Benvolgut Ricard,

Sobre aquest tema - que és prou complex com per resumir-lo en la necessària brevetat d'aquest espai- cal fer diverses reflexions. En primer lloc, estem parlant de creativitat musical i, per tant, d'una necessària amplitud de maneres i estils, que és el que defineix la riquesa d'una cultura viva i contemporània. També estem parlant d'una televisió pública, que ha de reflectir aquesta riquesa i, fins i tot, incentivar-la, en compliment del mandat d'ajudar al desenvolupament de la creació musical i la indústria discogràfica. A la vegada, però, també estem parlant de la musica popular d'arrel tradicional, en el qual cas, des d'una perspectiva nacional catalana, hem de tenir especial cura de la música popular pròpia, provinent de la tradició catalana, que és també molt diversa - als Països Catalans, per exemple, la jota es troba estesa des del Pirineu fins a les terres de l'Ebre passant, en diverses modalitats, per les Illes, i amb fòrmules modernes tan atractives com el Quico, el Noi, el Cèlio i el Mut de Ferreries, i sigui dit així només com a tall d'exemple. Però també és evident que, en la Catalunya actual, hi ha d'altres mostres de música popular provinents d'altres tradicions que no podem obviar - fins i tot pel fet que, parlant de flamenc, ha sorgit a casa nostra una escola prou diferenciada de la resta i qualificada internacionalment com a catalana. Així, però, no es pot barrejar amb d'altres musiques d'arrel andalusa -que són les que omplen les festes organitzades mimèticament i sense cap altra voluntat que reproduir esquemes de manera aliena, com la majoria de Ferias d'Abril que es fan a Catalunya-, que ni han donat un moviment musical propi a Catalunya ni tenen l'interès creatiu del flamenc, a banda de formar part d'uns interessos econòmics i polítics molt concrets que poc tenen a veure amb la creativitat cultural. Per això, des d'ERC, en la nostra aposta decidida per la integració en una única comunitat cultural i nacional, creiem que cal reconèixer l'existència dels i les cantants de flamenc catalans i donar-li el suport que es mereixen, sense oblidar cap de les reflexions inicials -i en el context d'un ampli suport a tots els gèneres i estils, i també a la música popular d'arrel tradicional, començant, evidentment, per l'autòctona. De fet, hem de ser conscients de la nostra realitat nacional: hi ha molta gent que és catalana i, a la vegada, és conscient de pertànyer a uns orígens andalusos -o gallecs, o...-, i els hem d'oferir una televisió publica plenament inserida en la seva realitat nacional, evidentment, però que tampoc es giri d'esquena a les seves arrels. En una paraula, si hi ha gent jove que els agrada -i senten com a molt propers- tant Els Pets com la Maite Martín per què els hem de fer triar? No és millor que visquin la seva catalanitat de manera plena? És Espanya la que els vol fer triar, posar en contradicció. El nostre projecte nacional, propi, no espanyol, ha de ser obert i integrador, de futur engrescador. Una Catalunya lliure, en una Europa dels pobles, només pot ser si és oberta. La Catalunya ancorada en el passat no té futur. Distingim, doncs, el que és creativitat del que és una simple reproducció fonamentada en el consum econòmic i en la transmissió d'idees interessades. Tot això, és clar, dit com a síntesi, però, si vols, en podem parlar més abastament, per matisar millor cadascuna de les informacions.

Josep Bargalló
portaveu adjunt del Grup Parlamentari d'ERC