als de les autonomíes, encara que, com és lògic, per distintes motivacions. Els primers afirmen que cal tancar el model d'estat definitivament, i posar punt i final a aquesta provisionalitat i a les creixents exigències producte de la voracitat nacionalista, quan en realitat, el que s'ha construït és un model d'esta t ancat, estatalista, uniformitzador, sense especials concessions a les nacionalitats i dirigit més a consolidar la integració i la unitat estatal que a satisfer les aspiracions d'autogovern de les nacionalitats.

Aquest és el context que ha generat una conscienciació social i política, en quant a la superació de l'actual marc institucional, favorable a la realització pràctica del dret d'autodeterminació. Només cal veure els resultats que vessen algunes enquestes que revelen el nivell d'acceptació popular d'aquest dret democràtic o els pronunciaments que en aquest sentit ha fet el Parlament de Catalunya, especialment l'any 1989 a instàncies d'ERC; posicionaments tots ells que deixen el nivells d'autogovern de Catalunya i la seva configuració política concreta a la voluntat de la ciutadania catalana legítimament expressada.

Així les coses, el problema que es planteja de cara a l'exercici del dret d'autodeterminació és si aquest dret està reconegut a l'ordenament jurídic espanyol i si el poble català és subjecte d'aquest dret. En aquest sentit, es pot apuntar que l'Ordenament jurídic de l'Estat reconeix el dret d'autodeterminació. L'article 96 CE i l'article 1 CC estableixen que els Tractats Internacionals subscrits pels Governs i ratificats per les Corts, una vegada publicats al BOE, s'integren en l'Ordenament jurídic, és a dir, es converteixen en Dret Positiu i ocupen un lloc intermig entre la Constitució i les lleis orgàniques.

En aquest sentit es pot afirmar que des del 30 d'abril de 1977 els pactes sobre Drets Civils i Polítics de 1966, que recullen el dret d'autodeterminació dels pobles són una norma positiva interna, que obliga a l'Estat Espanyol.

Per una altra part, és cert que el reconeixement del dret d'autodeterminació de l'article 96 CE topa frontalment, amb l'article 1 CE, atès que com s'ha dit en un altre moment, si autodeterminació equival a sobirania nacional, l'article citat només reconeix com a sobirà al Poble o Nació espanyola. Això en quant al reconeixement. Respecte a l'exercici, en versió independentista i de secessió de l'Estat Espanyol, aquest toparia a més amb l'article 2 CE que estableix la unitat indivisible i la integritat territorial de la nació espanyola.

Fins al moment no s'ha produit cap conflicte polític intern en l'Ordenament jurídic espanyol perquè, a pesar de que existeixen normes contradictòries, unes que reconeixen el dret i d'altres que el prohibeixen, l'Estat ha interpretat que el dret d'autodeterminació és per a altres pobles i no per a les minoríes nacionals existents al seu sí. Desgraciadament, també, tots els estats signants dels Pactes han donat per fet que el reconeixement de l'autodeterminació no pot ser utilitzat per a la desmembració dels estats membres de la Comunitat Internacional.

Ara bé, aquesta qüestió pot cambiar radicalment en el futur més immediat. Cal estar amatents al resultat de les negociacions polítiques que posin fi al conflicte de la violència a Euskadi, on sembla, s'ha plantejat obertament aquesta possibilitat i fins i tot la via possible per a exercitar-lo, el referèndum. Tanmateix, en el supòsit que la situació no variés, s'obre la porta al recurs al conflicte constitucional amb l'Estat, en el supòsit que el poble català, considerant-se titular d'un dret reconegut en el propi Ordenament jurídic, procedís a una declaració legal en aquest sentit, com veurem més endavant.

El primer pas, però, per a l'exercici del dret d'autodeterminació és l'autoaformació com a poble, perquè una cosa és que els pactes internacionals reconeguin genèricament l'existència de drets dels pobles, i una altra, molt distinta, que el poble català, en exercici d'aquell dret, s'autoproclami com a tal. En aquest sentit, tot i la importància dels pronunciaments del Parlament sobre aquesta qüestió, i entre elles la ja citada Resolució 98/III del Parlament que va donar lloc a la declaració solemne de la no renúncia de Catalunya a exercir aquest dret, no deixem d'estar davant d'una declaració formal, però de valor testimonial, tramitada com a Proposició No de llei i, per tant, sense aparents efectes jurídics.

Fins que aquesta declaració no revesteixi forma de Llei formal no generarà cap conflicte juridic i no servirà per posar al descobert la contradicció interna de l'Ordenament jurídic espanyol que, com hem vist, per una banda admet aquest dret i per una altra el nega.

La declaració per llei de la sobirania: La via del conflicte constitucional

Aquesta contradicció interna no ha estat explotada jurídicament fins ara. El fet que l'article primer CE només reconegui la sobirania del poble espanyol i, per mitjà de l'article 96 CE es reconegui la de tots els pobles, amaga una contradicció que només es posarà de relleu el dia que qualsevol poble dels que conformen l'Estat Espanyol, per exemple el català, es proclami com a tal en virtud d'una Declaració de sobirania.

La citada declaració del Parlament de Catalunya de 1989, reconeixent el dret d'autodeterminació i, per tant, de la sobirania del poble català entesa com a potestat dels seus ciutadans i ciutadanes per a decidir lliurement i democràtica el seu estatut polític, dotant-se d'un marc propi o compartit, no portarà aparellats efectes jurídics si el Parlament de Catalunya, com òrgan dipositari i legitimat per a impulsar l'exercici d'aquest dret, no pren la decisió d'atorgar rang de Llei a aquella important Declaració, si fa no fa en els mateixos termes en què es va aprovar. En aquest cas, ens trobaríem davant d'una Declaració legal de sobirania del poble català.

Aquesta mesura, consistent en modificar el rang de la Resolució 98/III del Parlament, basada en el propi Ordenament Jurídic espanyol, permetria a través d'un procediment democràtic posar de relleu les contradiccions del Sistema. Contribuïria a generar un conflicte jurídic-constitucional que obligaria a la intervenció del TC i a interpretar què s'entén per poble com a subjecte del dret d'autodeterminació. Al mateix temps, com la interpretació dels Pactes i Tractats no pot efectuar-se d'acord amb criteris de dret intern, sinó de dret internacional, això obligaria a pronunciar-se als òrgans internacionals sobre el què cal entendre per poble als efectes dels susdits Pactes.

La intervenció del TC està més que justificada. Qualsevol conflicte entre òrgans constitucionals (quelcom més que òrgans, en el cas de les CCAA, que constitueixen veritables entitats polítiques, com precisen els article 2, 137 i 152 CE) és per sí mateix un conflicte constitucional, que posa en qüestió el sistema organitzatori de la Constitució, com una de les seves funcions bàsiques. Per això correspon al TC, i només a aquest i no a cap altre òrgan polític o institucional (ni cap Govern, ni cap òrgan de govern d'una cambra representativa estatal o autonòmica, per exemple) esdevenir el jutge de constitucionalitat, atès que, com s'ha vist, la qüestió a debat afecta a l'essència mateixa dela Constitució i a la distribució del poder i de correlatives competències per ella operada.

Cordialment,

Joan Ridao
Diputat per ERC

D'acord amb la Llei 2/1995, la recollida de signatures per a exercir el dret d'iniciativa legislativa popular té com a finalitat presentar una proposició de llei al Parlament de Catalunya en alguna de les matèries en les que el Parlament té competència (art. 2). Per tant, no sembla que encaixi amb l'objecte de la consulta que V. determina.
Cordialment,

Josep Ma. Vallès
Diputat Grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi